La primavera passada, en una de les últimes contraportades sota l’epígraf de La mesura humana vaig presentar el meu amic Càndid als lectors andorrans. Ja en aquell moment vaig advertir que sempre m’havia resistit a què en Càndid interferís en els meus afers professionals al Principat, ja que les seves opinions escabellades m’han portat problemes massa sovint. Per tant, que consti que la seva presència en la contraportada dels dimarts és quasi contra la meva voluntat.
No se li pot dir sempre no a un vell amic com en Càndid. Ens vam retrobar fa unes setmanes, després de les vacances d’estiu, i va insistir fins que va aconseguir assegurar-se una presència setmanal a les pàgines de EL PERIÒDIC. «¿Li donaràs una contraportada a l’Alexandra Grebennikova, que fa quatre dies us coneixeu, i a mi no?» em va dir en un to més xantatgista del que en ell ja és habitual. I no va parar fins que li vaig prometre que traslladaria al paper les nostres converses. Això el va fer tan feliç que ha desmuntat el seu apartament de Londres i s’ha traslladat a viure a les Valls; una residència passiva, intueixo, perquè en Càndid és un amant a parts iguals de l’evasió d’impostos i el docle far niente. Va néixer a Westfàlia, però no conserva ni un gram de laboriositat luterana: la seva educació francesa va ser una espoliació moral. No sabria dir si és un revolucionari o un reaccionari, ja que fluctua entre l’esperit setcentista i el desengany postmodern. L’únic que sé del cert és que li agrada menjar molt i bé. Suposo que per això em va citar el passat cap de setmana a Ca la Lydia de Pal, amb l’únic objectiu de devorar un magret i amb l’excusa de parlar d’un «afer d’Estat».
«No sabia que t’interessés la reforma fiscal i el nou embrancament amb la Unió Europea», vaig dir-li creient saber de què volia parlar-me. «No, home, no, això són coses menors; jo del que et vull parlar és del cas Metayer, l’afer polític de més volada de la legislatura; sense tenir en compte l’interessantíssim assumpte del retrat del cap de Govern aparegut entre els dos retrats dels coprínceps», em va contestar mentre tastava un plat de cigrons amb morro i orella. «Ironitzes», vaig mig preguntar-li. «La ironia és un recurs comunicatiu que pressuposa la intel·ligència del receptor, o sigui que tu mateix», va ser la seva resposta.
Aleshores vaig saber que s’acostava aquell moment en què se’m fa inevitable escoltar en Càndid i en què em sento com un nen embadalit davant un prestidigitador: «De debò, amb l’afer Metayer s’ha creat un clima molt especial, d’un fanatisme incontestable. Jo no qüestiono que algú que ha estat gairebé 20 anys al capdavant d’un cor els seus mèrits deu tenir, però és que ha arribat un punt en què qualsevol dubte sobre les virtuts de la Metayer és tractat com un acte de dissentiment intolerable». El vaig interrompre: «¿què n’has de dir, tu, de la tasca de la Metayer al capdavant dels Petits Cantors?». En Càndid va deixar per uns instants la cullera: «home, feien una octava baixa a l’Hallelujah de Handel que em posava els pèls de punta, i no de l’emoció». «Sí, segur que tu ens saps més que la Metayer...», vaig increpar-lo. «No, és clar que no, però ella tampoc no en sap més que Handel; i fixa’t que tots plegats l’anomenem la Metayer, com si fos la Callas o la Tebaldi. ¡L’estem elevant a la categoria del mite! Només cal llegir els comentaris que corren per la xarxa: els Nens Cantors de Viena, uns aprenents; i l’Escolania de Montserrat, una tropa d’ignorants. I perquè no han sentit mai a parlar del pare Ireneu Segarra, que, si no, també li haurien tret la pell».
Jo li vaig dir que, com a mínim, l’afer havia servit per a què Josep Dallerès provoqués un daltabaix dins el PS i que això sempre anima la tragèdia shakespereana d’aquestes Valls. «¡¿Shakespeare?! Com goses... Vaig escoltar-lo a Ràdio Valira i allò era, en el millor dels casos, Calderón mal declamat. ¡Quina impostació, quina vacuïtat, quin manierisme! Espero que aquells que l’elogien ho facin des d’un punt de vista ètic, perquè des d’un punt de vista estètic és del tot insalvable». Vaig dir-li que no hi estava d’acord i crec que se’n va alegrar i tot: «No, no, si ja sé que discrepar en l’afer Metayer és inconcebible. ¿Per què no aneu a Roma a demanar la seva canonització? Així tindríem tres santes Caterines famoses: la d’Alexandria, la de Siena i la d’Andorra».
«Tot això no ho deus pas dir per justificar l’actitud del Govern», vaig dir-li, per saber de quin peu calçava. «El que ha fet el Govern amb aquest afer passarà als manuals de comunicació política com exemple d’allò que no s’ha de fer mai. A Catherine Metayer uns l’han fet santa i el Govern del PS l’ha fet màrtir. Seria patètic que un afer així enfonsés un govern, però Maquiavel ho aprovaria; a veure si un altre dia porten apresa la lliçó de casa. Tantes hores llegint El Príncep per acabar fent les coses d’aquesta manera. ¡Quina decepció!».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada