dimarts, 25 de gener del 2011

Moral pública i moral privada

Definitivament, en Càndid em roba els amics. Fa temps que va començar una OPA hostil contra el meu llistat d'amics i dissabte al vespre ho vaig poder constatar una vegada més. Caminava pel carrer de La Llacuna amb passes accelerades pel fred glacial d'aquests dies i, a través dels vidres d'un restaurant, vaig veure en Càndid sopant amb un amic... amb un amic meu, vull dir. En Càndid, que sempre està atent a qualsevol cosa que s'esdevingui al seu voltant, em va fer un gest per indicar-me que passés. Vaig entrar al restaurant: l'han obert fa pocs mesos, és un restaurant italià –no una pizzeria– i porta per nom Los Inmortales. «Molt adequat per a en Càndid», vaig pensar.

Molt adequat per a en Càndid i, en certa manera, també per a l'amic comú que l'acompanyava. En Tom Huntingford té alguna cosa de personatge de Jane Austen –faria un bon Fitzwilliam Darcy d'Orgull i Prejudici– però dedica tant de temps a pensar sobre les coses del món actual que corre el risc d'acabar assemblant-se a un personatge de Nip Tuck, Ally McBeal o qualsevol altra sèrie de la Fox. Tot i que potser aquestes impressions van ser fruit de la conversa que mantenien ell i en Càndid en el precís moment en què vaig entrar a la trattoria: En Càndid i en Tom Huntingord parlaven del fox hunting, és a dir, de la caça de la guineu. «Creia havia quedat prohibida amb la Hunting Act del 2004», va dir en Càndid, que tot just acabava d'aconseguir que el convidessin a un dia de caça a Devon. Vaig mirar en Tom amb ira: ¡havia convidat en Càndid i a mi no! «Ho sento, però és que en Càndid em sembla més interessant que tu», va dir amb una punyent sinceritat pròpia del senyor Darcy, «durant un temps vaig témer que no existís, que fos una invenció teva, però m'alegro que no sigui així». «Certament», va dir en Càndid, «si jo no existís, algú m'hauria d'inventar»; i jo en aquell moment vaig començar a avaluar seriosament la possibilitat de matar-lo.

«No siguis envejós», em va dir en Càndid llegint-me els pensaments, «et tranquil·litzarà saber que hem estat parlant de tu. Bé, de tu no, d'un dels teus articles, aquell sobre l'egoisme i l'autointerès. T'estàs convertint en un autèntic liberal, amic meu; però no t'hi amoïnis, els metges s'ho han estat mirant i diuen que encara hi ha esperances de curació». «¿I això és tot el que se us acut dir de l'article?», vaig preguntar jo, encara dolgut per l'OPA hostil d'en Càndid sobre les meves amistats. «Oh, no... de fet, el teu article ens ha portat a parlar sobre quina era la millor manera d'establir una regulació sobre el mercat i sobre els afers comunitaris en general», explicava en Càndid, «en Tom em feia la tradicional pregunta metafísica: ¿qui ens assegura que el regulador vetllarà per l'autointerès i no es deixarà dur per l'egoisme? I, és clar, jo li he dit que la seguretat total no la tindrem mai, però que si el regulador és públic sempre el podrem fer fora a les properes eleccions. És allò que deia Karl Popper, «que la democràcia no consisteix a escollir els governs, sinó a fer-los fora».

«Però el cas és que tot plegat ens ha portat a parlar de l'etern debat entre privat i públic. I a mi se m'ha acudit que aquesta crisi ha demostrat que el públic i el privat s'influencien mútuament, però que cadascú ha copiat el pitjor de l'altre. Sempre s'iguala per baix. Sovint reclamem al sector públic el mateix rigor en la gestió i la recerca del benefici que té el sector privat. El sector privat no sempre se'n surt en aquest punt, però és cert que s'acosta més a l'eficiència, la competitivitat i la maximització del benefici que no pas el públic. I no posis aquesta cara, el que estic dient no és de dretes, és de sentit comú. El que sí seria de dretes és veure només aquesta cara de la moneda. Perquè l'altra és que el sector públic disposa de mecanismes més efectius per assegurar la imparcialitat en la presa de decisions: N'hi ha prou de pensar que el que en el sector públic és considerat un delicte de nepotisme –col·locar un amic, conegut o saludat en un lloc de treball per al qual no té qualificació– en el privat forma part del lliure poder de disposició».

«Home, Càndid, no pots obligar les empreses privades a assumir això», vaig observar. «No parlo d'obligar-les, no parlo de lleis», va respondre ell, «sinó de pautes de conducta, de consells, de moral, si vols... Per a mi, des del punt de vista moral és igualment corrupte el ministre que col·loca un amic en un lloc de treball públic sense passar els procediments reglats que un directiu d'una empresa privada que fa el mateix emparant-se en la seva llibertat». El resultat és igualment nociu. Es tendeix a pensar –en Tom així m'ho assegurava fa una estona– que si un privat pren una decisió d'aquest tipus només es perjudica a si mateix, només perjudica els interessos privats. Però ¿quins són aquests interessos privats? Són els interessos de l'empresari, és clar, i també del directiu, sí, però també són els interessos de la resta de treballadors, dels clients de l'empresa, dels proveïdors i, per extensió, de tota una societat que es fonamenta en la lliure iniciativa en un marc competitiu».

dimarts, 18 de gener del 2011

Des de Rússia amb amor

La nit de dijous a divendres de la setmana passada el meu telèfon mòbil va començar a sonar a altes hores de la matinada. Era el departament de seguretat privada de l’edifici on està instal·lat EL PERIÒDIC. Segons sembla, algú havia entrat a les oficines del rotatiu en plena nit i els vigilants nocturns l’havien trobat remenant no sé quina documentació. «¿I per què em truquen a mi?», vaig preguntar iracund, «¿que no hi ha un director, i un director general?». «És que l’home que hem trobat a la redacció afirma que el coneix», va respondre la veu a l’altra costat de la línia, «diu que és amic seu».

Vaig pessigar-me per assegurar-me de no estar somiant, però no, estava ben despert. «¿Amic meu? ¿I qui és?», vaig preguntar. «Sí, això diu ell», va dir el vigilant de seguretat, «no sé com es diu, porta un abric negre llarg i diria que va mig disfressat, sembla que porti una perruca blanca al cap...». No calia que em digués res més. Em vaig vestir i vaig baixar volant a la redacció; bé, de fet, sempre vaig volant a la redacció i a qualsevol lloc, però diguem que aquesta vegada estava justificat.

Quan vaig arribar em vaig trobar en Càndid custodiat per dos guàrdies de seguretat a la sala del consell de redacció. Havia estat remenant els volums de l’hemeroteca: aquells llibrots de color grana que contenen 13 anys de periòdics... «Una documentació», m’havia dit per telèfon feia una estona el vigilant nocturn, ja se sap que hi ha col·lectius que gasten una curiosa grandiloqüència. Vaig dir als de seguretat que no hi havia cap problema, que coneixia a l’individu en qüestió i que el que estava fent era plenament normal.

«I ara m’explicaràs què hi estaves fent aquí a les cinc de la matinada», vaig dir-li a en Càndid un cop els vigilants ja havien marxat, «i, si us plau, procura donar-me una versió entretinguda». «¿Me la invento?», va preguntar amb altivesa. «No, crec que amb la veritat pura i simple en tindré prou», vaig dir-li. «Estimat amic, la veritat mai no és pura i rarament és simple, però si hi insisteixes...», va començar ell tot divertit, «el que m’ha portat fins a la redacció aquesta nit és una qüestió de seguretat nacional».

«Si busques els tríptics dels creuers en què participaven els Petits Cantors quan encara no eren lliures juntament amb els ‘hombres de piernas sexys’ t’asseguro que no els trobaràs aquí», vaig advertir-lo, «com tampoc no hi trobaràs la factura del Mandarin de Nova York, ni el nom de l’operari que va penjar el retrat de Jaume Bartumeu entre els retrats dels coprínceps. No busquis aquí cap dels documents que comprometen la seguretat de l’Estat i que han suscitat tant debat polític». «Oh, no; parlo de coses força més serioses, d’una més que possible ocupació d’Andorra per part de Rússia», va dir en Càndid abaixant la veu, «¿no t’has adonat que tot el país és ple de russos? I a la que us despisteu... ocupats! I els russos són uns ocupants força més eficaços que els espanyols, t’ho adverteixo».

«¿I per això has vingut a la redacció?», vaig preguntar-li sorprès. «Sí, perquè la preocupació per la seguretat nacional m’ha desvetllat», va dir ell tot convençut, «Confesso que en un primer moment totes les meves sospites requeien sobre l’Alexandra Grebennikova, imaginava que era una mena de Tatiana Romanova a l’andorrana, però després m’he adonat que no té el perfil per ser del KGB: seria una bona ambaixadora plenipotenciària, però no una bona espia, li escau més el paper de Madame de Staël que el de Pimpinel·la Escarlata. Aleshores m’he posat a buscar informació a l’hemeroteca per saber d’on podia provenir aquest auge dels turistes russos».

«¿I has arribat a alguna conclusió plausible?», vaig preguntar-li. «Sí», va dir en Càndid satisfet, «després de molt remenar veig que l’únic fet que pot explicar l’auge del turisme rus és la visita de la del·legació andorrana a Moscou la tardor del 2009». No sabia de quina visita em parlava. «Sí, home, sí», va dir en Càndid ensenyant-me un dels volums de l’hemeroteca, «si tota la premsa n’anava plena. Va ser aquella visita en què l’aleshores secretària d’Estat de Turisme, Valérie Lackner, va tenir un comportament impropi en una fira, fet que va precipitar el seu relleu». «Ah, si... un afer lamentable», vaig dir. «No et posis moralista tu, ara», em va recriminar en Càndid, «jo no sé què devia passar exactament en aquell viatge a Moscou, però els fets són que des que ella hi va anar no han parat de venir turistes de Rússia. Ens agradarà més o menys, però les coses són com són: Tothom especula amb els perquès d’aquesta gran afluència de russos i tots han passat per alt aquesta evidència. Potser el Govern es va precipitar en acceptar la seva dimissió. A la vista dels resultats, sembla que sabia el que es feia i que era una incompresa; per sort el temps acaba posant tothom al seu lloc».
«¿Però no havíem quedat en què això dels russos era una invasió?», vaig recordar-li. «Sí, i en això estava pensant jo quan m’han interromput aquells segurates», va protestar en Càndid, «no tinc clar si la senyora Lackner és la precursora d’una nova etapa daurada del turisme a Andorra o una agent al servei del KGB... o totes dues coses, és clar».

dimarts, 11 de gener del 2011

Allò que els soviètics no van aconseguir

En Càndid té estil. Segurament li manca profunditat, però sap dir les coses amb un toc d'incontestable i en això consisteix l'estil. Aquells que tenen per costum dedicar anys i panys a aprofundir en algun àmbit sovint se senten incòmodes amb ell, perquè arriba i deixa anar un parell de frases brillants que enfosqueixen tota la feina i tot l'esforç. No li ho he preguntat mai, però estic segur que en el conte de La formiga i la cigala en Càndid se sent identificat amb la cigala. Puc imaginar fins i tot la justificació que donaria: «Aquell conte només es va escriure per mantenir a les formigues –que són la gran majoria de la població– meselles i submises amb la creença cruel que les cigales s'estan morint de gana mentre elles devoren les molles miserables que han recollit durant l'any. Però el cert és que no hi ha cap cigala que quan arribi l'hivern vagi a demanar menjar a una formiga. Les cigales a l'hivern hivernen i canten a l'estiu; i les formigues són unes pringades. Això és tot».

En això anava pensant jo l'altre dia quan feia un volt per Ikea. I somreia pensant que en Càndid s'enfadaria si jo posés a la seva boca un adjectiu com «pringades» que ell no diria mai. Em passa tot sovint que quan penso en algú en un lloc públic és perquè estic a punt de trobar-me'l; «quan somiem que somiem estem a punt de despertar-nos» que deia Novalis. I allà estava en Càndid, a la secció de taules de menjador, conversant amb un amic seu que es veu que és enginyer. Vaig dir-li que no esperava trobar-me'l a Ikea. «És que aquest és el lloc idoni per mantenir la conversa que estem tenint», em va informar en Càndid mentre jo observava incrèdul el xivarri circumdant que feia impossible pensar en una conversa civilitzada.

«Mira al teu voltant», deia en Càndid al seu amic, «¿tu creus de debò que calia fer caure el mur de Berlin per acabar d'aquesta manera?». L'altre feia cara de pòquer, cosa poc definitòria tenint en compte que és enginyer. En Càndid seguia: «Se suposa que en un sistema liberal capitalista hauria d'imperar la diversitat: la lliberat d'empresa, l'economia de mercat, la competència... tot plegat pot portar a molts llocs, però no a la uniformització. I, en canvi, mireu: gairebé tothom compra els mobles al mateix lloc i després sortiran d'aquí i es vestiran a Zara i llegiran els llibres i escoltaran la música que decideixi l'Fnac».
«Sí, tens raó, és curiós que com més s'accentua l'individualisme més uniforme és la societat», vaig observar. En Càndid ho acceptava a mitges: «Tot depèn del que entenguis com a individualisme, si es fomentés l'individualisme veritable les coses serien diferents». Vaig preguntar-li quin era aquest individualisme veritable, però no m'ho va voler dir: «Un altre dia. No pretendràs que parli d'això en un lloc com aquest», va respondre.

«Jo deia això del mur de Berlin», prosseguia en Càndid, «perquè cada vegada que poso els peus a l'Ikea tinc la sensació de viure en un estat soviètic; en un estat soviètic ideal, és clar. Els comunistes pretenien arribar a una societat on tothom tingués accés a mobles de disseny i pogués vestir robar elegant; i que fossin mobles i robes que no fessin diferències de classe: que estiguessin a l'abast de tothom i que donessin una imatge d'uniformitat. Però no se'n van sortir, perquè sota el seu sistema de ferro, l'individualisme sempre va trobar escletxes per preservar la diversitat, per aconseguir que, malgrat tot, les persones es diferenciessin les unes de les altres i es resistissin a ser simples números a la gran computadora de l'estat. I allò que els soviètics no van aconseguir ho han aconseguit els capitalistes –aparentment sense buscar-ho– amb una desregulació cega que ha dinamitat la competència i amb ella la diversitat i la llibertat».

I en aquell precís instant es va produir un silenci eixordador: Tothom a Ikea callava i feia la impressió que escoltaven en Càndid, talment com si els acabés d'arengar per a una revolució. Però només era això: una impressió. En realitat estaven pendents d'un empleat d'aquells que van vestits de groc. El noi els acabava de dir que no quedava no sé quin model de taula molt sol·licitat i aleshores sí que es respirava a l'aire la tensió prèvia a un aldarull revolucionari. «Demà en tornarem a tenir», va afegir ràpidament. I les formigues van seguir desfilant mansament.

dimarts, 4 de gener del 2011

Com viure com un marquès... sense ser-ho

Aquests dies de festes en Càndid s'ha prodigat poc per Andorra. Diu que aquest any encara no hi ha bona neu i que no pensa posar els peus a les Valls fins passat Reis. Tot això m'ho va explicar en una torre del barri de Gràcia de Barcelona un parell de dies després de Cap d'Any. Hi havia anat a veure una amiga seva que viu en una casa que té un aire britànic, però en la qual mai no es beu te. Quan hi vaig arribar, l'amfitriona havia sortit a comprar te i va tornar amb una caixa de bossetes d'Horniman's. «És una llàstima que aquí no hi hagi Tesco i que per trobar un te decent hagis d'anar a una botiga especialitzada», va dir en Càndid mentre introduïa les bossetes de te a la tetera. De fons s'escoltava Magdalena Kozená cantant Felici gl'animi de Girolamo Kapsberger.

En Càndid té l'estranya virtut –o la sort– d'acabar envoltat d'un ambient especial, talment com si fos l'última baula d'un llinatge aristocràtic entregat a la bohèmia. Quan et diu que menjarà un entrepà per dinar perquè no té temps, vol dir que es comprarà uns sandvitxos de roast beef amb mostassa a Mauri i que se'ls menjarà als jardins del Palau Robert. Quan decideix instal·lar-se a Andorra de manera provisional, «com un passavolant», arriba carregat de maletes, llibres, discos, ampolles de vi, litografies i un piano i acaba convertint un apartament d'esquí a Ordino en alguna cosa així com una mansarda parisenca de finals del XIX. I quan et diu que s'està a casa d'una amiga a Gràcia, te'l trobes en una torreta de principis del segle XX amb terra de mosaic, un jardinet frondós, talment com tret de Chelsea, i motllures modernistes a portes i finestres.

«Càndid podries escriure un llibre que es titulés: Com viure com un marquès sense ser-ho», vaig dir-li mentre ell s'acabava la tassa de te i s'estintolava davant la llar de foc. «¿Per què ho dius», va preguntar-me fingint sorpresa. «Perquè suposo que no ets un marquès», vaig dir jo seguint-li el joc. «No, és clar que no ho sóc, ja saps que els nobles són com les patates, l'únic que és bo ho tenen sota terra», va respondre, «però no crec que en la meva manera de viure hi hagi res de marquès, vull dir res d'excessivament costós». «Home... jo no dic que t'agradin les coses cares, però no em negaràs que t'agraden, i molt, les coses exclusives», vaig observar. «M'agraden les coses bones i ben fetes», va contestar ell, «si aquestes coses són exclusives o no, això no és culpa meva», va dir mentre s'aixecava a atiar una mica el foc.

«A vegades el luxe no és el resultat d'un excés de recursos, sinó precisament tot el contrari», va apuntar l'amiga d'en Càndid, la propietària de la casa, que seia al terra en un munt de coixins en una petita biblioteca contigua al menjador, «aquesta casa és com és perquè és el resultat d'una ruïna», va explicar, «la dona que la tenia es va quedar sense feina i sense diners per fer-hi reformes de cap tipus, per això la casa es manté ara gairebé igual com era quan la van fer, el 1906, com una casa d'estiueig d'una família de Barcelona». «Sí», va dir en Càndid encantat amb la informació, «això devia ser la casa d'estiueig d'una família de classe mitjana, però és que a Gràcia, i també a Sants o a les Corts, hi ha moltes casetes que eren de gent de classes populars i eren cases dignes: amb un patí amb palmera i amb balcons senzills però elegants. Però ara, jo no sé què ha passat amb les classes baixes que tot això s'ha pervertit».

«¿Què vols dir?», vaig preguntar-li. «Vull dir que ara l'exemplar tipus de classe popular és algú que compra un pa infecte a la benzinera, no es fa mai el llit i coneix tots els detalls de la vida de Belén Esteban», explicava en Càndid, «això sí, passaria sense menjar per poder comprar-se un cotxe més potent o anar de vacances a Varadero; bé, a Varadero, a un complex hoteler que tant podria estar a Varadero com a Premià de Mar, sinó fos perquè a Premià encara els queda una mica de bon gust. I un s'ho mira i pensa: si els pobres no són capaços de donar-nos un bon exemple moral ¿quina utilitat tenen? Crec que han perdut tot sentit de responsabilitat de classe».

«Càndid, això que dius em sona a classista», vaig dir-li. «I el que dius tu a mi em sona a políticament correcte», va dir en Càndid, «no sé què és pitjor... En qualsevol cas el que jo dic no és tant una crítica als comportaments individuals, sinó a un sistema que no ha estat capaç de dignificar la vida de les persones, sinó de convertir-los en simples consumidors». «Ai, Càndid, que tens el dia comunista», vaig dir per picar-lo. «Això mai!», va protestar, «els comunistes, en nom de la igualtat i davant la impossibilitat d'igualar per baix, haurien calat foc a aquesta casa». «Hagués estat més digne que desgraciar-la amb una mala reforma», va observar la propietària de la biblioteca estant.