dimarts, 18 de gener de 2011

Des de Rússia amb amor

La nit de dijous a divendres de la setmana passada el meu telèfon mòbil va començar a sonar a altes hores de la matinada. Era el departament de seguretat privada de l’edifici on està instal·lat EL PERIÒDIC. Segons sembla, algú havia entrat a les oficines del rotatiu en plena nit i els vigilants nocturns l’havien trobat remenant no sé quina documentació. «¿I per què em truquen a mi?», vaig preguntar iracund, «¿que no hi ha un director, i un director general?». «És que l’home que hem trobat a la redacció afirma que el coneix», va respondre la veu a l’altra costat de la línia, «diu que és amic seu».

Vaig pessigar-me per assegurar-me de no estar somiant, però no, estava ben despert. «¿Amic meu? ¿I qui és?», vaig preguntar. «Sí, això diu ell», va dir el vigilant de seguretat, «no sé com es diu, porta un abric negre llarg i diria que va mig disfressat, sembla que porti una perruca blanca al cap...». No calia que em digués res més. Em vaig vestir i vaig baixar volant a la redacció; bé, de fet, sempre vaig volant a la redacció i a qualsevol lloc, però diguem que aquesta vegada estava justificat.

Quan vaig arribar em vaig trobar en Càndid custodiat per dos guàrdies de seguretat a la sala del consell de redacció. Havia estat remenant els volums de l’hemeroteca: aquells llibrots de color grana que contenen 13 anys de periòdics... «Una documentació», m’havia dit per telèfon feia una estona el vigilant nocturn, ja se sap que hi ha col·lectius que gasten una curiosa grandiloqüència. Vaig dir als de seguretat que no hi havia cap problema, que coneixia a l’individu en qüestió i que el que estava fent era plenament normal.

«I ara m’explicaràs què hi estaves fent aquí a les cinc de la matinada», vaig dir-li a en Càndid un cop els vigilants ja havien marxat, «i, si us plau, procura donar-me una versió entretinguda». «¿Me la invento?», va preguntar amb altivesa. «No, crec que amb la veritat pura i simple en tindré prou», vaig dir-li. «Estimat amic, la veritat mai no és pura i rarament és simple, però si hi insisteixes...», va començar ell tot divertit, «el que m’ha portat fins a la redacció aquesta nit és una qüestió de seguretat nacional».

«Si busques els tríptics dels creuers en què participaven els Petits Cantors quan encara no eren lliures juntament amb els ‘hombres de piernas sexys’ t’asseguro que no els trobaràs aquí», vaig advertir-lo, «com tampoc no hi trobaràs la factura del Mandarin de Nova York, ni el nom de l’operari que va penjar el retrat de Jaume Bartumeu entre els retrats dels coprínceps. No busquis aquí cap dels documents que comprometen la seguretat de l’Estat i que han suscitat tant debat polític». «Oh, no; parlo de coses força més serioses, d’una més que possible ocupació d’Andorra per part de Rússia», va dir en Càndid abaixant la veu, «¿no t’has adonat que tot el país és ple de russos? I a la que us despisteu... ocupats! I els russos són uns ocupants força més eficaços que els espanyols, t’ho adverteixo».

«¿I per això has vingut a la redacció?», vaig preguntar-li sorprès. «Sí, perquè la preocupació per la seguretat nacional m’ha desvetllat», va dir ell tot convençut, «Confesso que en un primer moment totes les meves sospites requeien sobre l’Alexandra Grebennikova, imaginava que era una mena de Tatiana Romanova a l’andorrana, però després m’he adonat que no té el perfil per ser del KGB: seria una bona ambaixadora plenipotenciària, però no una bona espia, li escau més el paper de Madame de Staël que el de Pimpinel·la Escarlata. Aleshores m’he posat a buscar informació a l’hemeroteca per saber d’on podia provenir aquest auge dels turistes russos».

«¿I has arribat a alguna conclusió plausible?», vaig preguntar-li. «Sí», va dir en Càndid satisfet, «després de molt remenar veig que l’únic fet que pot explicar l’auge del turisme rus és la visita de la del·legació andorrana a Moscou la tardor del 2009». No sabia de quina visita em parlava. «Sí, home, sí», va dir en Càndid ensenyant-me un dels volums de l’hemeroteca, «si tota la premsa n’anava plena. Va ser aquella visita en què l’aleshores secretària d’Estat de Turisme, Valérie Lackner, va tenir un comportament impropi en una fira, fet que va precipitar el seu relleu». «Ah, si... un afer lamentable», vaig dir. «No et posis moralista tu, ara», em va recriminar en Càndid, «jo no sé què devia passar exactament en aquell viatge a Moscou, però els fets són que des que ella hi va anar no han parat de venir turistes de Rússia. Ens agradarà més o menys, però les coses són com són: Tothom especula amb els perquès d’aquesta gran afluència de russos i tots han passat per alt aquesta evidència. Potser el Govern es va precipitar en acceptar la seva dimissió. A la vista dels resultats, sembla que sabia el que es feia i que era una incompresa; per sort el temps acaba posant tothom al seu lloc».
«¿Però no havíem quedat en què això dels russos era una invasió?», vaig recordar-li. «Sí, i en això estava pensant jo quan m’han interromput aquells segurates», va protestar en Càndid, «no tinc clar si la senyora Lackner és la precursora d’una nova etapa daurada del turisme a Andorra o una agent al servei del KGB... o totes dues coses, és clar».

Cap comentari:

Publica un comentari