dimarts, 4 de gener de 2011

Com viure com un marquès... sense ser-ho

Aquests dies de festes en Càndid s'ha prodigat poc per Andorra. Diu que aquest any encara no hi ha bona neu i que no pensa posar els peus a les Valls fins passat Reis. Tot això m'ho va explicar en una torre del barri de Gràcia de Barcelona un parell de dies després de Cap d'Any. Hi havia anat a veure una amiga seva que viu en una casa que té un aire britànic, però en la qual mai no es beu te. Quan hi vaig arribar, l'amfitriona havia sortit a comprar te i va tornar amb una caixa de bossetes d'Horniman's. «És una llàstima que aquí no hi hagi Tesco i que per trobar un te decent hagis d'anar a una botiga especialitzada», va dir en Càndid mentre introduïa les bossetes de te a la tetera. De fons s'escoltava Magdalena Kozená cantant Felici gl'animi de Girolamo Kapsberger.

En Càndid té l'estranya virtut –o la sort– d'acabar envoltat d'un ambient especial, talment com si fos l'última baula d'un llinatge aristocràtic entregat a la bohèmia. Quan et diu que menjarà un entrepà per dinar perquè no té temps, vol dir que es comprarà uns sandvitxos de roast beef amb mostassa a Mauri i que se'ls menjarà als jardins del Palau Robert. Quan decideix instal·lar-se a Andorra de manera provisional, «com un passavolant», arriba carregat de maletes, llibres, discos, ampolles de vi, litografies i un piano i acaba convertint un apartament d'esquí a Ordino en alguna cosa així com una mansarda parisenca de finals del XIX. I quan et diu que s'està a casa d'una amiga a Gràcia, te'l trobes en una torreta de principis del segle XX amb terra de mosaic, un jardinet frondós, talment com tret de Chelsea, i motllures modernistes a portes i finestres.

«Càndid podries escriure un llibre que es titulés: Com viure com un marquès sense ser-ho», vaig dir-li mentre ell s'acabava la tassa de te i s'estintolava davant la llar de foc. «¿Per què ho dius», va preguntar-me fingint sorpresa. «Perquè suposo que no ets un marquès», vaig dir jo seguint-li el joc. «No, és clar que no ho sóc, ja saps que els nobles són com les patates, l'únic que és bo ho tenen sota terra», va respondre, «però no crec que en la meva manera de viure hi hagi res de marquès, vull dir res d'excessivament costós». «Home... jo no dic que t'agradin les coses cares, però no em negaràs que t'agraden, i molt, les coses exclusives», vaig observar. «M'agraden les coses bones i ben fetes», va contestar ell, «si aquestes coses són exclusives o no, això no és culpa meva», va dir mentre s'aixecava a atiar una mica el foc.

«A vegades el luxe no és el resultat d'un excés de recursos, sinó precisament tot el contrari», va apuntar l'amiga d'en Càndid, la propietària de la casa, que seia al terra en un munt de coixins en una petita biblioteca contigua al menjador, «aquesta casa és com és perquè és el resultat d'una ruïna», va explicar, «la dona que la tenia es va quedar sense feina i sense diners per fer-hi reformes de cap tipus, per això la casa es manté ara gairebé igual com era quan la van fer, el 1906, com una casa d'estiueig d'una família de Barcelona». «Sí», va dir en Càndid encantat amb la informació, «això devia ser la casa d'estiueig d'una família de classe mitjana, però és que a Gràcia, i també a Sants o a les Corts, hi ha moltes casetes que eren de gent de classes populars i eren cases dignes: amb un patí amb palmera i amb balcons senzills però elegants. Però ara, jo no sé què ha passat amb les classes baixes que tot això s'ha pervertit».

«¿Què vols dir?», vaig preguntar-li. «Vull dir que ara l'exemplar tipus de classe popular és algú que compra un pa infecte a la benzinera, no es fa mai el llit i coneix tots els detalls de la vida de Belén Esteban», explicava en Càndid, «això sí, passaria sense menjar per poder comprar-se un cotxe més potent o anar de vacances a Varadero; bé, a Varadero, a un complex hoteler que tant podria estar a Varadero com a Premià de Mar, sinó fos perquè a Premià encara els queda una mica de bon gust. I un s'ho mira i pensa: si els pobres no són capaços de donar-nos un bon exemple moral ¿quina utilitat tenen? Crec que han perdut tot sentit de responsabilitat de classe».

«Càndid, això que dius em sona a classista», vaig dir-li. «I el que dius tu a mi em sona a políticament correcte», va dir en Càndid, «no sé què és pitjor... En qualsevol cas el que jo dic no és tant una crítica als comportaments individuals, sinó a un sistema que no ha estat capaç de dignificar la vida de les persones, sinó de convertir-los en simples consumidors». «Ai, Càndid, que tens el dia comunista», vaig dir per picar-lo. «Això mai!», va protestar, «els comunistes, en nom de la igualtat i davant la impossibilitat d'igualar per baix, haurien calat foc a aquesta casa». «Hagués estat més digne que desgraciar-la amb una mala reforma», va observar la propietària de la biblioteca estant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada