De monedes i sobiranies

La nit de divendres a dissabte, sortint de missa del gall a Santa Maria del Mar, em vaig trobar en Càndid amb el seu llarg abric negre i els seus guants de pell. En Càndid no va a missa del gall ni a cap altra missa de cap tipus, evidentment, però li agrada deixar-se veure a la sortida i acabar convidat a casa d'algú per fer el ressopó. I jo devia estar tot imbuït d'esperit nadalenc perquè el vaig convidar a venir a fer el ressopó a casa la tia Aurora, al capdavall del carrer Girona. La meva família adora en Càndid: a la meva mare i al meu oncle els cau bé perquè són uns afrancesats impenitents, el meu pare creu que per un amic que tinc que «sap pensar de manera empírica i poc comuna» no me l'he de deixar perdre, la meva tia considera que ell i la seva perruca setcentista queden d'allò més bé entre els seus mobles d'antiquari, el meu germà li té simpatia perquè és un galtes, la meva àvia el troba elegant i ben plantat, els meus cosins estan encantats de jugar al pòquer amb en Càndid i les meves cosines flirtegen amb ell d'una manera escandalosa.

O sigui que no em va quedar més remei que convidar-lo. Mentre enfilàvem el carrer Montcada va sortir a la conversa l'afer de l'acord monetari d'Andorra amb la Unió Europea. ¡Quines coses de parlar una nit de Nadal! «Jo ja et deia que a Andorra li hauria anat millor sent un dominion de la Commonwealth of Nations», predicava en Càndid, «els andorrans es van equivocar de copríncep. Ara que ben mirat: aquella imatge del Consell d'ahir, amb l'oposició aixecant-se a mig debat i deixant els escons buits, allò és més aviat italià. Però també m'agrada, ja saps que jo sempre he dit que els catalans acabareu sent italians algun dia; i potser els andorrans, per extensió i per simpatia, també».

«El que no acabo d'entendre», continuava en Càndid quan ja creuàvem el carrer de la Princesa, «és perquè els que estan tan gelosos de la independència d'Andorra són els que més por tenen davant d'un acord com aquest». «¿Ho dius per l'excap de Govern Albert Pintat?», vaig preguntar-li. «Per exemple», va respondre, «diu que té por que Andorra acabi convertida en una comarca catalana o un departament francès ¡i ho diu en referència a un acord que permetria a Andorra encunyar moneda! ¿Quin atribut més clar hi ha de l'existència d'un Estat que la facultat d'encunyar moneda? Si t'hi fixes bé, Andorra en té ben pocs dels atributs privatius d'un Estat: no encnunya moneda, no té exèrcit, direcció de la política econòmica... en podria tenir, però tinc entès que els governants andorrans sempre han declinat fer ús d'aquesta facultat. Des del punt de vista competencial Andorra sembla una comunitat autònoma, la gràcia està en què encara no han decidit de qui... ¡i que duri!»

El seu discurs em desconcertava més que la teranyina de carrers que envolta el mercat de Santa Caterina: em limitava a seguir-lo de lluny, com seguia les passes de la família camí del barri de Sant Pere. «Però Càndid, ¿tu estàs en contra o a favor de l'acord monetari?», vaig preguntar-li. «Ja saps que jo no he cregut mai gaire en això de l'euro: m'agrada més la lliura esterlina, però com que els andorrans s'han entestat a ser un landlocked country al mig del continent, em sembla que no els quedarà més remei que signar-lo».

«¿I la sobirania?», vaig preguntar-li un xic alarmat. «Que aquestes coses les digui el president d'ApC, que ha d'encendre els ànims dels parroquians, d'acord, però a tu això no et toca. Tots els tractats i convenis representen una limitació de la sobirania, de la mateixa manera que qualsevol contracte representa una limitació de la llibertat; l'únic que cal tenir clar, en ambdós casos, és perquè l'estem perdent. Al senyor Nomen li passa amb la sobirania el mateix que a un adolescent amb el sexe: l'acaba de descobrir i no pot parar de parlar-ne». Se m'escapava el riure per sota el nas. «No riguis, no», em deia en Càndid tot divertit, «crec que la comparació és encertada. És més, crec que la sobirania és com la castedat: només és útil en la mesura en què la perdem. Si Andorra no hagués cedit mai ni un pam de la seva sobirania seria la cosa més similar a una comarca catalana que hom es pugui imaginar».

«Pots anar a explicar-ho als consellers generals, a veure què en pensen», vaig dir-li mentre travessàvem la placeta de Sant Pere de les Puel·les. «No crec que tinguessin prou paciència per escoltar-me», reflexionava en Càndid, «potser el Ladis sí, que sembla pacient, me l'hauràs de presentar algun dia; i també al Jaume Serra, intueixo que li agraden les teories estrambòtiques... sempre que es puguin sustentar en un model matemàtic, és clar. Però els altres 26... no ho sé, potser estan molt enfeinats italianitzant el Consell: il Consiglio Grande e Generale ¿sona bé, no trobes?». «Estàs com un llum de ganxo, Càndid», vaig respondre quan ja sortíem a la ronda de Sant Pere. «Potser sí... però escolta», i aquí em va mirar fixament, «¿la carta aquesta de la discòrdia només deia això que heu publicat avui? ¡Sí! ¡Quina decepció! Jo esperava algun secret gros digne de ser ocultat. No sé... com regalar el Pas de la Casa als anglesos a canvi de Menorca». «Càndid, fa més de 200 anys que Menorca és de sobirania espanyola», vaig observar. «¡Quin greu que em sap, pobres menorquins!», es lamentava ell, «¿i com ho porten?». «Com tothom, Càndid, fan el que poden».