dimarts, 21 de desembre del 2010

Que mengin pastissos... de nata

Divendres a la tarda vaig rebre un missatge d'en Càndid amenaçant amb explicar-me una «interessant teoria filosòfica» que tot just acabava d'elucidar. Tenia el cervell cansat i no tenia ganes d'escoltar cap de les seves argumentacions extravagants, així és que vaig decidir anar a l'únic lloc on, n'estava segur, no em trobaria amb en Càndid: l'Studio 92. Però, com no podia ser d'una altra manera, en Càndid estava a l'Studio, al fons del local a mà esquerra. Em va dir que havia vingut amb «uns amics» que, de fet, eren els meus amics que ell fa setmanes que intenta robar-me. Em va explicar que havia estat fent un tast de vins i formatges en molt bona companyia i que, després, havien decidit baixar a Andorra. No havia tingut temps d'anar a demanar un copa a la barra, que en Càndid ja m'assaltava amb la «interessant teoria filosòfica». Li vaig dir que aquest tipus de coses no es poden explicar en una boîte, i encara menys a l'Studio 92.

«T'equivoques; estem al lloc precís per parlar d'aquest tipus de coses. No sé si has observat que en aquest local hi ha el bo i millor dels filòsofs andorrans», va dir en Càndid mentre m'assenyalava el filòsof en qüestió que ballava a pocs metres de nosaltres. «De fet, aquest local és el més semblant que es pot trobar en aquestes Valls al saló de Madame Geoffrin», va afegir mentre, de fons, escoltàvem el tracte teutó que l'Elda –la Madame Geoffrin andorrana, segons en Càndid– dispensava als gots, les ampolles i els clients. «Però hi ha massa soroll», vaig objectar. «Millor, les idees veritables tard o d'hora s'han de defensar a crits», va respondre en Càndid. «Creia que això anava al revés, que només criden els que menys raó tenen», li vaig dir. «No, és ben al contrari: els que no tenen raó no tenen cap necessitat de cridar perquè en el fons no senten allò que defensen, no els apassiona res», deia en Càndid mentre feia girar un tros de llima a l'interior del seu got, «però quan un té la raó i el menystenen, un s'ha d'exaltar per força».

«El que passa és que ens han fet creure que els esperits elevats són tranquils i pacífics», continuava en Càndid mentre de fons s'escoltava una música més passada de moda que la seva perruca setcentista, «i això lliga perfectament amb el descobriment que acabo de fer». No em va quedar més remei que preguntar-li quin era aquest descobriment. «És una veritat força estesa que quan els estaments tradicionalment poderosos perden el poder formal intenten conservar-lo per altres vies», explicava ell tot cofoi, «en això Karl Marx, tan detestable en tantes coses, la va encertar bastant identificant l'economia com el focus on el poder es concentra i gràcies al qual es mantenen les dinàmiques d'esclavatge teòricament abolides. Però s'ha sofisticat massa el missatge: no és l'especulació o l'enginyeria financera el que manté sotmesos els éssers humans, ni tampoc l'economia productiva i el seu sistema de plusvàlues... és quelcom més primari, tan primari com el menjar».

Era evident que en Càndid volia jugar amb el desconcert i la sorpresa i ho estava aconseguint: «Des que els poderosos van començar a perdre el poder formal, a finals del segle XVIII, s'han produït una sèrie d'alteracions en els hàbits alimentaris de la població. En aquell temps només uns pocs menjaven pastissos i prenien te, cafè o xocolata. A diferència del que s'esdevé ara, el te es prenia preferentment sense sucre i la xocolata i el cafè sense llet. Quant als pastissos, predominava la crema en lloc de la nata i en tot l'art de la pastisseria el sucre era present en la justa mesura i no com ara, en què la pastisseria moderna i industrial intentat ofegar-nos a tots en un mar de glucosa». El vaig interrompre: «Càndid, això és la cosa més nonsense que t'he escoltat dir mai, i mira que n'arribes a dir de coses sense cap ni peus...». «No, no i no!», va protestar, «el que jo dic és una veritat empíricament contrastada. ¿No has observat el nefast costum que tenen molts restaurants d'afegir per sistema un raig de nata a les postres? I, si t'hi fixes bé, veuràs que això passa als restaurants de menú, allà on s'aglomeren les classes populars i mitjanes. ¿Per què els donen nata en lloc de crema? Perquè la nata ablaneix l'esperit, mentre que la crema el fortifica».

«La crema té més matisos que la nata: és més elegant, més complexa, més subtil, més consistent... més catalana, per cert. En canvi la nata és vulgar. L'excés de nata als restaurants i a les pastisseries unit a la proliferació del cafè i la xocolata amb llet és part d'una operació meticulosament planificada. Una operació amb l'objectiu d'aconseguir que el caràcter de les persones esdevingui lletós, mòrbid, submís, mesell. La història ja ens diu la veritat, però sempre ens la diu a mitges. Quan Maria Antonieta va dir allò de ‘si el poble no té pa, que mengi pastissos', els cronistes van obviar un detall: eren pastissos de nata el que la reina dels francesos volia administrar al seu poble».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada