La Dama de Ferro, 20 anys després

El passat 28 de novembre en Càndid va insistir a convidar-me a sopar. Va dir-me que volia commemorar un dia històric: Vaig fer un ràpid repàs mental per comprovar que el 28 de novembre no era el dia de la presa de la Bastilla, ni de la batalla de Waterloo, ni de l'enfonsament de l'Armada Invencible... ni de cap d'aquestes coses estranyes que en Càndid acostuma a celebrar. «He dit commemorar i no celebrar», va precisar en Càndid mentre esperàvem el primer plat, «els catalans, amb el vostre 11 de setembre, hauríeu d'entendre perfectament la diferència».

«M'agradaria arribar a les postres sabent què estic commemorant», vaig dir-li. En Càndid, que en aquell moment estava tastant el vi, un vi negre magnífic fet a base de syrah a Solivella, es va prendre el seu temps per contestar: «avui fa 20 anys de la caiguda de Margaret Thatcher com a primera ministra del Regne Unit». «¡Ah! Haver-ho dit abans», vaig recriminar-li, «aleshores sí que és una celebració, ¡una celebració en tota regla!». La mirada d'en Càndid era de certa desaprovació: «No n'estic tan segur com tu...», va dir en un to artificialment dubitatiu. «¡No, Càndid, no!», vaig exclamar, «que vagis d'exegeta de la tercera via, mira, es pot entendre; que flirtegis amb idees liberal demòcrates pot passar com un pecat venial i petitburgès; però que et caigui bé la Thatcher, que la defensis... però si és el pitjor que li ha passat a Anglaterra –¡i a Europa!– en les últimes dècades».

«Sí, ja saps que jo pensava més o menys el mateix que tu, però no fa gaire em va agafar per mirar vídeos d'ella que hi ha penjats a YouTube», explicava en Càndid mentre tastava el foie que li acabaven de portar, «hauries de veure els debats a la Cambra dels Comuns, els Prime Minister's Questions dels dimecres a la tarda... allò sí que són sessions de control: sense papers, amb total llibertat per formular preguntes, passant d'un tema a l'altre, amb interrupcions contínues... Ja saps que a la democràcia més antiga del planeta no tindrien sentit aquestes subtileses metafísiques que tant apassionen al síndic general sobre les preguntes i repreguntes. Doncs bé, hauries de veure com la Thatcher se'ls ventilava a tots, ¡una fera!»

«D'acord, sí, amb una gran oratòria», vaig dir-li, «de fet, crec que surt als manuals de comunicació política com un model a seguir; però això no la converteix en una bona política, això no justifica totes les desigualtats que va crear...» En Càndid m'escoltava amb aquella cara que fa quan els seus interlocutors fan les observacions que ell estava esperant: «Jo no la bescantaria tant fàcilment, pensa que hi ha estudis molt acurats de la London School of Economics and Political Science que situen la seva gestió com la més exitosa del segle XX, juntament amb la d'un altre PM injustament relegat a un segon pla, el laborista Clement Attlee». En Càndid es va aturar un moment per comprovar si el seguia, per veure si era capaç d'ubicar mentalment Attlee a l'ombra de Churchill.

Sí, és clar, n'era capaç. I ell va seguir: «Això que dius de les desigualtats és interessant, perquè precisament Thatcher partia de la base que no hi ha dues persones, ni dues situacions iguals i que tothom té el dret a ser desigual. Sobre aquest principi va edificar una veritable ideologia conservadora per a un partit que fins aleshores no havia tingut ideologia, limitant-se a ser una amalgama d'interessos confluents en el manteniment de l'statu quo. Però el veritable mèrit de la Dama de Ferro no és haver canviat el Partit Conservador, sinó el Partit Laborista. Thatcher és la primera política europea que va construir un discurs per a després de la caiguda del mur de Berlin i va tenir l'encert de construir-lo 10 anys abans que el mur caigués», i aquí en Càndid ja volava aferrat a les ales de les seves paraules.

«Després de Thacther, l'esquerra –com a mínim la britànica– va tenir molt clar que no tornaria al poder si seguia pretenent igualant sense més ni més, encara que fos igualant per baix. Que és inútil pensar en repartir la riquesa si no s'ajuda a crear-la, a no ser que es vulgui repartir misèria, és clar». Aquí el vaig interrompre: «Home, ella de misèria en va repartir bastant, també». En Càndid va somriure: «Ben vist, sí. Ella va anar massa enllà i se li va girar la truita, però ja he dit que el veritable mèrit de Margaret Thatcher no és ella mateixa, sinó Tony Blair». «I del seu euroescepticisme, ¿que me'n dius?», vaig increpar-lo. «Deixant de banda alguna bestiesa que ha dit quan ja no era primera ministra, llegeix la conferència sobre Europa que va pronunciar a Bruges el 1988: va dir que la Comissió Europea era un cos no elegit i poc democràtic, que la Unió avançava cap a una burocratització excessiva i que les seves institucions acabarien allunyades dels ciutadans. ¿Et sona d'alguna cosa? A mi també».