dimarts, 25 de gener de 2011

Moral pública i moral privada

Definitivament, en Càndid em roba els amics. Fa temps que va començar una OPA hostil contra el meu llistat d'amics i dissabte al vespre ho vaig poder constatar una vegada més. Caminava pel carrer de La Llacuna amb passes accelerades pel fred glacial d'aquests dies i, a través dels vidres d'un restaurant, vaig veure en Càndid sopant amb un amic... amb un amic meu, vull dir. En Càndid, que sempre està atent a qualsevol cosa que s'esdevingui al seu voltant, em va fer un gest per indicar-me que passés. Vaig entrar al restaurant: l'han obert fa pocs mesos, és un restaurant italià –no una pizzeria– i porta per nom Los Inmortales. «Molt adequat per a en Càndid», vaig pensar.

Molt adequat per a en Càndid i, en certa manera, també per a l'amic comú que l'acompanyava. En Tom Huntingford té alguna cosa de personatge de Jane Austen –faria un bon Fitzwilliam Darcy d'Orgull i Prejudici– però dedica tant de temps a pensar sobre les coses del món actual que corre el risc d'acabar assemblant-se a un personatge de Nip Tuck, Ally McBeal o qualsevol altra sèrie de la Fox. Tot i que potser aquestes impressions van ser fruit de la conversa que mantenien ell i en Càndid en el precís moment en què vaig entrar a la trattoria: En Càndid i en Tom Huntingord parlaven del fox hunting, és a dir, de la caça de la guineu. «Creia havia quedat prohibida amb la Hunting Act del 2004», va dir en Càndid, que tot just acabava d'aconseguir que el convidessin a un dia de caça a Devon. Vaig mirar en Tom amb ira: ¡havia convidat en Càndid i a mi no! «Ho sento, però és que en Càndid em sembla més interessant que tu», va dir amb una punyent sinceritat pròpia del senyor Darcy, «durant un temps vaig témer que no existís, que fos una invenció teva, però m'alegro que no sigui així». «Certament», va dir en Càndid, «si jo no existís, algú m'hauria d'inventar»; i jo en aquell moment vaig començar a avaluar seriosament la possibilitat de matar-lo.

«No siguis envejós», em va dir en Càndid llegint-me els pensaments, «et tranquil·litzarà saber que hem estat parlant de tu. Bé, de tu no, d'un dels teus articles, aquell sobre l'egoisme i l'autointerès. T'estàs convertint en un autèntic liberal, amic meu; però no t'hi amoïnis, els metges s'ho han estat mirant i diuen que encara hi ha esperances de curació». «¿I això és tot el que se us acut dir de l'article?», vaig preguntar jo, encara dolgut per l'OPA hostil d'en Càndid sobre les meves amistats. «Oh, no... de fet, el teu article ens ha portat a parlar sobre quina era la millor manera d'establir una regulació sobre el mercat i sobre els afers comunitaris en general», explicava en Càndid, «en Tom em feia la tradicional pregunta metafísica: ¿qui ens assegura que el regulador vetllarà per l'autointerès i no es deixarà dur per l'egoisme? I, és clar, jo li he dit que la seguretat total no la tindrem mai, però que si el regulador és públic sempre el podrem fer fora a les properes eleccions. És allò que deia Karl Popper, «que la democràcia no consisteix a escollir els governs, sinó a fer-los fora».

«Però el cas és que tot plegat ens ha portat a parlar de l'etern debat entre privat i públic. I a mi se m'ha acudit que aquesta crisi ha demostrat que el públic i el privat s'influencien mútuament, però que cadascú ha copiat el pitjor de l'altre. Sempre s'iguala per baix. Sovint reclamem al sector públic el mateix rigor en la gestió i la recerca del benefici que té el sector privat. El sector privat no sempre se'n surt en aquest punt, però és cert que s'acosta més a l'eficiència, la competitivitat i la maximització del benefici que no pas el públic. I no posis aquesta cara, el que estic dient no és de dretes, és de sentit comú. El que sí seria de dretes és veure només aquesta cara de la moneda. Perquè l'altra és que el sector públic disposa de mecanismes més efectius per assegurar la imparcialitat en la presa de decisions: N'hi ha prou de pensar que el que en el sector públic és considerat un delicte de nepotisme –col·locar un amic, conegut o saludat en un lloc de treball per al qual no té qualificació– en el privat forma part del lliure poder de disposició».

«Home, Càndid, no pots obligar les empreses privades a assumir això», vaig observar. «No parlo d'obligar-les, no parlo de lleis», va respondre ell, «sinó de pautes de conducta, de consells, de moral, si vols... Per a mi, des del punt de vista moral és igualment corrupte el ministre que col·loca un amic en un lloc de treball públic sense passar els procediments reglats que un directiu d'una empresa privada que fa el mateix emparant-se en la seva llibertat». El resultat és igualment nociu. Es tendeix a pensar –en Tom així m'ho assegurava fa una estona– que si un privat pren una decisió d'aquest tipus només es perjudica a si mateix, només perjudica els interessos privats. Però ¿quins són aquests interessos privats? Són els interessos de l'empresari, és clar, i també del directiu, sí, però també són els interessos de la resta de treballadors, dels clients de l'empresa, dels proveïdors i, per extensió, de tota una societat que es fonamenta en la lliure iniciativa en un marc competitiu».

Cap comentari:

Publica un comentari