dimarts, 1 de febrer de 2011

Una tempesta en una tassa de te

De tant en tant tinc la impressió que en Càndid treballa per algun servei secret. Suposo que deu ser l’MI6. Ho dic perquè té una forma curiosa de relacionar-se amb les persones. Diumenge passat al vespre estàvem a la redacció preparant l’edició de dilluns quan vam rebre una estranya trucada. Va ser l’Eva Arasa qui va despenjar el telèfon. Va dir que era un home que li havia dit que acabava de dur una carta a la redacció i que l’havia deixada entre els dos vidres de la porta automàtica de l’entrada. Ens vam mirar estranyats. Ella no volia baixar sola a recollir la carta. ¿De qui podia ser? «La veu s’assemblava a la de l’Eusebi Nomen», va dir l’Eva. Vam baixar plegats a recollir la misteriosa missiva.

La carta era allà, a la porta, i només agafar-la ja vam veure que no tenia res a veure amb el president d’ApC: Era una carta lacrada amb un segell antic, escrita amb ploma i amb un paper força gruixut. Abans d’obrir-la, l’Eva va exclamar: «¡En Càndid!». Efectivament, la carta era d’en Càndid i el motiu no era altre que convidar-me a sopar, avui a les vuit del vespre. L’oferta era temptadora: vedella andorrana amb vi del Priorat. Tothom –érem quatre gats– a la redacció va quedar molt sorprès.

Tothom menys jo, ja estic acostumat a aquells rampells de secretisme d’en Càndid. El que no entenc és com m’ha convocat per a un sopar avui sabent que treballo i que estic sol al capdavant del Periòdic. Sortir a les vuit és impossible, i a les nou, i a les deu... i em sap greu, perquè la carta era magnífica i l’amabilitat d’en Càndid, més exquisida del que en ell ja és habitual. Per tant, haurem de deixar el sopar per a un altre dia. Com que ara va d’agent secret: espero notícies seves.

No acabo d’entendre com és que en Càndid no recordava que avui tenim una feinada de por. S’acosten les eleccions i la política bull d’activitat. Precisament en Càndid i jo ho vam comentar dissabte passat. De bon matí me’l vaig trobar al Coll de la Botella. Ell i l’Andrés Luengo hi havien pujat armats amb estany i uns soldadors per «reparar» la Tempesta en una tassa de te del recentment traspassat Dennis Oppenheim. Va ser complicat, però vaig dissuadir-los de la idea. «Tens raó: en un Estat de dret, aquestes heroïcitats s’han de reservar per a l’administració pública», va dir finalment en Càndid. I tots tres vam baixar caminant pel bosc de Pal.

Precisament, vam parlar de política. En Càndid estava exultant: «Tot plegat em recorda a les eleccions de la tercera temporada de l’Escurçó Negre», va dir, i es va disposar a citar un fragment: «la democràcia funciona bé a Manchester: habitants, 30.000; amb dret a vot, tres». Vaig protestar: «¡Quin tòpic, Càndid! No m’ho esperava de tu... l’Antònia Escoda et farà un monument». «Ho sé», va dir ell, «de fet, només he citat la frase perquè me’l faci... Però no, el que més m’ha agradat és llegir les declaracions d’alguns polítics aquest cap de setmana. Aquesta noia que treballa a l’Agència de Notícies ¿com es diu?», va preguntar. «¿Vols dir la Nerea?», vaig fer jo. «Sí, exacte, ella. He vist els seus teletips d’avui [per dissabte]. No sé si n’és conscient, però transcrivint les declaracions d’Enric Pujal i Eusebi Nomen ha creat la millor peça de literatura de l’absurd des de la mort de Pirandello». I en Càndid es va treure un teletip de la butxaca. «M’encanta quan diuen que al PLA els va estranyar molt la proposta de pacte de Nomen, però que a mesura que n’anaven parlant tots hi van estar d’acord. [riu] Això evidencia, estimat amic, que allò que deia Condorcet que com més persones participin en una decisió més possibilitats hi ha d’encertar-la ¡és totalment fals!». En Luengo assentia amb el cap. «¡Quin parell!», vaig pensar.

En Càndid continuava: «I el millor tros és quan Pujal explica la lògica de l’ultimàtum de Nomen sobre el pacte ApC-CR o el suport al pressupost: per anar a unes eleccions i que les guanyin els altres, més val no anar-hi... ¡és clar que sí, ben dit! L’Escurçó Negre hi hauria sucat pa».

«Càndid, la teva frivolitat m’espanta», vaig dir-li, «creia que em parlaries de les contradiccions dels polítics. Creia que faries èmfasi en què les declaracions de Pujal i dels liberals evidencien que Nomen va plantejar un ultimàtum: o pacte electoral o deixava passar el pressupost, mentre que des d’ApC ho han negat sempre, argumentant que s’havia de deixar passar el pressupost per evitar un buit legal». «Les contradiccions, les contradiccions...», va fer en Càndid amb menyspreu, «¿quin moralitat estúpida és aquesta? Les persones ben educades contradiuen els altres, els genis es contradiuen a si mateixos». «¿Amb això estàs dient que Eusebi Nomen és un geni?», vaig preguntar-li. «Sens dubte ho serà si aconsegueix trobar la manera de votar contra el pressupost després del jardí en què s’ha ficat ell solet. Si el pressupost no era moneda de canvi i el buit legal era tan greu, l’haurà de deixar passar de totes totes». «És igual», vaig dir jo, «amb pressupost o sense, Jaume Bartumeu dissoldrà igualment». «Suposo... però no ho sé... Bartumeu té un je ne sais quoi de Gordon Brown: ha esperat massa per arribar-hi com per arriscar-se a perdre a la primera de canvi».

Cap comentari:

Publica un comentari