Fa dies que no sé res d'en Càndid. Des de la misteriosa carta lacrada que va aparèixer a la redacció aquell diumenge a la tarda. En un estat normal de coses aquesta absència no m'amoïnaria; en Càndid ja ho fa això: després de mesos d'intensa activitat desapareix durant un temps, més o menys llarg. Però és que en un estat normal de coses jo no ho hauria confiat a en Càndid i a les meves converses amb ell la contraportada dels dimarts. No sé en què devia estar pensant quan vaig accedir-hi, el setembre passat. I ara tinc una contraportada per omplir i en Càndid no dóna senyals de vida. Hauré de fer ús dels records.
Crec que darrere aquesta absència hi ha una missió científica. De Nadal ençà, en Càndid m'ha comentat diverses vegades la seva intenció de bastir una teoria basada en el mètode empíric i omnicomprensiva sobre la política andorrana. Jo vaig advertir-lo que tots els intents de traslladar a la política i a les ciències socials –que són qualsevol cosa menys ciències– el mètode científic havien resultat en un fracàs estrepitós, tan estrepitós com l'intent estèril de fer el mateix amb les disciplines artístiques. «Però això és perquè ningú ho ha intentat fer amb la política andorrana», recordo que va dir en Càndid, i acte seguit va començar a explicar-me algunes de les lleis que integren el seu peculiar paradigma. Avui en presento un tast, un tast de les Lleis de Càndid.
La primera llei de Càndid té com a protagonista el president del Grup Reformista i cap oficiós de l'oposició, Joan Gabriel. L'enunciat de la llei en qüestió és clar i simple: l'estabilitat política és inversament proporcional al grau de constitució del Partit Reformista (PRA). Segons en Càndid, fa un any ningú no donava un euro pel PRA i Gabriel estava disposat a arribar a un pacte de legislatura amb el Govern del PS. L'estiu passat, el PRA va anunciar que tirava endavant i Gabriel va donar la legislatura per morta i enterrada. El 23 de desembre passat, el PRA entra els estatuts al Govern a mig matí i a mitja tarda Gabriel se suma a la plantada al Govern instigada per ApC al Consell General. Val a dir que «els filòsofs de llotja de prosceni del PRA» –tal i com els anomena en Càndid– van seguir mansament el seu president de Grup. És debades voler oposar-se a les lleis de la ciència i això els il·lustrats ho saben.
La segona llei de Càndid va dedicada, ni més ni menys, que al primer cap de Govern socialdemòcrata de la història d'Andorra, Jaume Bartumeu. La llei diu així: Submergit en un procés negociador, el cos de l'actual cap de Govern experimenta un impuls a provocar la divisió de la part contrària equivalent a la importància de l'objecte de la negociació. Aquesta llei es confirma, segons en Càndid, cada cop que Bartumeu surt d'una reunió negociadora i a la pregunta de «¿Com ha anat?», respon alguna cosa així com: «Perfecte, no hem acordat res però he aconseguit que s'enfrontessin entre ells». Val a dir que, coneixent la dreta andorrana, aconseguir la divisió no suposa un esforç gaire gran.
La llei de Càndid amb un caràcter més termodinàmic és la tercera, dedicada al número dos de CR i líder de facto del PRA, Ladislau Baró. La fórmula de la tercera llei de Càndid és: la cobertura del telèfon mòbil de Baró és 1 dividit entre el grau de desordre polític (S). Per als iniciats: el grau de desordre polític no és una magnitud absoluta, sinó que és la variació que experimenta l'entropia. Cal fer notar, em va avisar en Càndid, que aquesta llei és més important com a indicador que no pas per ella mateixa. Que el mòbil de Ladislau Baró tingui o no cobertura és un assumpte que interessa a un nombre limitat d'individus; ara bé, la relació existent entre la cobertura del seu telèfon i les fluctuacions de la política, fan que sigui una llei d'allò més necessària per comprendre la realitat andorrana.
Vinculada a la tecera llei, hi ha la quarta. La quarta llei de Càndid és vital per calcular el grau de desordre (les variacions d'entropia) de la política i té com a protagonista –com no– el líder d'ApC, Eusebi Nomen. Vaig advertir en Càndid que intentar explicar el comportament de Nomen amb judicis sintètics a priori era molt arriscat, donada la imprevisibilitat del subjecte. «Ben al contrari», recordo que va dir en Càndid, «té un comportament complex i a voltes sorprenent, però estic segur que és del tot previsible i jo formularé les lleis per bregar amb ell, lleis més útils per al bon govern de les Valls que les màximes del doctor Fiter i Rossell; com a mínim, mentre Nomen estigui assegut al Consell General».
Una d'aquestes lleis –n'hi ha moltes més, intueixo– és la quarta llei de Càndid, que diu el següent: el grau de coherència de les propostes de Nomen és el resultat de multiplicar la seva seguretat en la continuïtat del lideratge d'ApC pels dies que queden per a una votació important al Consell General. «És a dir, com més dubtes hi hagi sobre el seu lideratge i menys dies quedin per a una votació crucial, més escabellades seran les propostes», recordo que deia en Càndid, «com a prova irrefutable: l'oferta de pacte electoral que va formular a CR amb la mà dreta mentre amb l'esquerra sospesava donar suport al pressupost del Govern».
Vaig preguntar-li si no tenia cap llei sobre el cònsol d'Escaldes, Antoni Martí el desitjat, i em va dir que havia de consultar els tractats de geometria. «¿De geometria?», vaig preguntar amb sorpresa. «Sí», va dir ell, «per allò de la quadratura del cercle».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada