dimarts, 15 de febrer de 2011

Turisme polític a Andorra

Ahir al vespre, quan ja fosquejava, em vaig trobar en Càndid al costat de Sant Miquel d'Engolasters. Contemplava la vall d'Escaldes i Andorra la Vella i menjava crispetes. «Admeto que la panoràmica té gràcia, Càndid», vaig dir-li, «veure la vall en tota la seva apoteosi claustrofòbica, però tant com per passar-hi la tarda menjant crispetes...». Sense girar-se, amb la mirada fixa a les llums que començaven a encendre's al fons de la vall em va dir: «Jo no ho veig així, això és molt més interessant que anar al cinema».

«És cert que si contemples aquesta vall i només penses en allò que es veu a simple vista l'espectacle és interessant només per una estona curta. Però jo quan m'assec aquí procuro veure tot allò que sé d'aquestes valls, tot allò que he anat recopilant. I aleshores... ¡Què interessant, què magnífic que és tot! Miro les valls hi penso: mira, aquí hi ha en Toni Martí movent-se amb tots i amb tothom per veure si podrà fer la quadratura del cercle, si podrà liderar el gran centre sense que ningú li dicti què ha de fer però amb possibilitats reals de victòria a les parròquies. Allà hi ha els nostàlgics de l'edat daurada del PLA instigant Xavier Jordana per anar a la batalla. També hi veig Jordi Cinca i els cinquistes lluitant per conservar la patent de la idea i Enric Casadevall marxant de vacances en el moment culminant, convençut que ja no li queda sinó tirar pel dret, que fa molt que va passar el punt de no retorn en el distanciament d'antics aliats i mentors». I aquí en Càndid es va aturar un moment, com si pensés. «És curiós, ¿no trobes?», va dir finalment, «alguna cosa ha canviat en aquest país quans els noms que tothom busca per liderar, per sumar, per aglutinar són els noms d'aquells que l'antiga oligarquia volia destinar al paper de mossos... Hi ha alguna cosa melancòlica –alegre i trista a la vegada– en veure com els mossos s'estan fent amos de la casa dels amos».

En Càndid es va aixecar del pedrís on seia i va començar a caminar pel marge de la carretera, sense apartar la vista de la vall. «¿Les coses estan canviant? En l'aparença, potser...», va reflexionar en veu alta, «és estrany, tan conservador que se suposa que és aquest país i ara resulta que no hi ha dreta... ¡ni centredreta gairebé! Tothom diu ser de centre o centreesquerra. Jaume Bartumeu pot estar content: dos anys de govern socialdemòcrata han acabat amb la dreta, encara que això pot costar-li la reelecció».

«No, no...», va dir en Càndid negant amb el cap, «sempre ens queden les parròquies per vetllar per les essències. ¡Quines guerres, quines traïcions, quines amistats recuperades a l'últim moment, poc abans que expiri el termini per tancar les llistes!». I aleshores en Càndid es va girar cap a mi i em va mirar als ulls per primer cop durant la tarda. Per la cara que feia era evident que acabava de tenir una idea: «¿Saps què penso? Que Andorra hauria d'innovar més en això del turisme i inventar-se una nova modalitat turística: el turisme polític. Molt sovint es parla del turisme de neu, del turisme de compres, del turisme de congressos... Però ¿no has pensat mai quin atractiu tindria que els visitants poguessin viure en viu i en directe les turbulències de la política andorrana? ¡Seria magnífic!», va exclamar divertit.

«Ja m'imagino el guia dient: i avui, senyors turistes, anirem de bon matí a veure com es tanca una candidatura parroquial a Canillo; dinarem amb dos o tres cònsols de diferents partits intentant forjar un acord; ens passarem la tarda amb trucades telefòniques intentant saber a quantes bandes diferents és capaç de jugar un sol polític; al vespre, després d'un sopar de conspiració a Andorra la Vella, ens esperen emocions fortes: intentarem fer una llista del centredreta a Ordino que agradi a totes les parts. I ja de matinada, per als amants de les emocions fortes, ens enrolarem en una llista nacional amb Eusebi Nomen com a número u».

«Càndid! Ets un frívol!», vaig protestar, «no pots pretendre convertir els polítics i les institucions en atraccions turístiques». «Perdona, però si Elisabet II de Windsor és una atracció turística a Anglaterra, ¿per què no podria ser-ho la política andorrana?», va respondre en Càndid, «a més, jo no estic parlant de turisme de masses, sinó d'un turisme de qualitat. Pensa que podrien venir aquí graduats en ciència política a Stanford o a Berkely...» «¿A què fer?», vaig preguntar-li. «A fer un postgrau pràctic i adonar-se que tot el que saben no serveix absolutament per res», va dir en Càndid satisfet, «que si són capaços de sobreviure a Andorra podran amb tot. Ja ho diuen: tot un món en un petit país».

Cap comentari:

Publica un comentari