dimarts, 22 de febrer de 2011

Canillencs de dretes i canillencs d'esquerres

El cap de setmana passat vaig rebre la visita dels germans Aznar, en Pepe i en Jordi, bons amics de Barcelona, capaços de dur amb una naturalitat envejable un cognom que la política ha convertit en una pesada llosa. Vam anar a Arcalís a esquiar. Com a bons representants del gènere humà, es va apoderar de nosaltres aquella deliciosa contradicció: som animals socials, però busquem l'exclusivitat, aquella soledat que es pot explicar. Per això ens vam aventurar pels forapistes més inexplorats. A prop dels estanys de Tristaina vam trobar una pala per la qual encara no hi havia passat ningú des de la darrera nevada. Em vaig avançar mentre ells feien algunes fotografies: La neu semblava totalment verge, però més endavant vaig advertir la marca solitària d'uns esquís, un traç perfecte damunt el mantell blanc.

Uns metres més avall, el traç es desviava cap a unes roques que s'alcen sobre el circ dels llacs. Allà em vaig trobar amb en Càndid, assegut, mirant l'skyline del pic de la Font Blanca, la portella de Rialb i el pic de Besalí. Al seu costat hi havia un got amb glaçons i les últimes gotes de vermut negre i un llibret petit i antic: Sobre el sentiment d'immortalitat en la joventut, de William Hazlitt. «Ets car de trobar, últimament», vaig dir en veure'l, «¿recordes que encara m'has de convidar a sopar?». En Càndid va somriure amb ironia: «se'm deu haver encomanat allò que deia Dant de l'avara povertà di Catalogna... de moment, si vols, et convido aquesta tarda a un te d'aquells que em va regalar la Noe a canvi d'algunes rosquilles de Sant Blai que et vaig robar».

«¿Tens pressa?», vaig preguntar-li. «Sí, molta, i abans que em preguntis per què t'informo que no t'ho puc dir, és un assumpte d'Estat molt secret», va dir en Càndid tot fent una pausa, com si esperés de mi alguna reacció. «Ja veig que no ets ben educat», em va dir finalment, «una persona ben educada preguntaria insistentment de què es tracta. Bé, t'ho explicaré igualment: estic promovent un aixecament revolucionari per canviar el sistema electoral». «¡El que fa l'avorriment!», vaig pensar, «i qui t'ha comissionat: ¿els Verds, en Toni Martí?», vaig preguntar-li. «¡Oh, no! Cap de d'ells», va dir-me en Càndid, «ells voldrien anar cap a un sistema més proporcional, amb menys pes de les parròquies, i jo el que proposo és fer circumscripcions majoritàries exclusivament parroquials». No vaig poder reprimir un riure: «Càndid, això més que un aixecament revolucionari és un aixecament reaccionari».

«Bé, al capdavall va ser la noblesa qui va encendre la metxa de la revolució la primavera de 1789», va respondre ell, «però deixem la història tranquil·la. El cas és que he arribat a la conclusió que s'equivoquen aquells que pensen que el més progressista és anar cap a un sistema proporcional pur». «Home, Càndid, és evident que amb el sistema actual –i més amb l'anterior a 1993– els ciutadans d'Andorra la Vella i Escaldes, tradicionalment de mentalitat més progressista, estan subrepresentats», vaig observar, «i si tornem a un sistema purament territorial encara ho estaran més». «No, no», va dir en Càndid, «jo defenso set circumscripcions parroquials per sistema majoritari, però amb més o menys consellers en funció dels electors de cada parròquia». Vaig protestar: «Però això obligaria a sumar a qualsevol preu i aquests consensos sempre són a la baixa i van en detriment de qui vol fer reformes, perquè sempre és més fàcil posar d'acord la gent en no fer res que no pas en fer alguna cosa».

En Càndid em va deixar parlar i, finalment va dir: «No n'estiguis tan segur: el sistema electoral actual també obliga a sumar a qualsevol preu i, a més, entre persones de signe ideològic molt diferent. En canvi, el sistema que proposo només obligaria a sumar canillencs amb canillencs, ordinencs amb ordinencs, escaldencs amb escaldencs... I no em diguis que és el mateix perquè no ho és. Mira, traslladant a Andorra la famosa frase de Josep Pla, et diré que no hi ha res tan semblant a un canillenc de dretes com un canillenc d'esquerres. I, de la mateixa manera, no hi ha res tan semblant a un escaldenc d'esquerres com un escaldenc de dretes. ¡Mira la llista territorial dels demòcrates a Escaldes! Si uns i altres fossin sincers, costaria molt menys posar d'acord demòcrates i socialdemòcrates escaldencs que aquests mateixos amb els seus suposats correligionaris d'altres parròquies. Un sistema com el que proposo els forçaria a posar-se d'acord i, potser sense ser-ne conscients, a ser molt més conseqüents amb les ideologies respectives. Mentre els de les parròquies altes i els de les parròquies centrals es vegin obligats a anar plegats en unes mateixes candidatures, sota unes mateixes sigles, sumar a qualsevol preu serà inevitable».

Dit això, va recollir el got i el llibre, es va tornar a posar els esquís i es va deixar caure pendent avall. Acte seguit van arribar els germans Aznar i em van preguntar si parlava sol. «No, amb en Càndid, era aquí fa un moment», vaig respondre jo. Van intercanviar una mirada de complicitat i em van parlar en aquell to amb què hom s'adreça als bojos: «sí, és clar, en Càndid... ¿i com ha marxat, volant?». «No!», vaig contestar enutjant-me, «esquiant! Mireu les marques a la ne...» i quan vaig assenyalar la pala no hi havia cap marca; la neu tornava a ser un mantell blanc, incòlume.

Cap comentari:

Publica un comentari