Teoria política contemporània

En Càndid creu que els socialdemòcrates haurien d'estar contents i que Jaume Bartumeu hauria de ser el cap de Govern més satisfet del planeta. M'ho va dir ahir al migdia quan me'l vaig trobar per casualitat quan anava a comprar quatre coses al Monoprix de l'Illa Carlemany. Jo, no ell, és clar. En Càndid estava fent un mos al Marquet i, entre talls de Jabugo i copes de Borgonya, em va explicar per què a can PS haurien d'estar tan i tan contents: «En dos anys de govern han aconseguit el que cap govern d'esquerres democràtic havia aconseguit mai: acabar amb la dreta. M'he estat mirant les candidatures que es van tancar la setmana passada i, sincerament, si la dreta conservadora l'han de representar Antoni Martí, Jordi Cinca i Ladislau Baró... És com si en aquest paiset teu... ¿com es deia? ¡Ah, sí! Catalunya. Doncs és com si a Catalunya a la dreta del PSC només hi hagués Convergència; ni Unió ni el PP ni res».

Aprofitant que en Càndid feia un glop de vi vaig objectar: «home, doncs al PS no tots estan tan satisfets com, segons tu, haurien d'estar». «Això és perquè són humils i modestos, home», va respondre ell, «tan cert com que jo sóc Càndid. Però la història ho evidenciarà: hi haurà hagut un abans i un després al Govern del PS. Bartumeu és com Margaret Thatcher: ha desplaçat el pol ideològic» i em va mirar per comprovar fins a quin punt feia cara de sorpresa. «¿Què vols dir?», vaig preguntar per satisfer-lo. «És molt senzill», va dir en Càndid desplegant un diari que hi havia damunt la taula, talment com si em volgués fer un esquema, «els governs Thatcher van desplaçar el pol de la política britànica cap a la dreta, de tal manera que els tories van passar a ser un partit clarament conservador i els laboristes van acabar al centre. Thatcher va acabar amb l'esquerra al Regne Unit i Bartumeu ha acabat amb la dreta a Andorra. I el que encara té més mèrit: la Dama de Ferro va necessitar 11 anys i el cap de Govern n'ha tingut prou amb dos».

«Molt bé, Càndid, molt bé, la teva teoria és prou escabellada com per posar-la a la contraportada», vaig replicar, «però ara que ja t'has assegurat la presència setmanal al Periòdic, digues: ¿com és que al PS no tots estan satisfets, sinó que n'hi ha alguns que estan seriosament amoïnats per l'aparició de Demòcrates d'Andorra? Això ja no lliga tant amb la teva teoria: Thatcher va encadenar tres majories absolutes seguides». En Càndid em va mirar amb displicència abans de dir: «Precisament la meva teoria es reafirma amb això que dius. Els socialdemòcrates amoïnats són –n'estic segur– lectors habituals de The Guardian. En qualsevol cas, coneixen la història recent del Regne Unit. I, és clar, saben el que va venir després: A base de desplaçar el pol, els conservadors van regalar el centre als laboristes que van governar sense problemes durant 13 anys. I perquè ha vingut aquesta crisi econòmica, si no Gordon Brown encara viuria al número 10 de Downing Street. Jo he dit que el que Thatcher va fer en 11 anys, Bartumeu ho ha fet en dos; i, és clar, quan hom accelera tant la realitat no només anticipa allò que vol, sinó també allò que no vol. ¡Qui sap si els socialdemòcrates no hauran regalat ja als demòcrates la centralitat política! Com que tot va tan ràpid, tot passa avall tan de pressa...»

«¡Càndid! ¿Què significa aquest posat conservador en algú tan jove com tu?», vaig exclamar, «per un moment m'ha semblat que era Josep Pla qui parlava». «Sí, o l'Andrés Luengo», va respondre ell, «ho sento, tens raó, he tingut un moment conservador, et prometo que no tornarà a passar. Però és que –¿saps?– no hi ha res tan conservador, tan antic, com defensar la dignitat, la llibertat, la igualtat, els drets, els principis democràtics. I aquests últims dies he tingut un déjà vu inevitable, una tornada als meus orígens setcentistes. Em pensava que en aquest món postmodern ja no hi havia lloc per fer-se l'il·lustrat; que en aquesta Europa tan petitburgesa era molt difícil trobar causes nobles per les quals lluitar o anacronismes davant els quals indignar-se. Ja saps el que es diu: contra Lluís XVI vivíem millor...»

«No, Càndid, això jo no havia escoltat mai», vaig interrompre'l, «però no veig què t'ha pogut fer tornar al segle XVIII». «La Consòrcia dels casats d'Andorra la Vella, ¿què, si no?», va exclamar en Càndid, «és un luxe que en ple segle XXI encara hi hagi algú que faci fora una periodista d'una sala pel simple fet de ser una dona. És fantàstic tenir un motiu per tornar a cridar Écrasez l'infâme!». I aquí en Càndid es va aturar un moment, com per pensar. «Perdona'm, sóc un sentimental», va dir al cap d'una estona, «i segurament en el fons sóc un conservador. En Pere Moliné diu que Bartumeu també és un conservador, en el fons. Suposo que per això va anar al Consell del Bull de la Consòrcia. Jordi Cinca també hi era, també deu ser un conservador: és clar, al capdavall és alguna cosa així com el seu deixeble...» Vaig interrompre les seves meditacions en veu alta: «Però això no lliga amb la teva teoria del pol desplaçat cap a l'esquerra, Càndid». «No lliga», va dir ell, «però és veritat».

Canillencs de dretes i canillencs d'esquerres

El cap de setmana passat vaig rebre la visita dels germans Aznar, en Pepe i en Jordi, bons amics de Barcelona, capaços de dur amb una naturalitat envejable un cognom que la política ha convertit en una pesada llosa. Vam anar a Arcalís a esquiar. Com a bons representants del gènere humà, es va apoderar de nosaltres aquella deliciosa contradicció: som animals socials, però busquem l'exclusivitat, aquella soledat que es pot explicar. Per això ens vam aventurar pels forapistes més inexplorats. A prop dels estanys de Tristaina vam trobar una pala per la qual encara no hi havia passat ningú des de la darrera nevada. Em vaig avançar mentre ells feien algunes fotografies: La neu semblava totalment verge, però més endavant vaig advertir la marca solitària d'uns esquís, un traç perfecte damunt el mantell blanc.

Uns metres més avall, el traç es desviava cap a unes roques que s'alcen sobre el circ dels llacs. Allà em vaig trobar amb en Càndid, assegut, mirant l'skyline del pic de la Font Blanca, la portella de Rialb i el pic de Besalí. Al seu costat hi havia un got amb glaçons i les últimes gotes de vermut negre i un llibret petit i antic: Sobre el sentiment d'immortalitat en la joventut, de William Hazlitt. «Ets car de trobar, últimament», vaig dir en veure'l, «¿recordes que encara m'has de convidar a sopar?». En Càndid va somriure amb ironia: «se'm deu haver encomanat allò que deia Dant de l'avara povertà di Catalogna... de moment, si vols, et convido aquesta tarda a un te d'aquells que em va regalar la Noe a canvi d'algunes rosquilles de Sant Blai que et vaig robar».

«¿Tens pressa?», vaig preguntar-li. «Sí, molta, i abans que em preguntis per què t'informo que no t'ho puc dir, és un assumpte d'Estat molt secret», va dir en Càndid tot fent una pausa, com si esperés de mi alguna reacció. «Ja veig que no ets ben educat», em va dir finalment, «una persona ben educada preguntaria insistentment de què es tracta. Bé, t'ho explicaré igualment: estic promovent un aixecament revolucionari per canviar el sistema electoral». «¡El que fa l'avorriment!», vaig pensar, «i qui t'ha comissionat: ¿els Verds, en Toni Martí?», vaig preguntar-li. «¡Oh, no! Cap de d'ells», va dir-me en Càndid, «ells voldrien anar cap a un sistema més proporcional, amb menys pes de les parròquies, i jo el que proposo és fer circumscripcions majoritàries exclusivament parroquials». No vaig poder reprimir un riure: «Càndid, això més que un aixecament revolucionari és un aixecament reaccionari».

«Bé, al capdavall va ser la noblesa qui va encendre la metxa de la revolució la primavera de 1789», va respondre ell, «però deixem la història tranquil·la. El cas és que he arribat a la conclusió que s'equivoquen aquells que pensen que el més progressista és anar cap a un sistema proporcional pur». «Home, Càndid, és evident que amb el sistema actual –i més amb l'anterior a 1993– els ciutadans d'Andorra la Vella i Escaldes, tradicionalment de mentalitat més progressista, estan subrepresentats», vaig observar, «i si tornem a un sistema purament territorial encara ho estaran més». «No, no», va dir en Càndid, «jo defenso set circumscripcions parroquials per sistema majoritari, però amb més o menys consellers en funció dels electors de cada parròquia». Vaig protestar: «Però això obligaria a sumar a qualsevol preu i aquests consensos sempre són a la baixa i van en detriment de qui vol fer reformes, perquè sempre és més fàcil posar d'acord la gent en no fer res que no pas en fer alguna cosa».

En Càndid em va deixar parlar i, finalment va dir: «No n'estiguis tan segur: el sistema electoral actual també obliga a sumar a qualsevol preu i, a més, entre persones de signe ideològic molt diferent. En canvi, el sistema que proposo només obligaria a sumar canillencs amb canillencs, ordinencs amb ordinencs, escaldencs amb escaldencs... I no em diguis que és el mateix perquè no ho és. Mira, traslladant a Andorra la famosa frase de Josep Pla, et diré que no hi ha res tan semblant a un canillenc de dretes com un canillenc d'esquerres. I, de la mateixa manera, no hi ha res tan semblant a un escaldenc d'esquerres com un escaldenc de dretes. ¡Mira la llista territorial dels demòcrates a Escaldes! Si uns i altres fossin sincers, costaria molt menys posar d'acord demòcrates i socialdemòcrates escaldencs que aquests mateixos amb els seus suposats correligionaris d'altres parròquies. Un sistema com el que proposo els forçaria a posar-se d'acord i, potser sense ser-ne conscients, a ser molt més conseqüents amb les ideologies respectives. Mentre els de les parròquies altes i els de les parròquies centrals es vegin obligats a anar plegats en unes mateixes candidatures, sota unes mateixes sigles, sumar a qualsevol preu serà inevitable».

Dit això, va recollir el got i el llibre, es va tornar a posar els esquís i es va deixar caure pendent avall. Acte seguit van arribar els germans Aznar i em van preguntar si parlava sol. «No, amb en Càndid, era aquí fa un moment», vaig respondre jo. Van intercanviar una mirada de complicitat i em van parlar en aquell to amb què hom s'adreça als bojos: «sí, és clar, en Càndid... ¿i com ha marxat, volant?». «No!», vaig contestar enutjant-me, «esquiant! Mireu les marques a la ne...» i quan vaig assenyalar la pala no hi havia cap marca; la neu tornava a ser un mantell blanc, incòlume.

Turisme polític a Andorra

Ahir al vespre, quan ja fosquejava, em vaig trobar en Càndid al costat de Sant Miquel d'Engolasters. Contemplava la vall d'Escaldes i Andorra la Vella i menjava crispetes. «Admeto que la panoràmica té gràcia, Càndid», vaig dir-li, «veure la vall en tota la seva apoteosi claustrofòbica, però tant com per passar-hi la tarda menjant crispetes...». Sense girar-se, amb la mirada fixa a les llums que començaven a encendre's al fons de la vall em va dir: «Jo no ho veig així, això és molt més interessant que anar al cinema».

«És cert que si contemples aquesta vall i només penses en allò que es veu a simple vista l'espectacle és interessant només per una estona curta. Però jo quan m'assec aquí procuro veure tot allò que sé d'aquestes valls, tot allò que he anat recopilant. I aleshores... ¡Què interessant, què magnífic que és tot! Miro les valls hi penso: mira, aquí hi ha en Toni Martí movent-se amb tots i amb tothom per veure si podrà fer la quadratura del cercle, si podrà liderar el gran centre sense que ningú li dicti què ha de fer però amb possibilitats reals de victòria a les parròquies. Allà hi ha els nostàlgics de l'edat daurada del PLA instigant Xavier Jordana per anar a la batalla. També hi veig Jordi Cinca i els cinquistes lluitant per conservar la patent de la idea i Enric Casadevall marxant de vacances en el moment culminant, convençut que ja no li queda sinó tirar pel dret, que fa molt que va passar el punt de no retorn en el distanciament d'antics aliats i mentors». I aquí en Càndid es va aturar un moment, com si pensés. «És curiós, ¿no trobes?», va dir finalment, «alguna cosa ha canviat en aquest país quans els noms que tothom busca per liderar, per sumar, per aglutinar són els noms d'aquells que l'antiga oligarquia volia destinar al paper de mossos... Hi ha alguna cosa melancòlica –alegre i trista a la vegada– en veure com els mossos s'estan fent amos de la casa dels amos».

En Càndid es va aixecar del pedrís on seia i va començar a caminar pel marge de la carretera, sense apartar la vista de la vall. «¿Les coses estan canviant? En l'aparença, potser...», va reflexionar en veu alta, «és estrany, tan conservador que se suposa que és aquest país i ara resulta que no hi ha dreta... ¡ni centredreta gairebé! Tothom diu ser de centre o centreesquerra. Jaume Bartumeu pot estar content: dos anys de govern socialdemòcrata han acabat amb la dreta, encara que això pot costar-li la reelecció».

«No, no...», va dir en Càndid negant amb el cap, «sempre ens queden les parròquies per vetllar per les essències. ¡Quines guerres, quines traïcions, quines amistats recuperades a l'últim moment, poc abans que expiri el termini per tancar les llistes!». I aleshores en Càndid es va girar cap a mi i em va mirar als ulls per primer cop durant la tarda. Per la cara que feia era evident que acabava de tenir una idea: «¿Saps què penso? Que Andorra hauria d'innovar més en això del turisme i inventar-se una nova modalitat turística: el turisme polític. Molt sovint es parla del turisme de neu, del turisme de compres, del turisme de congressos... Però ¿no has pensat mai quin atractiu tindria que els visitants poguessin viure en viu i en directe les turbulències de la política andorrana? ¡Seria magnífic!», va exclamar divertit.

«Ja m'imagino el guia dient: i avui, senyors turistes, anirem de bon matí a veure com es tanca una candidatura parroquial a Canillo; dinarem amb dos o tres cònsols de diferents partits intentant forjar un acord; ens passarem la tarda amb trucades telefòniques intentant saber a quantes bandes diferents és capaç de jugar un sol polític; al vespre, després d'un sopar de conspiració a Andorra la Vella, ens esperen emocions fortes: intentarem fer una llista del centredreta a Ordino que agradi a totes les parts. I ja de matinada, per als amants de les emocions fortes, ens enrolarem en una llista nacional amb Eusebi Nomen com a número u».

«Càndid! Ets un frívol!», vaig protestar, «no pots pretendre convertir els polítics i les institucions en atraccions turístiques». «Perdona, però si Elisabet II de Windsor és una atracció turística a Anglaterra, ¿per què no podria ser-ho la política andorrana?», va respondre en Càndid, «a més, jo no estic parlant de turisme de masses, sinó d'un turisme de qualitat. Pensa que podrien venir aquí graduats en ciència política a Stanford o a Berkely...» «¿A què fer?», vaig preguntar-li. «A fer un postgrau pràctic i adonar-se que tot el que saben no serveix absolutament per res», va dir en Càndid satisfet, «que si són capaços de sobreviure a Andorra podran amb tot. Ja ho diuen: tot un món en un petit país».

Les lleis de Càndid sobre la política

Fa dies que no sé res d'en Càndid. Des de la misteriosa carta lacrada que va aparèixer a la redacció aquell diumenge a la tarda. En un estat normal de coses aquesta absència no m'amoïnaria; en Càndid ja ho fa això: després de mesos d'intensa activitat desapareix durant un temps, més o menys llarg. Però és que en un estat normal de coses jo no ho hauria confiat a en Càndid i a les meves converses amb ell la contraportada dels dimarts. No sé en què devia estar pensant quan vaig accedir-hi, el setembre passat. I ara tinc una contraportada per omplir i en Càndid no dóna senyals de vida. Hauré de fer ús dels records.

Crec que darrere aquesta absència hi ha una missió científica. De Nadal ençà, en Càndid m'ha comentat diverses vegades la seva intenció de bastir una teoria basada en el mètode empíric i omnicomprensiva sobre la política andorrana. Jo vaig advertir-lo que tots els intents de traslladar a la política i a les ciències socials –que són qualsevol cosa menys ciències– el mètode científic havien resultat en un fracàs estrepitós, tan estrepitós com l'intent estèril de fer el mateix amb les disciplines artístiques. «Però això és perquè ningú ho ha intentat fer amb la política andorrana», recordo que va dir en Càndid, i acte seguit va començar a explicar-me algunes de les lleis que integren el seu peculiar paradigma. Avui en presento un tast, un tast de les Lleis de Càndid.

La primera llei de Càndid té com a protagonista el president del Grup Reformista i cap oficiós de l'oposició, Joan Gabriel. L'enunciat de la llei en qüestió és clar i simple: l'estabilitat política és inversament proporcional al grau de constitució del Partit Reformista (PRA). Segons en Càndid, fa un any ningú no donava un euro pel PRA i Gabriel estava disposat a arribar a un pacte de legislatura amb el Govern del PS. L'estiu passat, el PRA va anunciar que tirava endavant i Gabriel va donar la legislatura per morta i enterrada. El 23 de desembre passat, el PRA entra els estatuts al Govern a mig matí i a mitja tarda Gabriel se suma a la plantada al Govern instigada per ApC al Consell General. Val a dir que «els filòsofs de llotja de prosceni del PRA» –tal i com els anomena en Càndid– van seguir mansament el seu president de Grup. És debades voler oposar-se a les lleis de la ciència i això els il·lustrats ho saben.

La segona llei de Càndid va dedicada, ni més ni menys, que al primer cap de Govern socialdemòcrata de la història d'Andorra, Jaume Bartumeu. La llei diu així: Submergit en un procés negociador, el cos de l'actual cap de Govern experimenta un impuls a provocar la divisió de la part contrària equivalent a la importància de l'objecte de la negociació. Aquesta llei es confirma, segons en Càndid, cada cop que Bartumeu surt d'una reunió negociadora i a la pregunta de «¿Com ha anat?», respon alguna cosa així com: «Perfecte, no hem acordat res però he aconseguit que s'enfrontessin entre ells». Val a dir que, coneixent la dreta andorrana, aconseguir la divisió no suposa un esforç gaire gran.

La llei de Càndid amb un caràcter més termodinàmic és la tercera, dedicada al número dos de CR i líder de facto del PRA, Ladislau Baró. La fórmula de la tercera llei de Càndid és: la cobertura del telèfon mòbil de Baró és 1 dividit entre el grau de desordre polític (S). Per als iniciats: el grau de desordre polític no és una magnitud absoluta, sinó que és la variació que experimenta l'entropia. Cal fer notar, em va avisar en Càndid, que aquesta llei és més important com a indicador que no pas per ella mateixa. Que el mòbil de Ladislau Baró tingui o no cobertura és un assumpte que interessa a un nombre limitat d'individus; ara bé, la relació existent entre la cobertura del seu telèfon i les fluctuacions de la política, fan que sigui una llei d'allò més necessària per comprendre la realitat andorrana.

Vinculada a la tecera llei, hi ha la quarta. La quarta llei de Càndid és vital per calcular el grau de desordre (les variacions d'entropia) de la política i té com a protagonista –com no– el líder d'ApC, Eusebi Nomen. Vaig advertir en Càndid que intentar explicar el comportament de Nomen amb judicis sintètics a priori era molt arriscat, donada la imprevisibilitat del subjecte. «Ben al contrari», recordo que va dir en Càndid, «té un comportament complex i a voltes sorprenent, però estic segur que és del tot previsible i jo formularé les lleis per bregar amb ell, lleis més útils per al bon govern de les Valls que les màximes del doctor Fiter i Rossell; com a mínim, mentre Nomen estigui assegut al Consell General».

Una d'aquestes lleis –n'hi ha moltes més, intueixo– és la quarta llei de Càndid, que diu el següent: el grau de coherència de les propostes de Nomen és el resultat de multiplicar la seva seguretat en la continuïtat del lideratge d'ApC pels dies que queden per a una votació important al Consell General. «És a dir, com més dubtes hi hagi sobre el seu lideratge i menys dies quedin per a una votació crucial, més escabellades seran les propostes», recordo que deia en Càndid, «com a prova irrefutable: l'oferta de pacte electoral que va formular a CR amb la mà dreta mentre amb l'esquerra sospesava donar suport al pressupost del Govern».

Vaig preguntar-li si no tenia cap llei sobre el cònsol d'Escaldes, Antoni Martí el desitjat, i em va dir que havia de consultar els tractats de geometria. «¿De geometria?», vaig preguntar amb sorpresa. «Sí», va dir ell, «per allò de la quadratura del cercle».

Una tempesta en una tassa de te

De tant en tant tinc la impressió que en Càndid treballa per algun servei secret. Suposo que deu ser l’MI6. Ho dic perquè té una forma curiosa de relacionar-se amb les persones. Diumenge passat al vespre estàvem a la redacció preparant l’edició de dilluns quan vam rebre una estranya trucada. Va ser l’Eva Arasa qui va despenjar el telèfon. Va dir que era un home que li havia dit que acabava de dur una carta a la redacció i que l’havia deixada entre els dos vidres de la porta automàtica de l’entrada. Ens vam mirar estranyats. Ella no volia baixar sola a recollir la carta. ¿De qui podia ser? «La veu s’assemblava a la de l’Eusebi Nomen», va dir l’Eva. Vam baixar plegats a recollir la misteriosa missiva.

La carta era allà, a la porta, i només agafar-la ja vam veure que no tenia res a veure amb el president d’ApC: Era una carta lacrada amb un segell antic, escrita amb ploma i amb un paper força gruixut. Abans d’obrir-la, l’Eva va exclamar: «¡En Càndid!». Efectivament, la carta era d’en Càndid i el motiu no era altre que convidar-me a sopar, avui a les vuit del vespre. L’oferta era temptadora: vedella andorrana amb vi del Priorat. Tothom –érem quatre gats– a la redacció va quedar molt sorprès.

Tothom menys jo, ja estic acostumat a aquells rampells de secretisme d’en Càndid. El que no entenc és com m’ha convocat per a un sopar avui sabent que treballo i que estic sol al capdavant del Periòdic. Sortir a les vuit és impossible, i a les nou, i a les deu... i em sap greu, perquè la carta era magnífica i l’amabilitat d’en Càndid, més exquisida del que en ell ja és habitual. Per tant, haurem de deixar el sopar per a un altre dia. Com que ara va d’agent secret: espero notícies seves.

No acabo d’entendre com és que en Càndid no recordava que avui tenim una feinada de por. S’acosten les eleccions i la política bull d’activitat. Precisament en Càndid i jo ho vam comentar dissabte passat. De bon matí me’l vaig trobar al Coll de la Botella. Ell i l’Andrés Luengo hi havien pujat armats amb estany i uns soldadors per «reparar» la Tempesta en una tassa de te del recentment traspassat Dennis Oppenheim. Va ser complicat, però vaig dissuadir-los de la idea. «Tens raó: en un Estat de dret, aquestes heroïcitats s’han de reservar per a l’administració pública», va dir finalment en Càndid. I tots tres vam baixar caminant pel bosc de Pal.

Precisament, vam parlar de política. En Càndid estava exultant: «Tot plegat em recorda a les eleccions de la tercera temporada de l’Escurçó Negre», va dir, i es va disposar a citar un fragment: «la democràcia funciona bé a Manchester: habitants, 30.000; amb dret a vot, tres». Vaig protestar: «¡Quin tòpic, Càndid! No m’ho esperava de tu... l’Antònia Escoda et farà un monument». «Ho sé», va dir ell, «de fet, només he citat la frase perquè me’l faci... Però no, el que més m’ha agradat és llegir les declaracions d’alguns polítics aquest cap de setmana. Aquesta noia que treballa a l’Agència de Notícies ¿com es diu?», va preguntar. «¿Vols dir la Nerea?», vaig fer jo. «Sí, exacte, ella. He vist els seus teletips d’avui [per dissabte]. No sé si n’és conscient, però transcrivint les declaracions d’Enric Pujal i Eusebi Nomen ha creat la millor peça de literatura de l’absurd des de la mort de Pirandello». I en Càndid es va treure un teletip de la butxaca. «M’encanta quan diuen que al PLA els va estranyar molt la proposta de pacte de Nomen, però que a mesura que n’anaven parlant tots hi van estar d’acord. [riu] Això evidencia, estimat amic, que allò que deia Condorcet que com més persones participin en una decisió més possibilitats hi ha d’encertar-la ¡és totalment fals!». En Luengo assentia amb el cap. «¡Quin parell!», vaig pensar.

En Càndid continuava: «I el millor tros és quan Pujal explica la lògica de l’ultimàtum de Nomen sobre el pacte ApC-CR o el suport al pressupost: per anar a unes eleccions i que les guanyin els altres, més val no anar-hi... ¡és clar que sí, ben dit! L’Escurçó Negre hi hauria sucat pa».

«Càndid, la teva frivolitat m’espanta», vaig dir-li, «creia que em parlaries de les contradiccions dels polítics. Creia que faries èmfasi en què les declaracions de Pujal i dels liberals evidencien que Nomen va plantejar un ultimàtum: o pacte electoral o deixava passar el pressupost, mentre que des d’ApC ho han negat sempre, argumentant que s’havia de deixar passar el pressupost per evitar un buit legal». «Les contradiccions, les contradiccions...», va fer en Càndid amb menyspreu, «¿quin moralitat estúpida és aquesta? Les persones ben educades contradiuen els altres, els genis es contradiuen a si mateixos». «¿Amb això estàs dient que Eusebi Nomen és un geni?», vaig preguntar-li. «Sens dubte ho serà si aconsegueix trobar la manera de votar contra el pressupost després del jardí en què s’ha ficat ell solet. Si el pressupost no era moneda de canvi i el buit legal era tan greu, l’haurà de deixar passar de totes totes». «És igual», vaig dir jo, «amb pressupost o sense, Jaume Bartumeu dissoldrà igualment». «Suposo... però no ho sé... Bartumeu té un je ne sais quoi de Gordon Brown: ha esperat massa per arribar-hi com per arriscar-se a perdre a la primera de canvi».

Moral pública i moral privada

Definitivament, en Càndid em roba els amics. Fa temps que va començar una OPA hostil contra el meu llistat d'amics i dissabte al vespre ho vaig poder constatar una vegada més. Caminava pel carrer de La Llacuna amb passes accelerades pel fred glacial d'aquests dies i, a través dels vidres d'un restaurant, vaig veure en Càndid sopant amb un amic... amb un amic meu, vull dir. En Càndid, que sempre està atent a qualsevol cosa que s'esdevingui al seu voltant, em va fer un gest per indicar-me que passés. Vaig entrar al restaurant: l'han obert fa pocs mesos, és un restaurant italià –no una pizzeria– i porta per nom Los Inmortales. «Molt adequat per a en Càndid», vaig pensar.

Molt adequat per a en Càndid i, en certa manera, també per a l'amic comú que l'acompanyava. En Tom Huntingford té alguna cosa de personatge de Jane Austen –faria un bon Fitzwilliam Darcy d'Orgull i Prejudici– però dedica tant de temps a pensar sobre les coses del món actual que corre el risc d'acabar assemblant-se a un personatge de Nip Tuck, Ally McBeal o qualsevol altra sèrie de la Fox. Tot i que potser aquestes impressions van ser fruit de la conversa que mantenien ell i en Càndid en el precís moment en què vaig entrar a la trattoria: En Càndid i en Tom Huntingord parlaven del fox hunting, és a dir, de la caça de la guineu. «Creia havia quedat prohibida amb la Hunting Act del 2004», va dir en Càndid, que tot just acabava d'aconseguir que el convidessin a un dia de caça a Devon. Vaig mirar en Tom amb ira: ¡havia convidat en Càndid i a mi no! «Ho sento, però és que en Càndid em sembla més interessant que tu», va dir amb una punyent sinceritat pròpia del senyor Darcy, «durant un temps vaig témer que no existís, que fos una invenció teva, però m'alegro que no sigui així». «Certament», va dir en Càndid, «si jo no existís, algú m'hauria d'inventar»; i jo en aquell moment vaig començar a avaluar seriosament la possibilitat de matar-lo.

«No siguis envejós», em va dir en Càndid llegint-me els pensaments, «et tranquil·litzarà saber que hem estat parlant de tu. Bé, de tu no, d'un dels teus articles, aquell sobre l'egoisme i l'autointerès. T'estàs convertint en un autèntic liberal, amic meu; però no t'hi amoïnis, els metges s'ho han estat mirant i diuen que encara hi ha esperances de curació». «¿I això és tot el que se us acut dir de l'article?», vaig preguntar jo, encara dolgut per l'OPA hostil d'en Càndid sobre les meves amistats. «Oh, no... de fet, el teu article ens ha portat a parlar sobre quina era la millor manera d'establir una regulació sobre el mercat i sobre els afers comunitaris en general», explicava en Càndid, «en Tom em feia la tradicional pregunta metafísica: ¿qui ens assegura que el regulador vetllarà per l'autointerès i no es deixarà dur per l'egoisme? I, és clar, jo li he dit que la seguretat total no la tindrem mai, però que si el regulador és públic sempre el podrem fer fora a les properes eleccions. És allò que deia Karl Popper, «que la democràcia no consisteix a escollir els governs, sinó a fer-los fora».

«Però el cas és que tot plegat ens ha portat a parlar de l'etern debat entre privat i públic. I a mi se m'ha acudit que aquesta crisi ha demostrat que el públic i el privat s'influencien mútuament, però que cadascú ha copiat el pitjor de l'altre. Sempre s'iguala per baix. Sovint reclamem al sector públic el mateix rigor en la gestió i la recerca del benefici que té el sector privat. El sector privat no sempre se'n surt en aquest punt, però és cert que s'acosta més a l'eficiència, la competitivitat i la maximització del benefici que no pas el públic. I no posis aquesta cara, el que estic dient no és de dretes, és de sentit comú. El que sí seria de dretes és veure només aquesta cara de la moneda. Perquè l'altra és que el sector públic disposa de mecanismes més efectius per assegurar la imparcialitat en la presa de decisions: N'hi ha prou de pensar que el que en el sector públic és considerat un delicte de nepotisme –col·locar un amic, conegut o saludat en un lloc de treball per al qual no té qualificació– en el privat forma part del lliure poder de disposició».

«Home, Càndid, no pots obligar les empreses privades a assumir això», vaig observar. «No parlo d'obligar-les, no parlo de lleis», va respondre ell, «sinó de pautes de conducta, de consells, de moral, si vols... Per a mi, des del punt de vista moral és igualment corrupte el ministre que col·loca un amic en un lloc de treball públic sense passar els procediments reglats que un directiu d'una empresa privada que fa el mateix emparant-se en la seva llibertat». El resultat és igualment nociu. Es tendeix a pensar –en Tom així m'ho assegurava fa una estona– que si un privat pren una decisió d'aquest tipus només es perjudica a si mateix, només perjudica els interessos privats. Però ¿quins són aquests interessos privats? Són els interessos de l'empresari, és clar, i també del directiu, sí, però també són els interessos de la resta de treballadors, dels clients de l'empresa, dels proveïdors i, per extensió, de tota una societat que es fonamenta en la lliure iniciativa en un marc competitiu».

Des de Rússia amb amor

La nit de dijous a divendres de la setmana passada el meu telèfon mòbil va començar a sonar a altes hores de la matinada. Era el departament de seguretat privada de l’edifici on està instal·lat EL PERIÒDIC. Segons sembla, algú havia entrat a les oficines del rotatiu en plena nit i els vigilants nocturns l’havien trobat remenant no sé quina documentació. «¿I per què em truquen a mi?», vaig preguntar iracund, «¿que no hi ha un director, i un director general?». «És que l’home que hem trobat a la redacció afirma que el coneix», va respondre la veu a l’altra costat de la línia, «diu que és amic seu».

Vaig pessigar-me per assegurar-me de no estar somiant, però no, estava ben despert. «¿Amic meu? ¿I qui és?», vaig preguntar. «Sí, això diu ell», va dir el vigilant de seguretat, «no sé com es diu, porta un abric negre llarg i diria que va mig disfressat, sembla que porti una perruca blanca al cap...». No calia que em digués res més. Em vaig vestir i vaig baixar volant a la redacció; bé, de fet, sempre vaig volant a la redacció i a qualsevol lloc, però diguem que aquesta vegada estava justificat.

Quan vaig arribar em vaig trobar en Càndid custodiat per dos guàrdies de seguretat a la sala del consell de redacció. Havia estat remenant els volums de l’hemeroteca: aquells llibrots de color grana que contenen 13 anys de periòdics... «Una documentació», m’havia dit per telèfon feia una estona el vigilant nocturn, ja se sap que hi ha col·lectius que gasten una curiosa grandiloqüència. Vaig dir als de seguretat que no hi havia cap problema, que coneixia a l’individu en qüestió i que el que estava fent era plenament normal.

«I ara m’explicaràs què hi estaves fent aquí a les cinc de la matinada», vaig dir-li a en Càndid un cop els vigilants ja havien marxat, «i, si us plau, procura donar-me una versió entretinguda». «¿Me la invento?», va preguntar amb altivesa. «No, crec que amb la veritat pura i simple en tindré prou», vaig dir-li. «Estimat amic, la veritat mai no és pura i rarament és simple, però si hi insisteixes...», va començar ell tot divertit, «el que m’ha portat fins a la redacció aquesta nit és una qüestió de seguretat nacional».

«Si busques els tríptics dels creuers en què participaven els Petits Cantors quan encara no eren lliures juntament amb els ‘hombres de piernas sexys’ t’asseguro que no els trobaràs aquí», vaig advertir-lo, «com tampoc no hi trobaràs la factura del Mandarin de Nova York, ni el nom de l’operari que va penjar el retrat de Jaume Bartumeu entre els retrats dels coprínceps. No busquis aquí cap dels documents que comprometen la seguretat de l’Estat i que han suscitat tant debat polític». «Oh, no; parlo de coses força més serioses, d’una més que possible ocupació d’Andorra per part de Rússia», va dir en Càndid abaixant la veu, «¿no t’has adonat que tot el país és ple de russos? I a la que us despisteu... ocupats! I els russos són uns ocupants força més eficaços que els espanyols, t’ho adverteixo».

«¿I per això has vingut a la redacció?», vaig preguntar-li sorprès. «Sí, perquè la preocupació per la seguretat nacional m’ha desvetllat», va dir ell tot convençut, «Confesso que en un primer moment totes les meves sospites requeien sobre l’Alexandra Grebennikova, imaginava que era una mena de Tatiana Romanova a l’andorrana, però després m’he adonat que no té el perfil per ser del KGB: seria una bona ambaixadora plenipotenciària, però no una bona espia, li escau més el paper de Madame de Staël que el de Pimpinel·la Escarlata. Aleshores m’he posat a buscar informació a l’hemeroteca per saber d’on podia provenir aquest auge dels turistes russos».

«¿I has arribat a alguna conclusió plausible?», vaig preguntar-li. «Sí», va dir en Càndid satisfet, «després de molt remenar veig que l’únic fet que pot explicar l’auge del turisme rus és la visita de la del·legació andorrana a Moscou la tardor del 2009». No sabia de quina visita em parlava. «Sí, home, sí», va dir en Càndid ensenyant-me un dels volums de l’hemeroteca, «si tota la premsa n’anava plena. Va ser aquella visita en què l’aleshores secretària d’Estat de Turisme, Valérie Lackner, va tenir un comportament impropi en una fira, fet que va precipitar el seu relleu». «Ah, si... un afer lamentable», vaig dir. «No et posis moralista tu, ara», em va recriminar en Càndid, «jo no sé què devia passar exactament en aquell viatge a Moscou, però els fets són que des que ella hi va anar no han parat de venir turistes de Rússia. Ens agradarà més o menys, però les coses són com són: Tothom especula amb els perquès d’aquesta gran afluència de russos i tots han passat per alt aquesta evidència. Potser el Govern es va precipitar en acceptar la seva dimissió. A la vista dels resultats, sembla que sabia el que es feia i que era una incompresa; per sort el temps acaba posant tothom al seu lloc».

«¿Però no havíem quedat en què això dels russos era una invasió?», vaig recordar-li. «Sí, i en això estava pensant jo quan m’han interromput aquells segurates», va protestar en Càndid, «no tinc clar si la senyora Lackner és la precursora d’una nova etapa daurada del turisme a Andorra o una agent al servei del KGB... o totes dues coses, és clar».