dimarts, 30 de novembre del 2010

La desafecció es cura amb impostos

En Càndid és algú poc avesat a adherir-se a allò considerat com a políticament correcte. En algun moment de la seva vida devia llegir aquella màxima d'Oscar Wilde, «quan tothom em dóna la raó començo a pensar que estic equivocat», i va decidir portar-la fins a les darreres conseqüències. Per això em va estranyar que aplaudís la campanya per la regulació del consum de tabac als espais públics promoguda des de les ones de Ràdio Valira. Que l'aplaudís i que fos conseqüent: Fa un parell de dies em va citar per sopar i va escollir el Menairó, un dels pocs restaurants lliures de fum d'aquestes Valls.

«Les amanides són esplèndides, la pasta i la pizza boníssimes, les postres estan prou bé...», em va dir mentre esperàvem el primer plat, «però el millor és que no surts d'aquí amb aquella olor repugnant impregnada a la roba, a la pell, als cabells...». «Home, Càndid, no sé si no exageres una mica...», vaig dir-li. «¿Que exagero? ¡Pregunta-li al meu abric! ¡Que es passa més hores penjat al balcó que no pas a l'armari! No, mira, això de poder fumar a tot arreu, de deixar que els locals públics es converteixin en càmeres de gas, no és propi d'un país civilitzat. !I després diuen que volen un turisme de qualitat! ¿Tu saps la cara que se'ls queda als europeus, als europeus civilitzats no als turistes de borratxera, quan entren en un bar o un restaurant d'aquest país?». Sí que ho sabia: recordava perfectament la cara de menyspreu contingut que va fer en Càndid el primer cop que va entrar a un bar de copes andorrà.

«És clar que, la veritat, no crec que la proposició de llei prosperi al Consell General», va seguir en Càndid, tot atacant una amanida amb foie, «sobre tot tenint en compte la peculiar capacitat de la classe política andorrana d'ocupar-se absolutament de tot excepte d'allò que interessa a la gent. Suposo que en el procés d'homologació amb Europa s'han adonat que Andorra encara té uns índex d'abstenció massa baixos i que, per poder ser més europeus, cal incrementar-los».

«Càndid, no pots dir que la classe política andorrana no estigui conscienciada per la desafecció. Recorda que van muntar aquella jornada amb representants dels mitjans de comunicació a la Casa de la Vall aquest setembre per debatre sobre les causes del distanciament de la ciutadania i els polítics...», vaig argumentar jo, no tant pel plaer de discutir com per una qüestió de cortesia: havia de deixar que en Càndid pogués menjar tranquil·lament ni que només fos durant els segons en què jo parlava.

«Oh, si! És clar, una taula més; paraules, paraules, paraules», va respondre ell, «¿i els periodistes que hi van anar a fer? A exposar el reguitzell més gran de tòpics i de llocs comuns que s'han escoltat mai en aquestes Valls: que si extensió de la nacionalitat, que si transparència comunicativa, que si el paper de la premsa... ¡Bah! Nonsense, tot plegat. ¿Vols saber què cal per a què els ciutadans s'impliquin més en la política?», va preguntar en Càndid... retòricament, perquè amb independència del que jo volgués, estava fermament decidit a contestar-me, «fer-los pagar impostos».

«¡Apa! Sí i què més...», vaig dir jo, «si a sobre d'estar distanciats els fas pagar encara més, al final no s'interessaran per la política ni les mares dels que la fan». «No, no, el que dic és seriós», va dir seguir en Càndid, «això de la comunitat té alguna cosa a veure amb la co múnera, amb els diners comuns, i res no enforteix tant el sentiment de pertinença a una comunitat i de participació en els afers públics com pagar impostos. El dia que a Andorra es paguin impostos ja veuràs com tothom s'interessa molt més per la política».

«Càndid, a Andorra ja se'n paguen d'impostos, des de sempre», vaig recordar-li. «Sí, ja ho sé, però no es paguen impostos directes. Això dels impostos indirectes, ja ho saps, té un punt de distorsionador: el que paga no s'adona que els paga, o li costa molt més adonar-se'n. És per això que la majoria d'estats occidentals han tendit a apujar els impostos indirectes i a abaixar els directes, perquè així poden seguir munyint la vaca sense que es noti...» El vaig interrompre: «i perquè així afavoreixen més les rendes altes...». «Oh, si, potser també», va dir ell, «però el que jo vull dir és que quan un paga impostos directes, és a dir, veu com li retiren una part del seu sou o dels beneficis del seu negoci, un s'interessa més per saber què es fa amb aquells diners i no fa la vista grossa davant les petites corrupteles. ¿No t'has adonat que la desafecció política a Europa ha anat del bracet de la reducció de la imposició directa i l'augment de la indirecta?». No, no me n'havia adonat, però és evident que en Càndid sí.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Il faut cultiver tout le jardin

En Càndid em va demanar l'altre dia que l'acompanyés a provar els pneumàtics de contacte que tot just havia acabat de col·locar al seu cotxe. Tot i ser conscient del risc no m'imaginava que la seva noció de provar els pneumàtics fos la d'anar a tota velocitat per la carretera d'Incles just després d'una generosa enfarinada. Com no podia ser d'una altra manera, la combinació de la neu amb la seva temerària manera de conduir va acabar amb el cotxe embarrancat a pocs metres del pont de la Baladosa.

«M'ho imaginava, aquests pneumàtics no serveixen per a res», va dir en un to fingidament indignat. «Home, Càndid, és que una cosa és dur rodes de contacte i l'altra és conduir com si la carretera estigués eixuta», vaig replicar. «No, mira, això que ens acaba de passar amb aquests pneumàtics que se suposen especials exemplifica a la perfecció que tot allò que és especial per a... no serveix absolutament per a res», va dir tot sortint del cotxe i començant a caminar pel prat nevat. «Però jo et dic que aquests pneumàtics...», vaig continuar. «¡Deixa estar els pneumàtics!», em va interrompre en Càndid, «són els millors pneumàtics del món, si és això el que vols escoltar... ¿que no t'has adonat encara que això només és una excusa, que del que vull parlar és d'una altra cosa?». «Bé, entesos, i ¿de què vols parlar?», vaig claudicar finalment.

En Càndid es preparava per al monòleg del dia: «D'aquest mal modern que és l'especialització. Ara tothom ha de ser especialista en alguna cosa: En la medecina és molt evident, però passa en tots els àmbits: en el dret, en l'economia, en el periodisme... tothom s'especialitza en alguna cosa...», va dir. No vaig poder evitar interrompre'l: «És la manera d'aconseguir certs resultats. No es pot ser bo en tot i si es vol ser bo en algun àmbit cal especialitzar-se i aprofundir, cal concentrar-se en un sector concret i no perdre el temps fent el tastaolletes», vaig dir-li. «¿Ah si?», va preguntar retòricament en Càndid, “si a Newton només l'hagués amoïnat saber per què les pomes cauen dels arbres segurament no hauria formulat la teoria de la gravitació universal. ¿Leonardo da Vinci es va especialitzar en alguna cosa? I ara assistim impertèrrits a l'aberració que hi hagi universitats que ofereixin una formació especialitzada ¿és concebible un oxímoron més gran que el d'una universitat especialitzada?».

«Però Càndid no pots mesurar el comú dels mortals tenint en compte Newton o Leonardo, quan parlem de formació i de carreres professionals s'ha de pensar en la gent normal...», vaig objectar. «Jo no menysprearia el que pot fer la gent normal si algú és capaç d'estimular el seu potencial», va dir ell, «però és igual, oblida't dels grans noms que he citat, pensa en els advocats i els juristes, que tu coneixes prou bé. Abans tenien una formació clàssica, sòlidament fonamentada en el dret romà i en l'estudi del tipus penal i avui, en el millor dels casos, només dominen la darrera actualització de les lleis tributàries. Per això legislen com legislen. Obligant-los a especialitzar-se se'ls condemna a quedar-se obsolets molt aviat i a haver de reciclar-se –¿pot haver-hi una paraula més inhumana aplicada als humans?– permanentment. I així més d'un fa el seu agost particular amb cursos, màsters i postgraus». «Però això és inevitable, el món canvia molt ràpid», vaig dir-li. En Càndid va fer una ganyota de desaprovació: «El món sempre ha canviat, i els canvis sempre són massa ràpids per a aquells que no estan preparats per afrontar-los. Hi ha dues maneres d'encarar els canvis: la primera és la d'estar sòlidament preparats per dominar-los i per revertir-los en benefici propi; la segona és córrer darrere els canvis tot intentant adaptar-s'hi... tard, sempre massa tard».

«Mira, tot això de l'especialització no respon a altra cosa que a la industrialització i la proletarització de l'intel·lecte. Les persones especialitzades són més vulnerables, més manipulables i més dòcils. I el més curiós del cas és que la majoria de persones corren alegrement cap a aquest corral de l'especialització, perquè els dóna seguretat, perquè ho volen tenir tot apamat, tot calculat, tot previst. I jo puc entendre que hi hagi esperits per naturalesa inclinats a l'especialització i fins i tot concedeixo que de la seva laboriosa tasca de formiguetes se'n deriva algun benefici social, però que ens facin passar a tots pel mateix camí, que als nens de 12 anys se'ls demani que triïn entre lletres i ciències... ¡això ja no! Això és tolerar que aquells que amb prou feines són capaços de cultivar una torreta impedeixin que la resta cultivem tot el jardí.»

Va ser aleshores que em vaig adonar que en el posat d'en Càndid hi ha, a voltes, alguna cosa molt antiga. Allà dret, contemplant el prat nevat, amb el llarg abric negre, les botes també negres, la neu emblanquinant-li els cabells i donant-los un aspecte de perruca setcentista... em va fer pensar en alguna cosa de fa molt i molt temps. «¿Què has dit, Càndid?». «Res», va dir ell, «que cal cultivar tot el jardí».

dimarts, 16 de novembre del 2010

Un país a imatge i semblança de la banca

Dissabte a la nit, a la Fada Ignorant, vaig tornar a veure en Càndid. Estava assegut en una de les taules a tocar de l'escenari i era dels pocs que semblava atendre a l'actuació que, per cert, no era gens dolenta. En veure'm, em va indicar que m'assegués a la seva taula sense fer soroll. No vam parlar fins que el cantant en qüestió va fer una pausa. «Mira, la presidenta dels Verds, l'Antònia Escoda, diu que no pot concebre el vermell sense el verd i viceversa», va dir en Càndid fullejant EL PERIÒDIC del dia anterior, «¿i d'això en diu ecosocialisme? Jo més aviat diria que és daltonisme». És una broma estúpida, però he d'admetre que em va fer gràcia.

En Càndid continuava: «La senyora Escoda sap perfectament –i, si no, que li ho pregunti al mirall cada matí quan s'alci– que en ella el roig és essencial i el verd és només accidental. És una comunista autèntica i no li escauen segons quins experiments postmoderns. ¡Però si fins i tot té per cognom una marca de cotxes de l'antic bloc socialista!». Aquí vaig advertir en Càndid que el nivell de les seves bromes estava decaient d'una manera alarmant. Suposo que per això va canviar una mica el to de la conversa: «No, no... si a mi l'Antònia em cau molt bé; tot això que diu de posar l'economia financera al servei de l'economia real i l'economia al servei de les persones està molt ben dit, però em temo que ha escollit el lloc més complicat per dur-ho a terme».

«¿Et refereixes a Andorra? ¿Què vols dir?», vaig preguntar-li. «Home, és prou evident: si ja és difícil posar el sector financer al servei de l'economia en segons quins llocs, imagina't aquí, on tot el país està al servei de la banca», va respondre. Vaig observar que tenia el dia revolucionari i no vaig poder evitar recordar-li les vegades que l'he escoltat defensar les virtuts del secret bancari i l'opacitat fiscal. «Tot és una qüestió de perspectiva», va dir, «fins fa poc, quan encara no vivia a aquí, això del secret bancari andorrà ja m'estava bé. De fet, he de reconèixer que amb el seu secret els bancs andorrans fan una gran tasca social, però sempre més enllà de les fronteres d'aquest país, especialment a Catalunya. Però ara que visc en aquestes Valls, comprendràs que la meva òptica ha canviat substancialment».

«Càndid, crec que això no va així: si no, ¿com expliques que el secret bancari l'ataquin des de fora i el defensin des d'aquí? ¿No veus que el que dius és paradoxal?», vaig dir-li. «¡Exacte! I com totes les paradoxes amaga una profunda veritat», va dir tot satisfet de portar la conversa per allà on ell volia, «el que passa és que la pel·lícula us l'han explicada a l'inrevés. Us han fet creure que sense la banca el país s'enfonsa, i no dic que no sigui veritat, senzillament constato que és així perquè la banca ha fet Andorra a imatge i semblança seva. Les condicions particulars que han permès als bancs guanyar-se molt bé la vida durant molts anys són les mateixes que han impedit que aquí es desenvolupessin altres sectors econòmics. I ara ells són els primers a clamar per les reformes. ¡Correm-hi tots! A diversificar, a obrir-se... Però aquest canvi d'estratègia no deixa de ser la confessió d'un error monumental».

Vist així vaig haver d'admetre que en Càndid tenia certa raó, però també li vaig recordar que és la banca qui fins ara ha finançat el dèficit públic i qui ha patrocinat moltes activitats socials i culturals al Principat. «Els romans intel·ligents no maltractaven mai els seus esclaus», va ser la resposta d'en Càndid, «però tot l'entramat ja ha anat bé tots aquests anys, així es reforçava la idea que sense bancs Andorra no existiria; i si això ho acompanyes d'una síndrome d'Estocolm curosament inoculada a la majoria de la població, el resultat no pot ser més òptim. Quan Jefferson va dir tot allò sobre la banca no coneixia Andorra, si no, no hagués complicat tant l'explicació amb allò de la inflació i la deflació... ¡Si la vida és molt més simple!».

Com sempre, va arribar un punt en què no tenia clar si en Càndid estava a favor o en contra de tot plegat. «No, si jo no ho jutjo. Al cap i a la fi, sóc liberal demòcrata, ja ho saps», va dir. «¿Què vols dir amb això? ¿Què és un liberal demòcrata?», vaig preguntar-li; però tot just en aquell moment l'actuació tornava a començar i Càndid em va indicar que callés, que no és de rebut anar parlant com si res mentre algú s'està esgargamellant a l'escenari.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Llibertat i talent: igualar per baix

Fa un parell de dies vaig tornar a trobar-me amb en Càndid, aquest cop quasi de casualitat. El vaig veure a través dels vidres d’una botiga d’instruments musicals i aleshores vaig recordar que m’havia dit que volia comprar-se un piano per al seu nou apartament ordinenc. Vaig entrar i el vaig saludar estirant el coll i arquejant les celles: no el volia destorbar mentre provava els teclats. «Puc fer dues coses a la vegada», va dir, «acosta’t». Estava visiblement enfadat i li vaig preguntar què li passava. «¿Que no has llegit el que diuen avui de mi a EL PERIÒDIC?», va preguntar fent un brusc acord final. Aleshores vaig lligar caps: «Ah, és per aquest escrit d’en Pere Blanch que estàs enfadat. Sempre dius que t’agrada que et discuteixin els arguments, però a l’hora de la veritat ets com tothom: et molesta que et portin la contrària».

«No, això seria un elogi comparat amb el que m’ha fet. El que em molesta no és la seva crítica, és que m’hagi titllat de personatge, com si jo no existís. ¡I tu has deixat que ho digués! Doncs tant a tu com a ell com a tothom en aquestes Valls us faig saber que existeixo. ¡Si fins i tot tinc un compte a facebook! Habeo facebook, ergo sum, que diria el vell Descartes si encara fos entre nosaltres. ¿Té compte a facebook en Pere Blanch?», va preguntar. «Crec que no», li vaig respondre. «Doncs aleshores és ell qui no existeix per a la vida moderna i, com comprendràs, no perdré el temps discutint amb algú que no existeix; això només ho fan els bojos». Després de donar-li les gràcies per la part que em tocava li vaig recordar que alguna cosa hauria de respondre: «Ja ho saps, Càndid, qui tacet consentire videtur...»

Va fer una ganyota d’acceptació a contracor, es va treure l’article que duia retallat i plegat a la butxaca i el va rellegir. Al cap d’una estona va respondre: «No estic segur que al segle XVIII la gent actués de forma més racional o més raonable que ara, però bé... És cert que els principis de l’economia liberal parteixen del principi que l’actuació de les persones serà racional i que gairebé mai no ho és. Per això existeix l’Estat i existeixen les lleis: per marcar els límits de la racionalitat en els quals ha d’operar la llibertat humana. I ¿què fem amb les indemnitzacions per acomiadament? Anul·lar la irracionalitat humana amb una altra irracionalitat: En Blanch diu que a la crisi de 1993 a Andorra es va castigar el talent perquè no hi havia indemnitzacions per acomiadament i només va primar el benefici immediat de reduir plantilles. I ara no passa. No: ara hem passat d’un sistema que desprotegia per igual els que tenien talent i els que no en tenien, els que feien bé la seva feina i els que no, a un altre que els protegeix a tots per igual».

«Posats a igualar per baix, més val la protecció que la desprotecció», vaig observar. En Càndid ja estava més animat amb la conversa i menys contrariat perquè haguessin dubtat de la seva existència: «Però és que quan jo parlo d’abolir les indemnitzacions per acomiadament no parlo de reduir la protecció: aposto per una cobertura àmplia de les situacions de desocupació i per una formació dels aturats que realment funcioni», va dir. «D’acord, però això no evita que en determinats moments els empresaris puguin optar per acomiadar personal per després contractar a sous més baixos», vaig replicar. «Si és aquest el problema, els salaris per a determinades categories es poden fixar en convenis col·lectius, però fixa’t que el mateix Blanch en la seva carta oberta diu que molts empresaris se’n van penedir; és a dir que potser comencen a ser conscients que el talent es paga». «Potser sí que ets de debò un ingenu», vaig dir-li amb ganes de fer-lo saltar. «No, l’Ingenu és el meu cosí del Canadà que ara viu a Saint-Malo. La qüestió és que hi ha d’altres maneres de protegir el talent i de fomentar un elevat valor afegit que no passin per blindar els contractes de treball; altres maneres més òptimes. Si, malgrat tot, els empresaris europeus s’entesten a competir en quantitat en lloc de fer-ho en qualitat, de rebaixar preus en lloc d’augmentar el valor afegit, serà la seva ruïna i la de tots, però per moltes lleis que fem no podrem evitar-ho».

«Però convindràs amb mi i amb en Pere Blanch que tenir en compte el talent no és una actitud que sovintegi entre els empresaris», vaig dir-li. «Tampoc no sovinteja entre els treballadors; els defectes no fan diferències de classe», va ser la seva ràpida resposta mentre ja tornava a tocar les tecles més agudes del piano que havia estat provant. «Parlant d’altres coses. ¿Tu i jo no havíem d’anar un dia d’aquests a Itàlia a conèixer italianes?», va preguntar-me. Li vaig dir que sí, que ho recordava, però que ara per ara no anava gaire bé de diners. «Doncs procura que et facin fora de la feina i ens gastem la teva indemnització llogant un Maserati i cremant benzina de Màntua a Verona i d’allà a Vicenza... Vine a berenar a casa aquesta tarda i ho planifiquem. Vull que escoltis l’última versió de Le Nozze di Figaro que m’he comprat: està gravada al Metropolitan el 1952 i el paper de la comtessa el canta –¡com no!– Victòria dels Àngels», va proposar-me. Vaig acceptar i no vaig poder evitar observar: «estic segur que a en Pere Blanch li agradaria, és molt aficionat a l’òpera». «Ah si?», va dir en Càndid agradablement sorprès, «costa trobar socialistes aficionats a l’òpera, ho han considerat sempre un art burgès... Aquest Blanch comença a caure’m bé; és una llàstima que no existeixi»

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sobre la lliberat i el talent

A vegades tinc por que en Càndid sigui de dretes. No és que en les discussions sobre política adopti posicions conservadores, més aviat tot el contrari. Tampoc no es pot dir que prediqui una moral victoriana, i encara menys que la practiqui. No sé a qui vota; al facebook s’ha definit com a liberal demòcrata, partidari dels Lib Dems britànics, però la definició liberal demòcrata és un oxímoron, perquè és la ideologia més indefinida que hi ha. Les seves idees són progressistes, d’això no hi ha dubte, però sempre van tenyides d’un vernís aristocràtic. Ras i curt: si fos andorrà hauria militat a IDN, al sector pijo, s’entén.

No és que en Càndid, des del punt de vista ideològic, sigui indefinit, més aviat és que sembla contradictori i, en el fons, és inclassificable. Té un punt tradicionalista i ritual, però sempre està obert i animat a dur a terme els canvis més radicals. La seva concepció del món és d’un idealisme optimista i lluminós, però l’aplica amb un pragmatisme que fa glaçar la sang. L’he vist fer grans proclames esquerranoses, quasi revolucionàries, però també recordo aquell dia a les Tuileries en què, com de passada, va dir-me: «Què vols que et digui... a mi ja m’estava bé l’Ancien Régime». Era una boutade i a la vegada tenia alguna cosa de veritat.

El mateix vaig pensar el passat cap de setmana quan, caminant sobre les pedres i les fulles mortes del camí de Ràmio i Entremesaigües em va dir que era partidari d’eliminar, a Andorra i a qualsevol altre país, les indemnitzacions per acomiadament. «I això no ho dic per provocar, ho dic perquè ho penso», va puntualitzar. «Ets de dretes, Càndid, decididament, ets de dretes. I no una mica, no... ¡molt!», vaig exclamar. «¿Per què ho dius això?», va respondre ell fingint sorpresa i sense deixar de caminar. Li vaig dir que una mesura com aquesta deixaria els treballadors totalment desprotegits.

«No, jo no estic parlant de reduir el nivell del que tu anomenes protecció i que jo prefereixo anomenar drets; fins i tot estaria disposat a augmentar aquest nivell, però crec que l’essencial és reorientar-lo», va precisar. Un cop hom passa les bordes de Ràmio i s’encamina cap a Fontverd el camí es torna més pla i permet mantenir una conversa civilitzada sense haver d’anar esbufegant. En Càndid continuava: «l’actual sistema de protecció, basat en les indemnitzacions, produeix una situació que és qualsevol cosa menys òptima: sovint no s’acomiada perquè resulta massa car. ¿Quantes vegades has sentit parlar de persones a les que no acomiaden de la feina no perquè siguin bones, sinó perquè sortira massa car fer-les fora? I la situació que es genera és terrible des de tots els punts de vista: un treballador que no fa bé la seva feina i al qual no s’acomiada perquè no surt a compte, un empresari que el vol fer fora i no pot i un empleat que sap que no el volen, però que és intocable gràcies a l’article d’una llei. És un cercle viciós impressionant, perquè dubto molt que aquest treballador hipotètic millori en el seu rendiment i encara més que l’empresari de torn li dispensi un bon tracte».

«I a tu, per solucionar-ho, no se t’acut res més que reduir les indemnitzacions», vaig replicar. «Reduir-les no, eliminar-les», va precisar, «la gent que fa pocs anys que s’ha incorporat al mercat de treball pretén que la facin fixa, com a les persones més grans, i això és impossible. El que s’hauria de fer és no fer fix absolutament a ningú». «Això ho dius tu, Càndid, perquè ets jove, però d’aquí uns anys quan tinguis un bon lloc fix cobert amb una bona indemnització ja canviaràs d’opinió», vaig argumentar. «Ja canviaràs d’opinió... això és precisament el que diuen sempre els que són de dretes», va observar en Càndid divertit. «No, mira, jo si d’aquí uns anys tinc un bon lloc de treball espero poder-lo conservar pel meu talent, no pas perquè sigui massa car fer-me fora».

I jo, que encara estava dolgut perquè ell havia insinuat que jo era de dretes, seguia a la càrrega: «El talent, el mèrit, la lliberat... són les paraules que la dreta té a la boca tot el dia per justificar les desigualtats i deixar a la gent sense protecció». En Càndid, òbviament, estava preparat per a la resposta: «Ja t’he dit que sóc partidari d’augmentar la protecció, és a dir, els drets. Que vulgui eliminar les indemnitzacions per acomiadament no vol dir que estigui en contra de l’assegurança o del subsidi d’atur. És més, tot i que aquest extrem no el tinc clar, potser seria més partidari d’un subsidi d’atur en què l’Estat garantís que l’aturat pot mantenir la vida més o menys tal i com la tenia i en què se’l formi per reciclar-lo si fos necessari. És cert que el que els empresaris s’estalviarien en indemnitzacions ho pagarien en impostos i potser més i tot, però la potenciació de la llibertat i el talent ho compensarien amb escreix. Ja t’he dit que no era qüestió de reduir la protecció social, sinó de reorientar-la».

No em donava per vençut: «Tot això que dius sona a flexiseguretat nòrdica, que a Andorra és la típica excusa de mal pagador que donen aquells que no volen abordar el problema de l’atur». «Jo parlava en abstracte», va dir en Càndid, «tot i que en un país petit un sistema de flexiseguretat pot funcionar molt bé. És cert que aquí, massa sovint, s’han copiat estructures de països més grans, com Espanya o França. Seria un error fer-ho també en el mercat laboral, però poc avançarem si aquells que parlen de copiar el model danès en el fons tenen en ment el model de Burkina Faso».