dimarts, 26 d’octubre del 2010

De la necessitat dels mites

“La Bartoli tampoc no ho fa tot bé”, va dir en Càndid l’altre dia a la cafeteria del Plaza estant, “a vegades té un punt manierista i més d’un cop ho supedita tot al lluïment més que no pas a la fidelitat a la partitura”. Feia estona que l’intentava convèncer que no, que en el cant de la Cecilia no hi ha defectes, però vaig haver d’admetre que sí, que una mica manierista sí que n’és. “Bé, a la Bartoli se li perdona tot”, vaig concloure. “Exacte! Aquí és on volia arribar”, va dir en Càndid abans d’aturar-se un moment per demanar al cambrer un altre muffin de xocolata, “se li perdona tot perquè pensar que hi ha algú que tot ho canta bé ens ajuda a tenir esperança. Hi ha mites que no és convenient analitzar amb una lupa massa precisa. És el que passa, sense anar més enllà d’aquestes Valls, amb Òscar Ribas, ¿no has observat que tots passeu de puntetes per sobre dels seus errors?”

“No ho deus dir pas per mi, que sempre que puc recordo que la seva insistència en el consens polític ha desembocat en la legislatura més turbulenta dels últims 15 anys; que, talment com el doctor Frankenstein, va col·laborar a unir trossos de cadàvers per engendrar aquesta criatura, ApC, convertida en l’ariet de la discòrdia”, vaig protestar mentre en Càndid apartava amb menyspreu gens dissimulat els sobres de sucre que el cambrer havia col·locat curosament al costat de la seva tassa de Darjeeling. “Tens una habilitat innata per disfressar els elogis de crítiques: Fins i tot quan recordes els errors de Ribas ho fas per a major glòria del seu nom, ets el més servil de tots els que cada dia es guanyen el pa davant d’un teclat”, i es va aturar un moment per fruir de l’efecte de les seves paraules, “no posis aquesta cara, els dos sabem que no et sorprèn. En els teus articles has comparat obertament Jaume Bartumeu amb Lluís XIV i fins i tot amb Macbeth, ho has fet de forma més directa que aquells l’imaginari dels quals és tan limitat que només arriben a fer un tímid paral·lelisme amb alguna dictadura del segle XX, però saps fer-ho sense caure de la gràcia. És com quan recrimines a aquests filòsofs de llotja de prosceni del Partit Reformista que no hagin definit cap proposta programàtica: en el fons els encoratges a perseverar. Hauries estat un magnífic poeta rus del segle XVIII, d’aquells que dedicaven odes a les tsarines amb crítiques que no feien altra cosa que ressaltar les seves virtuts”.

“¿I què vols que diguem d’Òscar Ribas? ¿En què vols que el critiquem?”, vaig preguntar amb cert enuig. I en Càndid, que s’esperava la pregunta, no va hesitar ni un segon a respondre: “Al senyor Ribas tothom el considera el pare d’un model d’Estat en el qual tots els que fan política han acabat confluint: Ell va parlar abans que ningú de reforma fiscal i d’estrènyer les relacions amb Europa, però ¿com és que en els set anys que va ser cap de Govern no es va fer gran cosa al respecte?”. “No el van deixar”, vaig respondre, “en el moment de fer les reformes clau se li esberlava la majoria d’una punta a l’altra”.

“O bé no era capaç de forjar una majoria sòlida, de tenir els suports per tirar endavant el seu programa”, va dir en Càndid, “i això mateix que avui se li recrimina a Bartumeu com un dels seus grans defectes, en el cas de Ribas és vist quasi com una virtut: un estadista com ell no s’ha d’embrutar les mans amb la lampisteria política. No és que l’excap de Govern tingués poca traça amb l’estratègia, és que l’estratègia no estava a l’altura del seu esperit”. “Però no pots negar que va ser un visionari: Llegeix els seus discursos dels anys 80 i veuràs que ell ja deia allò que tots diuen ara”, vaig replicar. “Sí, és clar, ha estat un visionari, però a l’hora de la veritat ¿tenia la voluntat de ferro necessària per aplicar les seves visions o preferia el paper d’oracle? Potser de tan visionari va acabar pensant massa en la posteritat.

Encara tenia ganes de rebatre els arguments d’en Càndid: “En qualsevol cas, va ser durant el seu mandat que es aprovar la Constitució”. “Sí, i tots parleu de Ribas com d’el cap de Govern de la Constitució, però quan el procés constituent va estar en perill ¿no va trontollar ell també, etern paladí del dubte? ¿No van ser els seus fills, la Maria, el Ladis, el Jaume... els que van treure les castanyes del foc malgrat haver quedat després com els voltors que es repartien un llegat que també era el seu?”

“¡Prou, esperit iconoclasta, prou!”, el vaig interrompre, “¡no tens cap dret a deixar-nos sense mites!” I en Càndid va fer aquella cara, barreja de satisfacció i comprensió sincera, que deuen fer els psicoanalistes quan fan expressar als seus pacients algun trauma llargament enquistat a l’ànima: “Tens tota la raó, ningú no té dret a robar-vos els mites. Ningú no pot viure sense mites, ni a recer d’aquestes muntanyes ni a les planes més inabastables. Necessiteu creure que si Òscar Ribas hagués tingut un fat menys advers hauria pogut anar més enllà en les seves reformes. Per creure en el futur us heu de convèncer que el present seria millor si el passat hagués estat diferent. Per això passeu de puntetes pels seus errors i obvieu tot allò que no encaixa en el relat mític que entre tots heu forjat. Perquè, en el fons, els seus errors no el desmereixerien a ell, sinó a tots vosaltres. Necessiteu mirar-lo i poder dir: heus ací un ideal. I en aquest país, en què tot és tan proper, poder trobar-se un ideal en carn i ossos de tant en tant pel carrer és un luxe a l’abast de tothom. Jo no us volia robar res, només volia que en fóssiu conscients; i desitjar que duri. Per molts anys”.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

The Principality of Andorra

Vaig tornar a veure en Càndid fa un parell de dies. Estava exultant amb l’acollida de la seva aparició a la contraportada d’EL PERIÒDIC, fins al punt que ha creat un bloc per recopilar totes les mirades càndides. Tot això m’ho anava explicant mentre conduïa pel coll d’Ordino, camí de Canillo. Anar de copilot amb en Càndid al volant és sempre un esport de risc: mai no passa res, però sempre sembla que estigui a punt de passar una desgràcia. «M’encanta conduir un dia fred, sec i assolellat, amb vent de nord: l’asfalt està compacte i sembla que els neumàtics s’arrapen millor», va dir-me un cop ja havíem passat el coll, en aquell tros en què la carretera comença a davallar suaument i en què es pot prémer més –¡encara més!– l’accelerador.

Vam parar al mirador del Roc del Quer, perquè en Càndid diu que no es fa una idea apropiada del lloc on està fins que no el veu des d’un punt elevat. Anar amb ell de viatge és un no parar d’escalar turons i campanars. «¿On es pot pujar?», diu tan bon punt arriba a un poble per primera vegada.
Del Roc del Quer estant em va agafar un rampell d’andorranitat sobrevinguda: «¡Quina sort la d’aquestes Valls d’haver quedat a cavall de dos grans estats i quina intel·ligència la d’haver sabut mantenir l’equilibri!». En Càndid em va mirar amb una expressió de desaprovació continguda. «No n’estic tan segur, ni de la sort, ni de la intel·ligència», va dir. «¿Saps què penso? Que Andorra es va equivocar de copríncep», va afegir. «¿Ho dius pel bisbe?», vaig dir, tot recordant que en Càndid és un volterià impenitent. «No, no, el bisbe ja m’està bé; el problema és França», va ser la resposta. «¿I què proposes, que els andorrans es quedin només amb el bisbe o abolir el coprincipat?», vaig preguntar-li. «Cap de les dues coses; això del coprincipat està molt bé, l’únic que cal és canviar els francesos pels anglesos», va sentenciar.

«¿No recordes com Sarkozy va posar Andorra a la picota per tot allò del secret bancari i l’evasió fiscal? ¿És això el que s’espera d’un príncep defensor? És clar que el Govern d’aleshores potser s’ho va buscar una mica, va fer massa l’andorrà, que dieu aquí; però que el cap d’Estat t’assenyali amb el dit... això no és de rebut. Els anglesos, en canvi, ho van fer molt millor: van deixar que els francesos i els alemanys carreguessin contra els paradisos fiscals continentals, però ells van protegir els seus». «Començant per Londres», vaig observar. «Sí, és clar, i seguint per les illes del Canal i per Gibraltar. ¡Pregunta als gibraltarenys si volen ser espanyols i ja veuràs què et diuen!», va exclamar i per un moment vaig témer que es posés a cantar rule Britannia, rule the waves...

«Ara per ara, el copríncep francès és un llast; per a Andorra seria molt més beneficiós ser un dominion de la Commonwealth of Nations: tenir a Elizabeth II als segells i al revers de les monedes és una garantia més gran que tot el poder i la influència de l’Elisi», va dir mirant el paisatge d’una manera que jo diria que en lloc de muntanyes estava veient els prats de Hertfordshire. «Però si Andorra fos un d’aquests dominis de la Corona, no estaria reconeguda com un Estat», vaig observar.

«¿I què? Tindria tots els beneficis de ser un estat i pràcticament cap dels inconvenients. Això de tenir un seient a Nacions Unides i d’hissar la bandera a Nova York és molt bonic, però comporta unes responsabilitats que no sé si els andorrans han estat mai del tot en disposició d’assumir», argumentava en Càndid.  «Però ¿i la Constitució?», el vaig interrompre. «Constitucionalisme i codificació són els exemples més grans de la pèssima influència que França ha tingut sobre l’Europa continental. Els països civilitzats no proclamen els principis i els drets: simplement els exerceixen i els respecten».

«No sé si els andorrans estarien molt conformes amb el canvi de copríncep...», va ser l’última objecció que em quedava. «Que els hi ho preguntin, a veure què diuen. Els liberals i la dreta en general van quedar tan escarmentats amb Sarkozy que hi estarien d’acord. I als socialdemòcrates estratègicament ja els va anar bé tot aquell sarau, però ells saben perfectament que l’actitud del president va ser més pròpia d’una república bananera que no pas de la mare de totes les repúbliques; són socialdemòcrates, no idiotes».

«¿I el bisbe?», vaig preguntar per a què s’hi acabés de lluir. «Estaria encantat, se sentiria molt més còmode tractant amb algú que té per lema Dieu et mon droit que no pas amb un càrrec electe. A més, tenint en compte que Elizabeth II és la cap de l’Església d’Anglaterra, l’arquebisbe Vives podria passar a la història com un campió de l’ecumenisme. En qualsevol cas, només per veure una trobada entre tots dos en peu d’igualtat ja pagaria la pena».

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Alexandria, Siena... i Andorra

La primavera passada, en una de les últimes contraportades sota l’epígraf de La mesura humana vaig presentar el meu amic Càndid als lectors andorrans. Ja en aquell moment vaig advertir que sempre m’havia resistit a què en Càndid interferís en els meus afers professionals al Principat, ja que les seves opinions escabellades m’han portat problemes massa sovint. Per tant, que consti que la seva presència en la contraportada dels dimarts és quasi contra la meva voluntat.

No se li pot dir sempre no a un vell amic com en Càndid. Ens vam retrobar fa unes setmanes, després de les vacances d’estiu, i va insistir fins que va aconseguir assegurar-se una presència setmanal a les pàgines de EL PERIÒDIC. «¿Li donaràs una contraportada a l’Alexandra Grebennikova, que fa quatre dies us coneixeu, i a mi no?» em va dir en un to més xantatgista del que en ell ja és habitual. I no va parar fins que li vaig prometre que traslladaria al paper les nostres converses. Això el va fer tan feliç que ha desmuntat el seu apartament de Londres i s’ha traslladat a viure a les Valls; una residència passiva, intueixo, perquè en Càndid és un amant a parts iguals de l’evasió d’impostos i el docle far niente. Va néixer a Westfàlia, però no conserva ni un gram de laboriositat luterana: la seva educació francesa va ser una espoliació moral. No sabria dir si és un revolucionari o un reaccionari, ja que fluctua entre l’esperit setcentista i el desengany postmodern. L’únic que sé del cert és que li agrada menjar molt i bé. Suposo que per això em va citar el passat cap de setmana a Ca la Lydia de Pal, amb l’únic objectiu de devorar un magret i amb l’excusa de parlar d’un «afer d’Estat».

«No sabia que t’interessés la reforma fiscal i el nou embrancament amb la Unió Europea», vaig dir-li creient saber de què volia parlar-me. «No, home, no, això són coses menors; jo del que et vull parlar és del cas Metayer, l’afer polític de més volada de la legislatura; sense tenir en compte l’interessantíssim assumpte del retrat del cap de Govern aparegut entre els dos retrats dels coprínceps», em va contestar mentre tastava un plat de cigrons amb morro i orella. «Ironitzes», vaig mig preguntar-li. «La ironia és un recurs comunicatiu que pressuposa la intel·ligència del receptor, o sigui que tu mateix», va ser la seva resposta.

Aleshores vaig saber que s’acostava aquell moment en què se’m fa inevitable escoltar en Càndid i en què em sento com un nen embadalit davant un prestidigitador: «De debò, amb l’afer Metayer s’ha creat un clima molt especial, d’un fanatisme incontestable. Jo no qüestiono que algú que ha estat gairebé 20 anys al capdavant d’un cor els seus mèrits deu tenir, però és que ha arribat un punt en què qualsevol dubte sobre les virtuts de la Metayer és tractat com un acte de dissentiment intolerable». El vaig interrompre: «¿què n’has de dir, tu, de la tasca de la Metayer al capdavant dels Petits Cantors?». En Càndid va deixar per uns instants la cullera: «home, feien una octava baixa a l’Hallelujah de Handel que em posava els pèls de punta, i no de l’emoció». «Sí, segur que tu ens saps més que la Metayer...», vaig increpar-lo. «No, és clar que no, però ella tampoc no en sap més que Handel; i fixa’t que tots plegats l’anomenem la Metayer, com si fos la Callas  o la Tebaldi. ¡L’estem elevant a la categoria del mite! Només cal llegir els comentaris que corren per la xarxa: els Nens Cantors de Viena, uns aprenents; i l’Escolania de Montserrat, una tropa d’ignorants. I perquè no han sentit mai a parlar del pare Ireneu Segarra, que, si no, també li haurien tret la pell».

Jo li vaig dir que, com a mínim, l’afer havia servit per a què Josep Dallerès provoqués un daltabaix dins el PS i que això sempre anima la tragèdia shakespereana d’aquestes Valls. «¡¿Shakespeare?! Com goses... Vaig escoltar-lo a Ràdio Valira i allò era, en el millor dels casos, Calderón mal declamat. ¡Quina impostació, quina vacuïtat, quin manierisme! Espero que aquells que l’elogien ho facin des d’un punt de vista ètic, perquè des d’un punt de vista estètic és del tot insalvable». Vaig dir-li que no hi estava d’acord i crec que se’n va alegrar i tot: «No, no, si ja sé que discrepar en l’afer Metayer és inconcebible. ¿Per què no aneu a Roma a demanar la seva canonització? Així tindríem tres santes Caterines famoses: la d’Alexandria, la de Siena i la d’Andorra».

«Tot això no ho deus pas dir per justificar l’actitud del Govern», vaig dir-li, per saber de quin peu calçava. «El que ha fet el Govern amb aquest afer passarà als manuals de comunicació política com exemple d’allò que no s’ha de fer mai. A Catherine Metayer uns l’han fet santa i el Govern del PS l’ha fet màrtir. Seria patètic que un afer així enfonsés un govern, però Maquiavel ho aprovaria;  a veure si  un altre dia porten apresa la lliçó de casa. Tantes hores llegint El Príncep per acabar fent les coses d’aquesta manera. ¡Quina decepció!».