De la necessitat dels mites

“La Bartoli tampoc no ho fa tot bé”, va dir en Càndid l’altre dia a la cafeteria del Plaza estant, “a vegades té un punt manierista i més d’un cop ho supedita tot al lluïment més que no pas a la fidelitat a la partitura”. Feia estona que l’intentava convèncer que no, que en el cant de la Cecilia no hi ha defectes, però vaig haver d’admetre que sí, que una mica manierista sí que n’és. “Bé, a la Bartoli se li perdona tot”, vaig concloure. “Exacte! Aquí és on volia arribar”, va dir en Càndid abans d’aturar-se un moment per demanar al cambrer un altre muffin de xocolata, “se li perdona tot perquè pensar que hi ha algú que tot ho canta bé ens ajuda a tenir esperança. Hi ha mites que no és convenient analitzar amb una lupa massa precisa. És el que passa, sense anar més enllà d’aquestes Valls, amb Òscar Ribas, ¿no has observat que tots passeu de puntetes per sobre dels seus errors?”

“No ho deus dir pas per mi, que sempre que puc recordo que la seva insistència en el consens polític ha desembocat en la legislatura més turbulenta dels últims 15 anys; que, talment com el doctor Frankenstein, va col·laborar a unir trossos de cadàvers per engendrar aquesta criatura, ApC, convertida en l’ariet de la discòrdia”, vaig protestar mentre en Càndid apartava amb menyspreu gens dissimulat els sobres de sucre que el cambrer havia col·locat curosament al costat de la seva tassa de Darjeeling. “Tens una habilitat innata per disfressar els elogis de crítiques: Fins i tot quan recordes els errors de Ribas ho fas per a major glòria del seu nom, ets el més servil de tots els que cada dia es guanyen el pa davant d’un teclat”, i es va aturar un moment per fruir de l’efecte de les seves paraules, “no posis aquesta cara, els dos sabem que no et sorprèn. En els teus articles has comparat obertament Jaume Bartumeu amb Lluís XIV i fins i tot amb Macbeth, ho has fet de forma més directa que aquells l’imaginari dels quals és tan limitat que només arriben a fer un tímid paral·lelisme amb alguna dictadura del segle XX, però saps fer-ho sense caure de la gràcia. És com quan recrimines a aquests filòsofs de llotja de prosceni del Partit Reformista que no hagin definit cap proposta programàtica: en el fons els encoratges a perseverar. Hauries estat un magnífic poeta rus del segle XVIII, d’aquells que dedicaven odes a les tsarines amb crítiques que no feien altra cosa que ressaltar les seves virtuts”.

“¿I què vols que diguem d’Òscar Ribas? ¿En què vols que el critiquem?”, vaig preguntar amb cert enuig. I en Càndid, que s’esperava la pregunta, no va hesitar ni un segon a respondre: “Al senyor Ribas tothom el considera el pare d’un model d’Estat en el qual tots els que fan política han acabat confluint: Ell va parlar abans que ningú de reforma fiscal i d’estrènyer les relacions amb Europa, però ¿com és que en els set anys que va ser cap de Govern no es va fer gran cosa al respecte?”. “No el van deixar”, vaig respondre, “en el moment de fer les reformes clau se li esberlava la majoria d’una punta a l’altra”.

“O bé no era capaç de forjar una majoria sòlida, de tenir els suports per tirar endavant el seu programa”, va dir en Càndid, “i això mateix que avui se li recrimina a Bartumeu com un dels seus grans defectes, en el cas de Ribas és vist quasi com una virtut: un estadista com ell no s’ha d’embrutar les mans amb la lampisteria política. No és que l’excap de Govern tingués poca traça amb l’estratègia, és que l’estratègia no estava a l’altura del seu esperit”. “Però no pots negar que va ser un visionari: Llegeix els seus discursos dels anys 80 i veuràs que ell ja deia allò que tots diuen ara”, vaig replicar. “Sí, és clar, ha estat un visionari, però a l’hora de la veritat ¿tenia la voluntat de ferro necessària per aplicar les seves visions o preferia el paper d’oracle? Potser de tan visionari va acabar pensant massa en la posteritat.

Encara tenia ganes de rebatre els arguments d’en Càndid: “En qualsevol cas, va ser durant el seu mandat que es aprovar la Constitució”. “Sí, i tots parleu de Ribas com d’el cap de Govern de la Constitució, però quan el procés constituent va estar en perill ¿no va trontollar ell també, etern paladí del dubte? ¿No van ser els seus fills, la Maria, el Ladis, el Jaume... els que van treure les castanyes del foc malgrat haver quedat després com els voltors que es repartien un llegat que també era el seu?”

“¡Prou, esperit iconoclasta, prou!”, el vaig interrompre, “¡no tens cap dret a deixar-nos sense mites!” I en Càndid va fer aquella cara, barreja de satisfacció i comprensió sincera, que deuen fer els psicoanalistes quan fan expressar als seus pacients algun trauma llargament enquistat a l’ànima: “Tens tota la raó, ningú no té dret a robar-vos els mites. Ningú no pot viure sense mites, ni a recer d’aquestes muntanyes ni a les planes més inabastables. Necessiteu creure que si Òscar Ribas hagués tingut un fat menys advers hauria pogut anar més enllà en les seves reformes. Per creure en el futur us heu de convèncer que el present seria millor si el passat hagués estat diferent. Per això passeu de puntetes pels seus errors i obvieu tot allò que no encaixa en el relat mític que entre tots heu forjat. Perquè, en el fons, els seus errors no el desmereixerien a ell, sinó a tots vosaltres. Necessiteu mirar-lo i poder dir: heus ací un ideal. I en aquest país, en què tot és tan proper, poder trobar-se un ideal en carn i ossos de tant en tant pel carrer és un luxe a l’abast de tothom. Jo no us volia robar res, només volia que en fóssiu conscients; i desitjar que duri. Per molts anys”.