dimarts, 22 de febrer del 2011

Canillencs de dretes i canillencs d'esquerres

El cap de setmana passat vaig rebre la visita dels germans Aznar, en Pepe i en Jordi, bons amics de Barcelona, capaços de dur amb una naturalitat envejable un cognom que la política ha convertit en una pesada llosa. Vam anar a Arcalís a esquiar. Com a bons representants del gènere humà, es va apoderar de nosaltres aquella deliciosa contradicció: som animals socials, però busquem l'exclusivitat, aquella soledat que es pot explicar. Per això ens vam aventurar pels forapistes més inexplorats. A prop dels estanys de Tristaina vam trobar una pala per la qual encara no hi havia passat ningú des de la darrera nevada. Em vaig avançar mentre ells feien algunes fotografies: La neu semblava totalment verge, però més endavant vaig advertir la marca solitària d'uns esquís, un traç perfecte damunt el mantell blanc.

Uns metres més avall, el traç es desviava cap a unes roques que s'alcen sobre el circ dels llacs. Allà em vaig trobar amb en Càndid, assegut, mirant l'skyline del pic de la Font Blanca, la portella de Rialb i el pic de Besalí. Al seu costat hi havia un got amb glaçons i les últimes gotes de vermut negre i un llibret petit i antic: Sobre el sentiment d'immortalitat en la joventut, de William Hazlitt. «Ets car de trobar, últimament», vaig dir en veure'l, «¿recordes que encara m'has de convidar a sopar?». En Càndid va somriure amb ironia: «se'm deu haver encomanat allò que deia Dant de l'avara povertà di Catalogna... de moment, si vols, et convido aquesta tarda a un te d'aquells que em va regalar la Noe a canvi d'algunes rosquilles de Sant Blai que et vaig robar».

«¿Tens pressa?», vaig preguntar-li. «Sí, molta, i abans que em preguntis per què t'informo que no t'ho puc dir, és un assumpte d'Estat molt secret», va dir en Càndid tot fent una pausa, com si esperés de mi alguna reacció. «Ja veig que no ets ben educat», em va dir finalment, «una persona ben educada preguntaria insistentment de què es tracta. Bé, t'ho explicaré igualment: estic promovent un aixecament revolucionari per canviar el sistema electoral». «¡El que fa l'avorriment!», vaig pensar, «i qui t'ha comissionat: ¿els Verds, en Toni Martí?», vaig preguntar-li. «¡Oh, no! Cap de d'ells», va dir-me en Càndid, «ells voldrien anar cap a un sistema més proporcional, amb menys pes de les parròquies, i jo el que proposo és fer circumscripcions majoritàries exclusivament parroquials». No vaig poder reprimir un riure: «Càndid, això més que un aixecament revolucionari és un aixecament reaccionari».

«Bé, al capdavall va ser la noblesa qui va encendre la metxa de la revolució la primavera de 1789», va respondre ell, «però deixem la història tranquil·la. El cas és que he arribat a la conclusió que s'equivoquen aquells que pensen que el més progressista és anar cap a un sistema proporcional pur». «Home, Càndid, és evident que amb el sistema actual –i més amb l'anterior a 1993– els ciutadans d'Andorra la Vella i Escaldes, tradicionalment de mentalitat més progressista, estan subrepresentats», vaig observar, «i si tornem a un sistema purament territorial encara ho estaran més». «No, no», va dir en Càndid, «jo defenso set circumscripcions parroquials per sistema majoritari, però amb més o menys consellers en funció dels electors de cada parròquia». Vaig protestar: «Però això obligaria a sumar a qualsevol preu i aquests consensos sempre són a la baixa i van en detriment de qui vol fer reformes, perquè sempre és més fàcil posar d'acord la gent en no fer res que no pas en fer alguna cosa».

En Càndid em va deixar parlar i, finalment va dir: «No n'estiguis tan segur: el sistema electoral actual també obliga a sumar a qualsevol preu i, a més, entre persones de signe ideològic molt diferent. En canvi, el sistema que proposo només obligaria a sumar canillencs amb canillencs, ordinencs amb ordinencs, escaldencs amb escaldencs... I no em diguis que és el mateix perquè no ho és. Mira, traslladant a Andorra la famosa frase de Josep Pla, et diré que no hi ha res tan semblant a un canillenc de dretes com un canillenc d'esquerres. I, de la mateixa manera, no hi ha res tan semblant a un escaldenc d'esquerres com un escaldenc de dretes. ¡Mira la llista territorial dels demòcrates a Escaldes! Si uns i altres fossin sincers, costaria molt menys posar d'acord demòcrates i socialdemòcrates escaldencs que aquests mateixos amb els seus suposats correligionaris d'altres parròquies. Un sistema com el que proposo els forçaria a posar-se d'acord i, potser sense ser-ne conscients, a ser molt més conseqüents amb les ideologies respectives. Mentre els de les parròquies altes i els de les parròquies centrals es vegin obligats a anar plegats en unes mateixes candidatures, sota unes mateixes sigles, sumar a qualsevol preu serà inevitable».

Dit això, va recollir el got i el llibre, es va tornar a posar els esquís i es va deixar caure pendent avall. Acte seguit van arribar els germans Aznar i em van preguntar si parlava sol. «No, amb en Càndid, era aquí fa un moment», vaig respondre jo. Van intercanviar una mirada de complicitat i em van parlar en aquell to amb què hom s'adreça als bojos: «sí, és clar, en Càndid... ¿i com ha marxat, volant?». «No!», vaig contestar enutjant-me, «esquiant! Mireu les marques a la ne...» i quan vaig assenyalar la pala no hi havia cap marca; la neu tornava a ser un mantell blanc, incòlume.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Turisme polític a Andorra

Ahir al vespre, quan ja fosquejava, em vaig trobar en Càndid al costat de Sant Miquel d'Engolasters. Contemplava la vall d'Escaldes i Andorra la Vella i menjava crispetes. «Admeto que la panoràmica té gràcia, Càndid», vaig dir-li, «veure la vall en tota la seva apoteosi claustrofòbica, però tant com per passar-hi la tarda menjant crispetes...». Sense girar-se, amb la mirada fixa a les llums que començaven a encendre's al fons de la vall em va dir: «Jo no ho veig així, això és molt més interessant que anar al cinema».

«És cert que si contemples aquesta vall i només penses en allò que es veu a simple vista l'espectacle és interessant només per una estona curta. Però jo quan m'assec aquí procuro veure tot allò que sé d'aquestes valls, tot allò que he anat recopilant. I aleshores... ¡Què interessant, què magnífic que és tot! Miro les valls hi penso: mira, aquí hi ha en Toni Martí movent-se amb tots i amb tothom per veure si podrà fer la quadratura del cercle, si podrà liderar el gran centre sense que ningú li dicti què ha de fer però amb possibilitats reals de victòria a les parròquies. Allà hi ha els nostàlgics de l'edat daurada del PLA instigant Xavier Jordana per anar a la batalla. També hi veig Jordi Cinca i els cinquistes lluitant per conservar la patent de la idea i Enric Casadevall marxant de vacances en el moment culminant, convençut que ja no li queda sinó tirar pel dret, que fa molt que va passar el punt de no retorn en el distanciament d'antics aliats i mentors». I aquí en Càndid es va aturar un moment, com si pensés. «És curiós, ¿no trobes?», va dir finalment, «alguna cosa ha canviat en aquest país quans els noms que tothom busca per liderar, per sumar, per aglutinar són els noms d'aquells que l'antiga oligarquia volia destinar al paper de mossos... Hi ha alguna cosa melancòlica –alegre i trista a la vegada– en veure com els mossos s'estan fent amos de la casa dels amos».

En Càndid es va aixecar del pedrís on seia i va començar a caminar pel marge de la carretera, sense apartar la vista de la vall. «¿Les coses estan canviant? En l'aparença, potser...», va reflexionar en veu alta, «és estrany, tan conservador que se suposa que és aquest país i ara resulta que no hi ha dreta... ¡ni centredreta gairebé! Tothom diu ser de centre o centreesquerra. Jaume Bartumeu pot estar content: dos anys de govern socialdemòcrata han acabat amb la dreta, encara que això pot costar-li la reelecció».

«No, no...», va dir en Càndid negant amb el cap, «sempre ens queden les parròquies per vetllar per les essències. ¡Quines guerres, quines traïcions, quines amistats recuperades a l'últim moment, poc abans que expiri el termini per tancar les llistes!». I aleshores en Càndid es va girar cap a mi i em va mirar als ulls per primer cop durant la tarda. Per la cara que feia era evident que acabava de tenir una idea: «¿Saps què penso? Que Andorra hauria d'innovar més en això del turisme i inventar-se una nova modalitat turística: el turisme polític. Molt sovint es parla del turisme de neu, del turisme de compres, del turisme de congressos... Però ¿no has pensat mai quin atractiu tindria que els visitants poguessin viure en viu i en directe les turbulències de la política andorrana? ¡Seria magnífic!», va exclamar divertit.

«Ja m'imagino el guia dient: i avui, senyors turistes, anirem de bon matí a veure com es tanca una candidatura parroquial a Canillo; dinarem amb dos o tres cònsols de diferents partits intentant forjar un acord; ens passarem la tarda amb trucades telefòniques intentant saber a quantes bandes diferents és capaç de jugar un sol polític; al vespre, després d'un sopar de conspiració a Andorra la Vella, ens esperen emocions fortes: intentarem fer una llista del centredreta a Ordino que agradi a totes les parts. I ja de matinada, per als amants de les emocions fortes, ens enrolarem en una llista nacional amb Eusebi Nomen com a número u».

«Càndid! Ets un frívol!», vaig protestar, «no pots pretendre convertir els polítics i les institucions en atraccions turístiques». «Perdona, però si Elisabet II de Windsor és una atracció turística a Anglaterra, ¿per què no podria ser-ho la política andorrana?», va respondre en Càndid, «a més, jo no estic parlant de turisme de masses, sinó d'un turisme de qualitat. Pensa que podrien venir aquí graduats en ciència política a Stanford o a Berkely...» «¿A què fer?», vaig preguntar-li. «A fer un postgrau pràctic i adonar-se que tot el que saben no serveix absolutament per res», va dir en Càndid satisfet, «que si són capaços de sobreviure a Andorra podran amb tot. Ja ho diuen: tot un món en un petit país».

dimarts, 8 de febrer del 2011

Les lleis de Càndid sobre la política

Fa dies que no sé res d'en Càndid. Des de la misteriosa carta lacrada que va aparèixer a la redacció aquell diumenge a la tarda. En un estat normal de coses aquesta absència no m'amoïnaria; en Càndid ja ho fa això: després de mesos d'intensa activitat desapareix durant un temps, més o menys llarg. Però és que en un estat normal de coses jo no ho hauria confiat a en Càndid i a les meves converses amb ell la contraportada dels dimarts. No sé en què devia estar pensant quan vaig accedir-hi, el setembre passat. I ara tinc una contraportada per omplir i en Càndid no dóna senyals de vida. Hauré de fer ús dels records.

Crec que darrere aquesta absència hi ha una missió científica. De Nadal ençà, en Càndid m'ha comentat diverses vegades la seva intenció de bastir una teoria basada en el mètode empíric i omnicomprensiva sobre la política andorrana. Jo vaig advertir-lo que tots els intents de traslladar a la política i a les ciències socials –que són qualsevol cosa menys ciències– el mètode científic havien resultat en un fracàs estrepitós, tan estrepitós com l'intent estèril de fer el mateix amb les disciplines artístiques. «Però això és perquè ningú ho ha intentat fer amb la política andorrana», recordo que va dir en Càndid, i acte seguit va començar a explicar-me algunes de les lleis que integren el seu peculiar paradigma. Avui en presento un tast, un tast de les Lleis de Càndid.

La primera llei de Càndid té com a protagonista el president del Grup Reformista i cap oficiós de l'oposició, Joan Gabriel. L'enunciat de la llei en qüestió és clar i simple: l'estabilitat política és inversament proporcional al grau de constitució del Partit Reformista (PRA). Segons en Càndid, fa un any ningú no donava un euro pel PRA i Gabriel estava disposat a arribar a un pacte de legislatura amb el Govern del PS. L'estiu passat, el PRA va anunciar que tirava endavant i Gabriel va donar la legislatura per morta i enterrada. El 23 de desembre passat, el PRA entra els estatuts al Govern a mig matí i a mitja tarda Gabriel se suma a la plantada al Govern instigada per ApC al Consell General. Val a dir que «els filòsofs de llotja de prosceni del PRA» –tal i com els anomena en Càndid– van seguir mansament el seu president de Grup. És debades voler oposar-se a les lleis de la ciència i això els il·lustrats ho saben.

La segona llei de Càndid va dedicada, ni més ni menys, que al primer cap de Govern socialdemòcrata de la història d'Andorra, Jaume Bartumeu. La llei diu així: Submergit en un procés negociador, el cos de l'actual cap de Govern experimenta un impuls a provocar la divisió de la part contrària equivalent a la importància de l'objecte de la negociació. Aquesta llei es confirma, segons en Càndid, cada cop que Bartumeu surt d'una reunió negociadora i a la pregunta de «¿Com ha anat?», respon alguna cosa així com: «Perfecte, no hem acordat res però he aconseguit que s'enfrontessin entre ells». Val a dir que, coneixent la dreta andorrana, aconseguir la divisió no suposa un esforç gaire gran.

La llei de Càndid amb un caràcter més termodinàmic és la tercera, dedicada al número dos de CR i líder de facto del PRA, Ladislau Baró. La fórmula de la tercera llei de Càndid és: la cobertura del telèfon mòbil de Baró és 1 dividit entre el grau de desordre polític (S). Per als iniciats: el grau de desordre polític no és una magnitud absoluta, sinó que és la variació que experimenta l'entropia. Cal fer notar, em va avisar en Càndid, que aquesta llei és més important com a indicador que no pas per ella mateixa. Que el mòbil de Ladislau Baró tingui o no cobertura és un assumpte que interessa a un nombre limitat d'individus; ara bé, la relació existent entre la cobertura del seu telèfon i les fluctuacions de la política, fan que sigui una llei d'allò més necessària per comprendre la realitat andorrana.

Vinculada a la tecera llei, hi ha la quarta. La quarta llei de Càndid és vital per calcular el grau de desordre (les variacions d'entropia) de la política i té com a protagonista –com no– el líder d'ApC, Eusebi Nomen. Vaig advertir en Càndid que intentar explicar el comportament de Nomen amb judicis sintètics a priori era molt arriscat, donada la imprevisibilitat del subjecte. «Ben al contrari», recordo que va dir en Càndid, «té un comportament complex i a voltes sorprenent, però estic segur que és del tot previsible i jo formularé les lleis per bregar amb ell, lleis més útils per al bon govern de les Valls que les màximes del doctor Fiter i Rossell; com a mínim, mentre Nomen estigui assegut al Consell General».

Una d'aquestes lleis –n'hi ha moltes més, intueixo– és la quarta llei de Càndid, que diu el següent: el grau de coherència de les propostes de Nomen és el resultat de multiplicar la seva seguretat en la continuïtat del lideratge d'ApC pels dies que queden per a una votació important al Consell General. «És a dir, com més dubtes hi hagi sobre el seu lideratge i menys dies quedin per a una votació crucial, més escabellades seran les propostes», recordo que deia en Càndid, «com a prova irrefutable: l'oferta de pacte electoral que va formular a CR amb la mà dreta mentre amb l'esquerra sospesava donar suport al pressupost del Govern».

Vaig preguntar-li si no tenia cap llei sobre el cònsol d'Escaldes, Antoni Martí el desitjat, i em va dir que havia de consultar els tractats de geometria. «¿De geometria?», vaig preguntar amb sorpresa. «Sí», va dir ell, «per allò de la quadratura del cercle».

dimarts, 1 de febrer del 2011

Una tempesta en una tassa de te

De tant en tant tinc la impressió que en Càndid treballa per algun servei secret. Suposo que deu ser l’MI6. Ho dic perquè té una forma curiosa de relacionar-se amb les persones. Diumenge passat al vespre estàvem a la redacció preparant l’edició de dilluns quan vam rebre una estranya trucada. Va ser l’Eva Arasa qui va despenjar el telèfon. Va dir que era un home que li havia dit que acabava de dur una carta a la redacció i que l’havia deixada entre els dos vidres de la porta automàtica de l’entrada. Ens vam mirar estranyats. Ella no volia baixar sola a recollir la carta. ¿De qui podia ser? «La veu s’assemblava a la de l’Eusebi Nomen», va dir l’Eva. Vam baixar plegats a recollir la misteriosa missiva.

La carta era allà, a la porta, i només agafar-la ja vam veure que no tenia res a veure amb el president d’ApC: Era una carta lacrada amb un segell antic, escrita amb ploma i amb un paper força gruixut. Abans d’obrir-la, l’Eva va exclamar: «¡En Càndid!». Efectivament, la carta era d’en Càndid i el motiu no era altre que convidar-me a sopar, avui a les vuit del vespre. L’oferta era temptadora: vedella andorrana amb vi del Priorat. Tothom –érem quatre gats– a la redacció va quedar molt sorprès.

Tothom menys jo, ja estic acostumat a aquells rampells de secretisme d’en Càndid. El que no entenc és com m’ha convocat per a un sopar avui sabent que treballo i que estic sol al capdavant del Periòdic. Sortir a les vuit és impossible, i a les nou, i a les deu... i em sap greu, perquè la carta era magnífica i l’amabilitat d’en Càndid, més exquisida del que en ell ja és habitual. Per tant, haurem de deixar el sopar per a un altre dia. Com que ara va d’agent secret: espero notícies seves.

No acabo d’entendre com és que en Càndid no recordava que avui tenim una feinada de por. S’acosten les eleccions i la política bull d’activitat. Precisament en Càndid i jo ho vam comentar dissabte passat. De bon matí me’l vaig trobar al Coll de la Botella. Ell i l’Andrés Luengo hi havien pujat armats amb estany i uns soldadors per «reparar» la Tempesta en una tassa de te del recentment traspassat Dennis Oppenheim. Va ser complicat, però vaig dissuadir-los de la idea. «Tens raó: en un Estat de dret, aquestes heroïcitats s’han de reservar per a l’administració pública», va dir finalment en Càndid. I tots tres vam baixar caminant pel bosc de Pal.

Precisament, vam parlar de política. En Càndid estava exultant: «Tot plegat em recorda a les eleccions de la tercera temporada de l’Escurçó Negre», va dir, i es va disposar a citar un fragment: «la democràcia funciona bé a Manchester: habitants, 30.000; amb dret a vot, tres». Vaig protestar: «¡Quin tòpic, Càndid! No m’ho esperava de tu... l’Antònia Escoda et farà un monument». «Ho sé», va dir ell, «de fet, només he citat la frase perquè me’l faci... Però no, el que més m’ha agradat és llegir les declaracions d’alguns polítics aquest cap de setmana. Aquesta noia que treballa a l’Agència de Notícies ¿com es diu?», va preguntar. «¿Vols dir la Nerea?», vaig fer jo. «Sí, exacte, ella. He vist els seus teletips d’avui [per dissabte]. No sé si n’és conscient, però transcrivint les declaracions d’Enric Pujal i Eusebi Nomen ha creat la millor peça de literatura de l’absurd des de la mort de Pirandello». I en Càndid es va treure un teletip de la butxaca. «M’encanta quan diuen que al PLA els va estranyar molt la proposta de pacte de Nomen, però que a mesura que n’anaven parlant tots hi van estar d’acord. [riu] Això evidencia, estimat amic, que allò que deia Condorcet que com més persones participin en una decisió més possibilitats hi ha d’encertar-la ¡és totalment fals!». En Luengo assentia amb el cap. «¡Quin parell!», vaig pensar.

En Càndid continuava: «I el millor tros és quan Pujal explica la lògica de l’ultimàtum de Nomen sobre el pacte ApC-CR o el suport al pressupost: per anar a unes eleccions i que les guanyin els altres, més val no anar-hi... ¡és clar que sí, ben dit! L’Escurçó Negre hi hauria sucat pa».

«Càndid, la teva frivolitat m’espanta», vaig dir-li, «creia que em parlaries de les contradiccions dels polítics. Creia que faries èmfasi en què les declaracions de Pujal i dels liberals evidencien que Nomen va plantejar un ultimàtum: o pacte electoral o deixava passar el pressupost, mentre que des d’ApC ho han negat sempre, argumentant que s’havia de deixar passar el pressupost per evitar un buit legal». «Les contradiccions, les contradiccions...», va fer en Càndid amb menyspreu, «¿quin moralitat estúpida és aquesta? Les persones ben educades contradiuen els altres, els genis es contradiuen a si mateixos». «¿Amb això estàs dient que Eusebi Nomen és un geni?», vaig preguntar-li. «Sens dubte ho serà si aconsegueix trobar la manera de votar contra el pressupost després del jardí en què s’ha ficat ell solet. Si el pressupost no era moneda de canvi i el buit legal era tan greu, l’haurà de deixar passar de totes totes». «És igual», vaig dir jo, «amb pressupost o sense, Jaume Bartumeu dissoldrà igualment». «Suposo... però no ho sé... Bartumeu té un je ne sais quoi de Gordon Brown: ha esperat massa per arribar-hi com per arriscar-se a perdre a la primera de canvi».