dimarts, 28 de desembre del 2010

De monedes i sobiranies

La nit de divendres a dissabte, sortint de missa del gall a Santa Maria del Mar, em vaig trobar en Càndid amb el seu llarg abric negre i els seus guants de pell. En Càndid no va a missa del gall ni a cap altra missa de cap tipus, evidentment, però li agrada deixar-se veure a la sortida i acabar convidat a casa d'algú per fer el ressopó. I jo devia estar tot imbuït d'esperit nadalenc perquè el vaig convidar a venir a fer el ressopó a casa la tia Aurora, al capdavall del carrer Girona. La meva família adora en Càndid: a la meva mare i al meu oncle els cau bé perquè són uns afrancesats impenitents, el meu pare creu que per un amic que tinc que «sap pensar de manera empírica i poc comuna» no me l'he de deixar perdre, la meva tia considera que ell i la seva perruca setcentista queden d'allò més bé entre els seus mobles d'antiquari, el meu germà li té simpatia perquè és un galtes, la meva àvia el troba elegant i ben plantat, els meus cosins estan encantats de jugar al pòquer amb en Càndid i les meves cosines flirtegen amb ell d'una manera escandalosa.

O sigui que no em va quedar més remei que convidar-lo. Mentre enfilàvem el carrer Montcada va sortir a la conversa l'afer de l'acord monetari d'Andorra amb la Unió Europea. ¡Quines coses de parlar una nit de Nadal! «Jo ja et deia que a Andorra li hauria anat millor sent un dominion de la Commonwealth of Nations», predicava en Càndid, «els andorrans es van equivocar de copríncep. Ara que ben mirat: aquella imatge del Consell d'ahir, amb l'oposició aixecant-se a mig debat i deixant els escons buits, allò és més aviat italià. Però també m'agrada, ja saps que jo sempre he dit que els catalans acabareu sent italians algun dia; i potser els andorrans, per extensió i per simpatia, també».

«El que no acabo d'entendre», continuava en Càndid quan ja creuàvem el carrer de la Princesa, «és perquè els que estan tan gelosos de la independència d'Andorra són els que més por tenen davant d'un acord com aquest». «¿Ho dius per l'excap de Govern Albert Pintat?», vaig preguntar-li. «Per exemple», va respondre, «diu que té por que Andorra acabi convertida en una comarca catalana o un departament francès ¡i ho diu en referència a un acord que permetria a Andorra encunyar moneda! ¿Quin atribut més clar hi ha de l'existència d'un Estat que la facultat d'encunyar moneda? Si t'hi fixes bé, Andorra en té ben pocs dels atributs privatius d'un Estat: no encnunya moneda, no té exèrcit, direcció de la política econòmica... en podria tenir, però tinc entès que els governants andorrans sempre han declinat fer ús d'aquesta facultat. Des del punt de vista competencial Andorra sembla una comunitat autònoma, la gràcia està en què encara no han decidit de qui... ¡i que duri!»

El seu discurs em desconcertava més que la teranyina de carrers que envolta el mercat de Santa Caterina: em limitava a seguir-lo de lluny, com seguia les passes de la família camí del barri de Sant Pere. «Però Càndid, ¿tu estàs en contra o a favor de l'acord monetari?», vaig preguntar-li. «Ja saps que jo no he cregut mai gaire en això de l'euro: m'agrada més la lliura esterlina, però com que els andorrans s'han entestat a ser un landlocked country al mig del continent, em sembla que no els quedarà més remei que signar-lo».

«¿I la sobirania?», vaig preguntar-li un xic alarmat. «Que aquestes coses les digui el president d'ApC, que ha d'encendre els ànims dels parroquians, d'acord, però a tu això no et toca. Tots els tractats i convenis representen una limitació de la sobirania, de la mateixa manera que qualsevol contracte representa una limitació de la llibertat; l'únic que cal tenir clar, en ambdós casos, és perquè l'estem perdent. Al senyor Nomen li passa amb la sobirania el mateix que a un adolescent amb el sexe: l'acaba de descobrir i no pot parar de parlar-ne». Se m'escapava el riure per sota el nas. «No riguis, no», em deia en Càndid tot divertit, «crec que la comparació és encertada. És més, crec que la sobirania és com la castedat: només és útil en la mesura en què la perdem. Si Andorra no hagués cedit mai ni un pam de la seva sobirania seria la cosa més similar a una comarca catalana que hom es pugui imaginar».

«Pots anar a explicar-ho als consellers generals, a veure què en pensen», vaig dir-li mentre travessàvem la placeta de Sant Pere de les Puel·les. «No crec que tinguessin prou paciència per escoltar-me», reflexionava en Càndid, «potser el Ladis sí, que sembla pacient, me l'hauràs de presentar algun dia; i també al Jaume Serra, intueixo que li agraden les teories estrambòtiques... sempre que es puguin sustentar en un model matemàtic, és clar. Però els altres 26... no ho sé, potser estan molt enfeinats italianitzant el Consell: il Consiglio Grande e Generale ¿sona bé, no trobes?». «Estàs com un llum de ganxo, Càndid», vaig respondre quan ja sortíem a la ronda de Sant Pere. «Potser sí... però escolta», i aquí em va mirar fixament, «¿la carta aquesta de la discòrdia només deia això que heu publicat avui? ¡Sí! ¡Quina decepció! Jo esperava algun secret gros digne de ser ocultat. No sé... com regalar el Pas de la Casa als anglesos a canvi de Menorca». «Càndid, fa més de 200 anys que Menorca és de sobirania espanyola», vaig observar. «¡Quin greu que em sap, pobres menorquins!», es lamentava ell, «¿i com ho porten?». «Com tothom, Càndid, fan el que poden».

dimarts, 21 de desembre del 2010

Que mengin pastissos... de nata

Divendres a la tarda vaig rebre un missatge d'en Càndid amenaçant amb explicar-me una «interessant teoria filosòfica» que tot just acabava d'elucidar. Tenia el cervell cansat i no tenia ganes d'escoltar cap de les seves argumentacions extravagants, així és que vaig decidir anar a l'únic lloc on, n'estava segur, no em trobaria amb en Càndid: l'Studio 92. Però, com no podia ser d'una altra manera, en Càndid estava a l'Studio, al fons del local a mà esquerra. Em va dir que havia vingut amb «uns amics» que, de fet, eren els meus amics que ell fa setmanes que intenta robar-me. Em va explicar que havia estat fent un tast de vins i formatges en molt bona companyia i que, després, havien decidit baixar a Andorra. No havia tingut temps d'anar a demanar un copa a la barra, que en Càndid ja m'assaltava amb la «interessant teoria filosòfica». Li vaig dir que aquest tipus de coses no es poden explicar en una boîte, i encara menys a l'Studio 92.

«T'equivoques; estem al lloc precís per parlar d'aquest tipus de coses. No sé si has observat que en aquest local hi ha el bo i millor dels filòsofs andorrans», va dir en Càndid mentre m'assenyalava el filòsof en qüestió que ballava a pocs metres de nosaltres. «De fet, aquest local és el més semblant que es pot trobar en aquestes Valls al saló de Madame Geoffrin», va afegir mentre, de fons, escoltàvem el tracte teutó que l'Elda –la Madame Geoffrin andorrana, segons en Càndid– dispensava als gots, les ampolles i els clients. «Però hi ha massa soroll», vaig objectar. «Millor, les idees veritables tard o d'hora s'han de defensar a crits», va respondre en Càndid. «Creia que això anava al revés, que només criden els que menys raó tenen», li vaig dir. «No, és ben al contrari: els que no tenen raó no tenen cap necessitat de cridar perquè en el fons no senten allò que defensen, no els apassiona res», deia en Càndid mentre feia girar un tros de llima a l'interior del seu got, «però quan un té la raó i el menystenen, un s'ha d'exaltar per força».

«El que passa és que ens han fet creure que els esperits elevats són tranquils i pacífics», continuava en Càndid mentre de fons s'escoltava una música més passada de moda que la seva perruca setcentista, «i això lliga perfectament amb el descobriment que acabo de fer». No em va quedar més remei que preguntar-li quin era aquest descobriment. «És una veritat força estesa que quan els estaments tradicionalment poderosos perden el poder formal intenten conservar-lo per altres vies», explicava ell tot cofoi, «en això Karl Marx, tan detestable en tantes coses, la va encertar bastant identificant l'economia com el focus on el poder es concentra i gràcies al qual es mantenen les dinàmiques d'esclavatge teòricament abolides. Però s'ha sofisticat massa el missatge: no és l'especulació o l'enginyeria financera el que manté sotmesos els éssers humans, ni tampoc l'economia productiva i el seu sistema de plusvàlues... és quelcom més primari, tan primari com el menjar».

Era evident que en Càndid volia jugar amb el desconcert i la sorpresa i ho estava aconseguint: «Des que els poderosos van començar a perdre el poder formal, a finals del segle XVIII, s'han produït una sèrie d'alteracions en els hàbits alimentaris de la població. En aquell temps només uns pocs menjaven pastissos i prenien te, cafè o xocolata. A diferència del que s'esdevé ara, el te es prenia preferentment sense sucre i la xocolata i el cafè sense llet. Quant als pastissos, predominava la crema en lloc de la nata i en tot l'art de la pastisseria el sucre era present en la justa mesura i no com ara, en què la pastisseria moderna i industrial intentat ofegar-nos a tots en un mar de glucosa». El vaig interrompre: «Càndid, això és la cosa més nonsense que t'he escoltat dir mai, i mira que n'arribes a dir de coses sense cap ni peus...». «No, no i no!», va protestar, «el que jo dic és una veritat empíricament contrastada. ¿No has observat el nefast costum que tenen molts restaurants d'afegir per sistema un raig de nata a les postres? I, si t'hi fixes bé, veuràs que això passa als restaurants de menú, allà on s'aglomeren les classes populars i mitjanes. ¿Per què els donen nata en lloc de crema? Perquè la nata ablaneix l'esperit, mentre que la crema el fortifica».

«La crema té més matisos que la nata: és més elegant, més complexa, més subtil, més consistent... més catalana, per cert. En canvi la nata és vulgar. L'excés de nata als restaurants i a les pastisseries unit a la proliferació del cafè i la xocolata amb llet és part d'una operació meticulosament planificada. Una operació amb l'objectiu d'aconseguir que el caràcter de les persones esdevingui lletós, mòrbid, submís, mesell. La història ja ens diu la veritat, però sempre ens la diu a mitges. Quan Maria Antonieta va dir allò de ‘si el poble no té pa, que mengi pastissos', els cronistes van obviar un detall: eren pastissos de nata el que la reina dels francesos volia administrar al seu poble».

dimarts, 14 de desembre del 2010

La Dama de Ferro, 20 anys després

El passat 28 de novembre en Càndid va insistir a convidar-me a sopar. Va dir-me que volia commemorar un dia històric: Vaig fer un ràpid repàs mental per comprovar que el 28 de novembre no era el dia de la presa de la Bastilla, ni de la batalla de Waterloo, ni de l'enfonsament de l'Armada Invencible... ni de cap d'aquestes coses estranyes que en Càndid acostuma a celebrar. «He dit commemorar i no celebrar», va precisar en Càndid mentre esperàvem el primer plat, «els catalans, amb el vostre 11 de setembre, hauríeu d'entendre perfectament la diferència».

«M'agradaria arribar a les postres sabent què estic commemorant», vaig dir-li. En Càndid, que en aquell moment estava tastant el vi, un vi negre magnífic fet a base de syrah a Solivella, es va prendre el seu temps per contestar: «avui fa 20 anys de la caiguda de Margaret Thatcher com a primera ministra del Regne Unit». «¡Ah! Haver-ho dit abans», vaig recriminar-li, «aleshores sí que és una celebració, ¡una celebració en tota regla!». La mirada d'en Càndid era de certa desaprovació: «No n'estic tan segur com tu...», va dir en un to artificialment dubitatiu. «¡No, Càndid, no!», vaig exclamar, «que vagis d'exegeta de la tercera via, mira, es pot entendre; que flirtegis amb idees liberal demòcrates pot passar com un pecat venial i petitburgès; però que et caigui bé la Thatcher, que la defensis... però si és el pitjor que li ha passat a Anglaterra –¡i a Europa!– en les últimes dècades».

«Sí, ja saps que jo pensava més o menys el mateix que tu, però no fa gaire em va agafar per mirar vídeos d'ella que hi ha penjats a YouTube», explicava en Càndid mentre tastava el foie que li acabaven de portar, «hauries de veure els debats a la Cambra dels Comuns, els Prime Minister's Questions dels dimecres a la tarda... allò sí que són sessions de control: sense papers, amb total llibertat per formular preguntes, passant d'un tema a l'altre, amb interrupcions contínues... Ja saps que a la democràcia més antiga del planeta no tindrien sentit aquestes subtileses metafísiques que tant apassionen al síndic general sobre les preguntes i repreguntes. Doncs bé, hauries de veure com la Thatcher se'ls ventilava a tots, ¡una fera!»

«D'acord, sí, amb una gran oratòria», vaig dir-li, «de fet, crec que surt als manuals de comunicació política com un model a seguir; però això no la converteix en una bona política, això no justifica totes les desigualtats que va crear...» En Càndid m'escoltava amb aquella cara que fa quan els seus interlocutors fan les observacions que ell estava esperant: «Jo no la bescantaria tant fàcilment, pensa que hi ha estudis molt acurats de la London School of Economics and Political Science que situen la seva gestió com la més exitosa del segle XX, juntament amb la d'un altre PM injustament relegat a un segon pla, el laborista Clement Attlee». En Càndid es va aturar un moment per comprovar si el seguia, per veure si era capaç d'ubicar mentalment Attlee a l'ombra de Churchill.

Sí, és clar, n'era capaç. I ell va seguir: «Això que dius de les desigualtats és interessant, perquè precisament Thatcher partia de la base que no hi ha dues persones, ni dues situacions iguals i que tothom té el dret a ser desigual. Sobre aquest principi va edificar una veritable ideologia conservadora per a un partit que fins aleshores no havia tingut ideologia, limitant-se a ser una amalgama d'interessos confluents en el manteniment de l'statu quo. Però el veritable mèrit de la Dama de Ferro no és haver canviat el Partit Conservador, sinó el Partit Laborista. Thatcher és la primera política europea que va construir un discurs per a després de la caiguda del mur de Berlin i va tenir l'encert de construir-lo 10 anys abans que el mur caigués», i aquí en Càndid ja volava aferrat a les ales de les seves paraules.

«Després de Thacther, l'esquerra –com a mínim la britànica– va tenir molt clar que no tornaria al poder si seguia pretenent igualant sense més ni més, encara que fos igualant per baix. Que és inútil pensar en repartir la riquesa si no s'ajuda a crear-la, a no ser que es vulgui repartir misèria, és clar». Aquí el vaig interrompre: «Home, ella de misèria en va repartir bastant, també». En Càndid va somriure: «Ben vist, sí. Ella va anar massa enllà i se li va girar la truita, però ja he dit que el veritable mèrit de Margaret Thatcher no és ella mateixa, sinó Tony Blair». «I del seu euroescepticisme, ¿que me'n dius?», vaig increpar-lo. «Deixant de banda alguna bestiesa que ha dit quan ja no era primera ministra, llegeix la conferència sobre Europa que va pronunciar a Bruges el 1988: va dir que la Comissió Europea era un cos no elegit i poc democràtic, que la Unió avançava cap a una burocratització excessiva i que les seves institucions acabarien allunyades dels ciutadans. ¿Et sona d'alguna cosa? A mi també».

dimarts, 7 de desembre del 2010

De façanes i d'interiors

No deixarà mai de sorprendre'm la ductilitat d'en Càndid, la facilitat que té per adaptar-se a nous llocs i a persones desconegudes. Ja ho havia observat fa anys, quan va desembarcar a Barcelona i en poques setmanes els meus amics de tota la vida el convidaven a sopars i a festes sense ni tan sols consultar-m'ho. I ho vaig recordar ahir a la tarda quan vaig anar a visitar en Sergi Mas. Tot just entrar amb el cotxe a la placeta de Santa Filomena d'Aixovall ja vaig veure que l'artista no estava sol: Hi havia algú deambulant pel seu taller.

«¡Ah, és en Josep Vives que ha vingut de visita!», vaig pensar en veure el vell pastisser sortir de la casa. Feia la mateixa fila de sempre, pulcra i endreçada: L'americana d'un marró indefinit, l'armilla, la camisa d'un blanc trencat... Més que un pastisser, en Vives té l'aspecte d'un rellotger; un rellotger d'aquells que surten als contes de fades anglesos. És el típic home que viu envoltat d'éssers fantàstics, però que conserva sempre el seu realisme i no deixa que la màgia el contagiï. En això rau la gràcia del personatge. En Mas és l'altra cara de la moneda: és un ésser mitològic, feèric, col·locat en mig de persones grans i responsables, de les quals, però, no se li ha encomanat absolutament res. Per això s'avenen.

A mesura que m'acostava a la porta vaig deduir que en Vives no era l'únic visitant aquella tarda. De dins la casa s'escoltava la veu d'en Mas parlant amb algú altre. «És un estranger que l'ha vingut a veure», em va dir el pastisser en acomiadar-se, «no sé si ha dit que era francès, o anglès o alemany... parla un català molt correcte, això sí». Vaig entrar a la casa amb una intuïció que va quedar confirmada tan bon punt vaig posar els peus al taller: L'abric negre amb sivelles a les espatlles, la perruca setcentista, els guants de pell... en Càndid estava parlant animadament amb en Sergi Mas. L'escena era impagable: el menairó d'Aixovall discutint de política amb William Pitt el Jove.

«¡Els anglesos!», va exclamar l'escultor, «els catalans sempre s'han emmirallat en els anglesos, però a l'hora de la veritat Anglaterra sempre ens ha deixat tirats». Era evident que en Càndid havia anat a propagar l'anglofília per Aixovall, però en Mas és un os dur de rossegar. En veure'm, van interrompre per uns instants la discussió i en Càndid em va explicar que havia anat a visitar l'artista per regalar-li uns torrons de crema i de canyella. Es veu que en Sergi Mas li havia fet arribar una postal de Nadal retratant el furt de la h de Canòlic i desitjant-li unes «agredolces festes convergents». En Càndid havia anat a Aixovall a correspondre la gentilesa i a explicar que el català era jo, no ell, que ell és... Bé, el cas és que havien acabat parlant de política catalana.

«Quan dic que Catalunya hauria de ser més anglesa, no vull dir més pro britànica», s'explicava en Càndid, «vull dir que els catalans haurien d'aprendre dels anglesos a construir les coses de baix a dalt, de la realitat cap a l'ideal, de la matèria cap a l'esperit. De res no serveixen els grans plantejaments polítics, jurídics o patriòtics si no hi ha una realitat que els sustenta. I Catalunya últimament ha fet masses proclames i massa poca feina. És allò que deia l'Eugeni Xammar a les seves memòries...». I en escoltar el nom del periodista i diplomàtic català, en Mas va canviar radicalment d'expressió, va apartar la vista del gran mural de fusta que li havia encarregat en Marquet i em va mirar: «Aquest amic teu sap moltes coses. Avui dia ja gairebé ningú no recorda qui era en Xammar», va dir. Estava clar que en Càndid m'acabava de robar un amic; no era la primera vegada.

En Càndid seguia: «Doncs en Xammar, del qual ningú podrà dubtar que era catalanista, liberal i d'esquerres, va escriure que l'error de la Generalitat republicana havia estat bastir grans façanes que no es corresponien amb l'interior; mentre que la Mancomunitat, especialment amb Prat de la Riba, havia sabut construir grans interiors darrere façanes molt discretes. S'havia ocupat d'allò real, empíric, sabent que les idees germinarien totes soles si el camp estava ben adobat». En Mas i jo escoltàvem atentament. «Crec que des de 1980, el catalanisme s'ha assemblat més al de 1931 que no pas al de 1914. Durant 30 anys els catalans us heu ocupat més de la façana que de l'interior. Caldria invertir la tendència i assegurar, cadascú des del lloc que li pertoca, públic o privat, que l'interior sigui fort, ric i profund. I quan això sigui una realitat, la façana, la que sigui, es bastirà tota sola i ni els espanyols ni cap altre poble serà prou poderós per abatre-la».

La conversa va durar una bona estona més, centrant-se en xafarderies tan interessants que no poden publicar-se. «No sé si no es podria dir quelcom de similar dels andorrans de 1993 ençà. No sé si no han caigut massa en la grandiloqüència de l'Estat i s'han oblidat que l'Estat i la sobirania s'han de construir cada dia», va afegir en Càndid en creuar la llinda de la porta. De la carretera general arribava un altre cotxe: era l'Andrés Luengo, amb el seu habitual posat capficat i aparentment orc. «Ja ho veus», va dir-me en Càndid, «fins i tot aquells homes tan seriosos que no llegeixen novel·les han de tractar de tant en tant amb el menairons».