dimarts, 7 de desembre de 2010

De façanes i d'interiors

No deixarà mai de sorprendre'm la ductilitat d'en Càndid, la facilitat que té per adaptar-se a nous llocs i a persones desconegudes. Ja ho havia observat fa anys, quan va desembarcar a Barcelona i en poques setmanes els meus amics de tota la vida el convidaven a sopars i a festes sense ni tan sols consultar-m'ho. I ho vaig recordar ahir a la tarda quan vaig anar a visitar en Sergi Mas. Tot just entrar amb el cotxe a la placeta de Santa Filomena d'Aixovall ja vaig veure que l'artista no estava sol: Hi havia algú deambulant pel seu taller.

«¡Ah, és en Josep Vives que ha vingut de visita!», vaig pensar en veure el vell pastisser sortir de la casa. Feia la mateixa fila de sempre, pulcra i endreçada: L'americana d'un marró indefinit, l'armilla, la camisa d'un blanc trencat... Més que un pastisser, en Vives té l'aspecte d'un rellotger; un rellotger d'aquells que surten als contes de fades anglesos. És el típic home que viu envoltat d'éssers fantàstics, però que conserva sempre el seu realisme i no deixa que la màgia el contagiï. En això rau la gràcia del personatge. En Mas és l'altra cara de la moneda: és un ésser mitològic, feèric, col·locat en mig de persones grans i responsables, de les quals, però, no se li ha encomanat absolutament res. Per això s'avenen.

A mesura que m'acostava a la porta vaig deduir que en Vives no era l'únic visitant aquella tarda. De dins la casa s'escoltava la veu d'en Mas parlant amb algú altre. «És un estranger que l'ha vingut a veure», em va dir el pastisser en acomiadar-se, «no sé si ha dit que era francès, o anglès o alemany... parla un català molt correcte, això sí». Vaig entrar a la casa amb una intuïció que va quedar confirmada tan bon punt vaig posar els peus al taller: L'abric negre amb sivelles a les espatlles, la perruca setcentista, els guants de pell... en Càndid estava parlant animadament amb en Sergi Mas. L'escena era impagable: el menairó d'Aixovall discutint de política amb William Pitt el Jove.

«¡Els anglesos!», va exclamar l'escultor, «els catalans sempre s'han emmirallat en els anglesos, però a l'hora de la veritat Anglaterra sempre ens ha deixat tirats». Era evident que en Càndid havia anat a propagar l'anglofília per Aixovall, però en Mas és un os dur de rossegar. En veure'm, van interrompre per uns instants la discussió i en Càndid em va explicar que havia anat a visitar l'artista per regalar-li uns torrons de crema i de canyella. Es veu que en Sergi Mas li havia fet arribar una postal de Nadal retratant el furt de la h de Canòlic i desitjant-li unes «agredolces festes convergents». En Càndid havia anat a Aixovall a correspondre la gentilesa i a explicar que el català era jo, no ell, que ell és... Bé, el cas és que havien acabat parlant de política catalana.

«Quan dic que Catalunya hauria de ser més anglesa, no vull dir més pro britànica», s'explicava en Càndid, «vull dir que els catalans haurien d'aprendre dels anglesos a construir les coses de baix a dalt, de la realitat cap a l'ideal, de la matèria cap a l'esperit. De res no serveixen els grans plantejaments polítics, jurídics o patriòtics si no hi ha una realitat que els sustenta. I Catalunya últimament ha fet masses proclames i massa poca feina. És allò que deia l'Eugeni Xammar a les seves memòries...». I en escoltar el nom del periodista i diplomàtic català, en Mas va canviar radicalment d'expressió, va apartar la vista del gran mural de fusta que li havia encarregat en Marquet i em va mirar: «Aquest amic teu sap moltes coses. Avui dia ja gairebé ningú no recorda qui era en Xammar», va dir. Estava clar que en Càndid m'acabava de robar un amic; no era la primera vegada.

En Càndid seguia: «Doncs en Xammar, del qual ningú podrà dubtar que era catalanista, liberal i d'esquerres, va escriure que l'error de la Generalitat republicana havia estat bastir grans façanes que no es corresponien amb l'interior; mentre que la Mancomunitat, especialment amb Prat de la Riba, havia sabut construir grans interiors darrere façanes molt discretes. S'havia ocupat d'allò real, empíric, sabent que les idees germinarien totes soles si el camp estava ben adobat». En Mas i jo escoltàvem atentament. «Crec que des de 1980, el catalanisme s'ha assemblat més al de 1931 que no pas al de 1914. Durant 30 anys els catalans us heu ocupat més de la façana que de l'interior. Caldria invertir la tendència i assegurar, cadascú des del lloc que li pertoca, públic o privat, que l'interior sigui fort, ric i profund. I quan això sigui una realitat, la façana, la que sigui, es bastirà tota sola i ni els espanyols ni cap altre poble serà prou poderós per abatre-la».

La conversa va durar una bona estona més, centrant-se en xafarderies tan interessants que no poden publicar-se. «No sé si no es podria dir quelcom de similar dels andorrans de 1993 ençà. No sé si no han caigut massa en la grandiloqüència de l'Estat i s'han oblidat que l'Estat i la sobirania s'han de construir cada dia», va afegir en Càndid en creuar la llinda de la porta. De la carretera general arribava un altre cotxe: era l'Andrés Luengo, amb el seu habitual posat capficat i aparentment orc. «Ja ho veus», va dir-me en Càndid, «fins i tot aquells homes tan seriosos que no llegeixen novel·les han de tractar de tant en tant amb el menairons».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada