dimarts, 1 de març del 2011

Teoria política contemporània

En Càndid creu que els socialdemòcrates haurien d'estar contents i que Jaume Bartumeu hauria de ser el cap de Govern més satisfet del planeta. M'ho va dir ahir al migdia quan me'l vaig trobar per casualitat quan anava a comprar quatre coses al Monoprix de l'Illa Carlemany. Jo, no ell, és clar. En Càndid estava fent un mos al Marquet i, entre talls de Jabugo i copes de Borgonya, em va explicar per què a can PS haurien d'estar tan i tan contents: «En dos anys de govern han aconseguit el que cap govern d'esquerres democràtic havia aconseguit mai: acabar amb la dreta. M'he estat mirant les candidatures que es van tancar la setmana passada i, sincerament, si la dreta conservadora l'han de representar Antoni Martí, Jordi Cinca i Ladislau Baró... És com si en aquest paiset teu... ¿com es deia? ¡Ah, sí! Catalunya. Doncs és com si a Catalunya a la dreta del PSC només hi hagués Convergència; ni Unió ni el PP ni res».

Aprofitant que en Càndid feia un glop de vi vaig objectar: «home, doncs al PS no tots estan tan satisfets com, segons tu, haurien d'estar». «Això és perquè són humils i modestos, home», va respondre ell, «tan cert com que jo sóc Càndid. Però la història ho evidenciarà: hi haurà hagut un abans i un després al Govern del PS. Bartumeu és com Margaret Thatcher: ha desplaçat el pol ideològic» i em va mirar per comprovar fins a quin punt feia cara de sorpresa. «¿Què vols dir?», vaig preguntar per satisfer-lo. «És molt senzill», va dir en Càndid desplegant un diari que hi havia damunt la taula, talment com si em volgués fer un esquema, «els governs Thatcher van desplaçar el pol de la política britànica cap a la dreta, de tal manera que els tories van passar a ser un partit clarament conservador i els laboristes van acabar al centre. Thatcher va acabar amb l'esquerra al Regne Unit i Bartumeu ha acabat amb la dreta a Andorra. I el que encara té més mèrit: la Dama de Ferro va necessitar 11 anys i el cap de Govern n'ha tingut prou amb dos».

«Molt bé, Càndid, molt bé, la teva teoria és prou escabellada com per posar-la a la contraportada», vaig replicar, «però ara que ja t'has assegurat la presència setmanal al Periòdic, digues: ¿com és que al PS no tots estan satisfets, sinó que n'hi ha alguns que estan seriosament amoïnats per l'aparició de Demòcrates d'Andorra? Això ja no lliga tant amb la teva teoria: Thatcher va encadenar tres majories absolutes seguides». En Càndid em va mirar amb displicència abans de dir: «Precisament la meva teoria es reafirma amb això que dius. Els socialdemòcrates amoïnats són –n'estic segur– lectors habituals de The Guardian. En qualsevol cas, coneixen la història recent del Regne Unit. I, és clar, saben el que va venir després: A base de desplaçar el pol, els conservadors van regalar el centre als laboristes que van governar sense problemes durant 13 anys. I perquè ha vingut aquesta crisi econòmica, si no Gordon Brown encara viuria al número 10 de Downing Street. Jo he dit que el que Thatcher va fer en 11 anys, Bartumeu ho ha fet en dos; i, és clar, quan hom accelera tant la realitat no només anticipa allò que vol, sinó també allò que no vol. ¡Qui sap si els socialdemòcrates no hauran regalat ja als demòcrates la centralitat política! Com que tot va tan ràpid, tot passa avall tan de pressa...»

«¡Càndid! ¿Què significa aquest posat conservador en algú tan jove com tu?», vaig exclamar, «per un moment m'ha semblat que era Josep Pla qui parlava». «Sí, o l'Andrés Luengo», va respondre ell, «ho sento, tens raó, he tingut un moment conservador, et prometo que no tornarà a passar. Però és que –¿saps?– no hi ha res tan conservador, tan antic, com defensar la dignitat, la llibertat, la igualtat, els drets, els principis democràtics. I aquests últims dies he tingut un déjà vu inevitable, una tornada als meus orígens setcentistes. Em pensava que en aquest món postmodern ja no hi havia lloc per fer-se l'il·lustrat; que en aquesta Europa tan petitburgesa era molt difícil trobar causes nobles per les quals lluitar o anacronismes davant els quals indignar-se. Ja saps el que es diu: contra Lluís XVI vivíem millor...»

«No, Càndid, això jo no havia escoltat mai», vaig interrompre'l, «però no veig què t'ha pogut fer tornar al segle XVIII». «La Consòrcia dels casats d'Andorra la Vella, ¿què, si no?», va exclamar en Càndid, «és un luxe que en ple segle XXI encara hi hagi algú que faci fora una periodista d'una sala pel simple fet de ser una dona. És fantàstic tenir un motiu per tornar a cridar Écrasez l'infâme!». I aquí en Càndid es va aturar un moment, com per pensar. «Perdona'm, sóc un sentimental», va dir al cap d'una estona, «i segurament en el fons sóc un conservador. En Pere Moliné diu que Bartumeu també és un conservador, en el fons. Suposo que per això va anar al Consell del Bull de la Consòrcia. Jordi Cinca també hi era, també deu ser un conservador: és clar, al capdavall és alguna cosa així com el seu deixeble...» Vaig interrompre les seves meditacions en veu alta: «Però això no lliga amb la teva teoria del pol desplaçat cap a l'esquerra, Càndid». «No lliga», va dir ell, «però és veritat».