dimarts, 28 de desembre del 2010

De monedes i sobiranies

La nit de divendres a dissabte, sortint de missa del gall a Santa Maria del Mar, em vaig trobar en Càndid amb el seu llarg abric negre i els seus guants de pell. En Càndid no va a missa del gall ni a cap altra missa de cap tipus, evidentment, però li agrada deixar-se veure a la sortida i acabar convidat a casa d'algú per fer el ressopó. I jo devia estar tot imbuït d'esperit nadalenc perquè el vaig convidar a venir a fer el ressopó a casa la tia Aurora, al capdavall del carrer Girona. La meva família adora en Càndid: a la meva mare i al meu oncle els cau bé perquè són uns afrancesats impenitents, el meu pare creu que per un amic que tinc que «sap pensar de manera empírica i poc comuna» no me l'he de deixar perdre, la meva tia considera que ell i la seva perruca setcentista queden d'allò més bé entre els seus mobles d'antiquari, el meu germà li té simpatia perquè és un galtes, la meva àvia el troba elegant i ben plantat, els meus cosins estan encantats de jugar al pòquer amb en Càndid i les meves cosines flirtegen amb ell d'una manera escandalosa.

O sigui que no em va quedar més remei que convidar-lo. Mentre enfilàvem el carrer Montcada va sortir a la conversa l'afer de l'acord monetari d'Andorra amb la Unió Europea. ¡Quines coses de parlar una nit de Nadal! «Jo ja et deia que a Andorra li hauria anat millor sent un dominion de la Commonwealth of Nations», predicava en Càndid, «els andorrans es van equivocar de copríncep. Ara que ben mirat: aquella imatge del Consell d'ahir, amb l'oposició aixecant-se a mig debat i deixant els escons buits, allò és més aviat italià. Però també m'agrada, ja saps que jo sempre he dit que els catalans acabareu sent italians algun dia; i potser els andorrans, per extensió i per simpatia, també».

«El que no acabo d'entendre», continuava en Càndid quan ja creuàvem el carrer de la Princesa, «és perquè els que estan tan gelosos de la independència d'Andorra són els que més por tenen davant d'un acord com aquest». «¿Ho dius per l'excap de Govern Albert Pintat?», vaig preguntar-li. «Per exemple», va respondre, «diu que té por que Andorra acabi convertida en una comarca catalana o un departament francès ¡i ho diu en referència a un acord que permetria a Andorra encunyar moneda! ¿Quin atribut més clar hi ha de l'existència d'un Estat que la facultat d'encunyar moneda? Si t'hi fixes bé, Andorra en té ben pocs dels atributs privatius d'un Estat: no encnunya moneda, no té exèrcit, direcció de la política econòmica... en podria tenir, però tinc entès que els governants andorrans sempre han declinat fer ús d'aquesta facultat. Des del punt de vista competencial Andorra sembla una comunitat autònoma, la gràcia està en què encara no han decidit de qui... ¡i que duri!»

El seu discurs em desconcertava més que la teranyina de carrers que envolta el mercat de Santa Caterina: em limitava a seguir-lo de lluny, com seguia les passes de la família camí del barri de Sant Pere. «Però Càndid, ¿tu estàs en contra o a favor de l'acord monetari?», vaig preguntar-li. «Ja saps que jo no he cregut mai gaire en això de l'euro: m'agrada més la lliura esterlina, però com que els andorrans s'han entestat a ser un landlocked country al mig del continent, em sembla que no els quedarà més remei que signar-lo».

«¿I la sobirania?», vaig preguntar-li un xic alarmat. «Que aquestes coses les digui el president d'ApC, que ha d'encendre els ànims dels parroquians, d'acord, però a tu això no et toca. Tots els tractats i convenis representen una limitació de la sobirania, de la mateixa manera que qualsevol contracte representa una limitació de la llibertat; l'únic que cal tenir clar, en ambdós casos, és perquè l'estem perdent. Al senyor Nomen li passa amb la sobirania el mateix que a un adolescent amb el sexe: l'acaba de descobrir i no pot parar de parlar-ne». Se m'escapava el riure per sota el nas. «No riguis, no», em deia en Càndid tot divertit, «crec que la comparació és encertada. És més, crec que la sobirania és com la castedat: només és útil en la mesura en què la perdem. Si Andorra no hagués cedit mai ni un pam de la seva sobirania seria la cosa més similar a una comarca catalana que hom es pugui imaginar».

«Pots anar a explicar-ho als consellers generals, a veure què en pensen», vaig dir-li mentre travessàvem la placeta de Sant Pere de les Puel·les. «No crec que tinguessin prou paciència per escoltar-me», reflexionava en Càndid, «potser el Ladis sí, que sembla pacient, me l'hauràs de presentar algun dia; i també al Jaume Serra, intueixo que li agraden les teories estrambòtiques... sempre que es puguin sustentar en un model matemàtic, és clar. Però els altres 26... no ho sé, potser estan molt enfeinats italianitzant el Consell: il Consiglio Grande e Generale ¿sona bé, no trobes?». «Estàs com un llum de ganxo, Càndid», vaig respondre quan ja sortíem a la ronda de Sant Pere. «Potser sí... però escolta», i aquí em va mirar fixament, «¿la carta aquesta de la discòrdia només deia això que heu publicat avui? ¡Sí! ¡Quina decepció! Jo esperava algun secret gros digne de ser ocultat. No sé... com regalar el Pas de la Casa als anglesos a canvi de Menorca». «Càndid, fa més de 200 anys que Menorca és de sobirania espanyola», vaig observar. «¡Quin greu que em sap, pobres menorquins!», es lamentava ell, «¿i com ho porten?». «Com tothom, Càndid, fan el que poden».

dimarts, 21 de desembre del 2010

Que mengin pastissos... de nata

Divendres a la tarda vaig rebre un missatge d'en Càndid amenaçant amb explicar-me una «interessant teoria filosòfica» que tot just acabava d'elucidar. Tenia el cervell cansat i no tenia ganes d'escoltar cap de les seves argumentacions extravagants, així és que vaig decidir anar a l'únic lloc on, n'estava segur, no em trobaria amb en Càndid: l'Studio 92. Però, com no podia ser d'una altra manera, en Càndid estava a l'Studio, al fons del local a mà esquerra. Em va dir que havia vingut amb «uns amics» que, de fet, eren els meus amics que ell fa setmanes que intenta robar-me. Em va explicar que havia estat fent un tast de vins i formatges en molt bona companyia i que, després, havien decidit baixar a Andorra. No havia tingut temps d'anar a demanar un copa a la barra, que en Càndid ja m'assaltava amb la «interessant teoria filosòfica». Li vaig dir que aquest tipus de coses no es poden explicar en una boîte, i encara menys a l'Studio 92.

«T'equivoques; estem al lloc precís per parlar d'aquest tipus de coses. No sé si has observat que en aquest local hi ha el bo i millor dels filòsofs andorrans», va dir en Càndid mentre m'assenyalava el filòsof en qüestió que ballava a pocs metres de nosaltres. «De fet, aquest local és el més semblant que es pot trobar en aquestes Valls al saló de Madame Geoffrin», va afegir mentre, de fons, escoltàvem el tracte teutó que l'Elda –la Madame Geoffrin andorrana, segons en Càndid– dispensava als gots, les ampolles i els clients. «Però hi ha massa soroll», vaig objectar. «Millor, les idees veritables tard o d'hora s'han de defensar a crits», va respondre en Càndid. «Creia que això anava al revés, que només criden els que menys raó tenen», li vaig dir. «No, és ben al contrari: els que no tenen raó no tenen cap necessitat de cridar perquè en el fons no senten allò que defensen, no els apassiona res», deia en Càndid mentre feia girar un tros de llima a l'interior del seu got, «però quan un té la raó i el menystenen, un s'ha d'exaltar per força».

«El que passa és que ens han fet creure que els esperits elevats són tranquils i pacífics», continuava en Càndid mentre de fons s'escoltava una música més passada de moda que la seva perruca setcentista, «i això lliga perfectament amb el descobriment que acabo de fer». No em va quedar més remei que preguntar-li quin era aquest descobriment. «És una veritat força estesa que quan els estaments tradicionalment poderosos perden el poder formal intenten conservar-lo per altres vies», explicava ell tot cofoi, «en això Karl Marx, tan detestable en tantes coses, la va encertar bastant identificant l'economia com el focus on el poder es concentra i gràcies al qual es mantenen les dinàmiques d'esclavatge teòricament abolides. Però s'ha sofisticat massa el missatge: no és l'especulació o l'enginyeria financera el que manté sotmesos els éssers humans, ni tampoc l'economia productiva i el seu sistema de plusvàlues... és quelcom més primari, tan primari com el menjar».

Era evident que en Càndid volia jugar amb el desconcert i la sorpresa i ho estava aconseguint: «Des que els poderosos van començar a perdre el poder formal, a finals del segle XVIII, s'han produït una sèrie d'alteracions en els hàbits alimentaris de la població. En aquell temps només uns pocs menjaven pastissos i prenien te, cafè o xocolata. A diferència del que s'esdevé ara, el te es prenia preferentment sense sucre i la xocolata i el cafè sense llet. Quant als pastissos, predominava la crema en lloc de la nata i en tot l'art de la pastisseria el sucre era present en la justa mesura i no com ara, en què la pastisseria moderna i industrial intentat ofegar-nos a tots en un mar de glucosa». El vaig interrompre: «Càndid, això és la cosa més nonsense que t'he escoltat dir mai, i mira que n'arribes a dir de coses sense cap ni peus...». «No, no i no!», va protestar, «el que jo dic és una veritat empíricament contrastada. ¿No has observat el nefast costum que tenen molts restaurants d'afegir per sistema un raig de nata a les postres? I, si t'hi fixes bé, veuràs que això passa als restaurants de menú, allà on s'aglomeren les classes populars i mitjanes. ¿Per què els donen nata en lloc de crema? Perquè la nata ablaneix l'esperit, mentre que la crema el fortifica».

«La crema té més matisos que la nata: és més elegant, més complexa, més subtil, més consistent... més catalana, per cert. En canvi la nata és vulgar. L'excés de nata als restaurants i a les pastisseries unit a la proliferació del cafè i la xocolata amb llet és part d'una operació meticulosament planificada. Una operació amb l'objectiu d'aconseguir que el caràcter de les persones esdevingui lletós, mòrbid, submís, mesell. La història ja ens diu la veritat, però sempre ens la diu a mitges. Quan Maria Antonieta va dir allò de ‘si el poble no té pa, que mengi pastissos', els cronistes van obviar un detall: eren pastissos de nata el que la reina dels francesos volia administrar al seu poble».

dimarts, 14 de desembre del 2010

La Dama de Ferro, 20 anys després

El passat 28 de novembre en Càndid va insistir a convidar-me a sopar. Va dir-me que volia commemorar un dia històric: Vaig fer un ràpid repàs mental per comprovar que el 28 de novembre no era el dia de la presa de la Bastilla, ni de la batalla de Waterloo, ni de l'enfonsament de l'Armada Invencible... ni de cap d'aquestes coses estranyes que en Càndid acostuma a celebrar. «He dit commemorar i no celebrar», va precisar en Càndid mentre esperàvem el primer plat, «els catalans, amb el vostre 11 de setembre, hauríeu d'entendre perfectament la diferència».

«M'agradaria arribar a les postres sabent què estic commemorant», vaig dir-li. En Càndid, que en aquell moment estava tastant el vi, un vi negre magnífic fet a base de syrah a Solivella, es va prendre el seu temps per contestar: «avui fa 20 anys de la caiguda de Margaret Thatcher com a primera ministra del Regne Unit». «¡Ah! Haver-ho dit abans», vaig recriminar-li, «aleshores sí que és una celebració, ¡una celebració en tota regla!». La mirada d'en Càndid era de certa desaprovació: «No n'estic tan segur com tu...», va dir en un to artificialment dubitatiu. «¡No, Càndid, no!», vaig exclamar, «que vagis d'exegeta de la tercera via, mira, es pot entendre; que flirtegis amb idees liberal demòcrates pot passar com un pecat venial i petitburgès; però que et caigui bé la Thatcher, que la defensis... però si és el pitjor que li ha passat a Anglaterra –¡i a Europa!– en les últimes dècades».

«Sí, ja saps que jo pensava més o menys el mateix que tu, però no fa gaire em va agafar per mirar vídeos d'ella que hi ha penjats a YouTube», explicava en Càndid mentre tastava el foie que li acabaven de portar, «hauries de veure els debats a la Cambra dels Comuns, els Prime Minister's Questions dels dimecres a la tarda... allò sí que són sessions de control: sense papers, amb total llibertat per formular preguntes, passant d'un tema a l'altre, amb interrupcions contínues... Ja saps que a la democràcia més antiga del planeta no tindrien sentit aquestes subtileses metafísiques que tant apassionen al síndic general sobre les preguntes i repreguntes. Doncs bé, hauries de veure com la Thatcher se'ls ventilava a tots, ¡una fera!»

«D'acord, sí, amb una gran oratòria», vaig dir-li, «de fet, crec que surt als manuals de comunicació política com un model a seguir; però això no la converteix en una bona política, això no justifica totes les desigualtats que va crear...» En Càndid m'escoltava amb aquella cara que fa quan els seus interlocutors fan les observacions que ell estava esperant: «Jo no la bescantaria tant fàcilment, pensa que hi ha estudis molt acurats de la London School of Economics and Political Science que situen la seva gestió com la més exitosa del segle XX, juntament amb la d'un altre PM injustament relegat a un segon pla, el laborista Clement Attlee». En Càndid es va aturar un moment per comprovar si el seguia, per veure si era capaç d'ubicar mentalment Attlee a l'ombra de Churchill.

Sí, és clar, n'era capaç. I ell va seguir: «Això que dius de les desigualtats és interessant, perquè precisament Thatcher partia de la base que no hi ha dues persones, ni dues situacions iguals i que tothom té el dret a ser desigual. Sobre aquest principi va edificar una veritable ideologia conservadora per a un partit que fins aleshores no havia tingut ideologia, limitant-se a ser una amalgama d'interessos confluents en el manteniment de l'statu quo. Però el veritable mèrit de la Dama de Ferro no és haver canviat el Partit Conservador, sinó el Partit Laborista. Thatcher és la primera política europea que va construir un discurs per a després de la caiguda del mur de Berlin i va tenir l'encert de construir-lo 10 anys abans que el mur caigués», i aquí en Càndid ja volava aferrat a les ales de les seves paraules.

«Després de Thacther, l'esquerra –com a mínim la britànica– va tenir molt clar que no tornaria al poder si seguia pretenent igualant sense més ni més, encara que fos igualant per baix. Que és inútil pensar en repartir la riquesa si no s'ajuda a crear-la, a no ser que es vulgui repartir misèria, és clar». Aquí el vaig interrompre: «Home, ella de misèria en va repartir bastant, també». En Càndid va somriure: «Ben vist, sí. Ella va anar massa enllà i se li va girar la truita, però ja he dit que el veritable mèrit de Margaret Thatcher no és ella mateixa, sinó Tony Blair». «I del seu euroescepticisme, ¿que me'n dius?», vaig increpar-lo. «Deixant de banda alguna bestiesa que ha dit quan ja no era primera ministra, llegeix la conferència sobre Europa que va pronunciar a Bruges el 1988: va dir que la Comissió Europea era un cos no elegit i poc democràtic, que la Unió avançava cap a una burocratització excessiva i que les seves institucions acabarien allunyades dels ciutadans. ¿Et sona d'alguna cosa? A mi també».

dimarts, 7 de desembre del 2010

De façanes i d'interiors

No deixarà mai de sorprendre'm la ductilitat d'en Càndid, la facilitat que té per adaptar-se a nous llocs i a persones desconegudes. Ja ho havia observat fa anys, quan va desembarcar a Barcelona i en poques setmanes els meus amics de tota la vida el convidaven a sopars i a festes sense ni tan sols consultar-m'ho. I ho vaig recordar ahir a la tarda quan vaig anar a visitar en Sergi Mas. Tot just entrar amb el cotxe a la placeta de Santa Filomena d'Aixovall ja vaig veure que l'artista no estava sol: Hi havia algú deambulant pel seu taller.

«¡Ah, és en Josep Vives que ha vingut de visita!», vaig pensar en veure el vell pastisser sortir de la casa. Feia la mateixa fila de sempre, pulcra i endreçada: L'americana d'un marró indefinit, l'armilla, la camisa d'un blanc trencat... Més que un pastisser, en Vives té l'aspecte d'un rellotger; un rellotger d'aquells que surten als contes de fades anglesos. És el típic home que viu envoltat d'éssers fantàstics, però que conserva sempre el seu realisme i no deixa que la màgia el contagiï. En això rau la gràcia del personatge. En Mas és l'altra cara de la moneda: és un ésser mitològic, feèric, col·locat en mig de persones grans i responsables, de les quals, però, no se li ha encomanat absolutament res. Per això s'avenen.

A mesura que m'acostava a la porta vaig deduir que en Vives no era l'únic visitant aquella tarda. De dins la casa s'escoltava la veu d'en Mas parlant amb algú altre. «És un estranger que l'ha vingut a veure», em va dir el pastisser en acomiadar-se, «no sé si ha dit que era francès, o anglès o alemany... parla un català molt correcte, això sí». Vaig entrar a la casa amb una intuïció que va quedar confirmada tan bon punt vaig posar els peus al taller: L'abric negre amb sivelles a les espatlles, la perruca setcentista, els guants de pell... en Càndid estava parlant animadament amb en Sergi Mas. L'escena era impagable: el menairó d'Aixovall discutint de política amb William Pitt el Jove.

«¡Els anglesos!», va exclamar l'escultor, «els catalans sempre s'han emmirallat en els anglesos, però a l'hora de la veritat Anglaterra sempre ens ha deixat tirats». Era evident que en Càndid havia anat a propagar l'anglofília per Aixovall, però en Mas és un os dur de rossegar. En veure'm, van interrompre per uns instants la discussió i en Càndid em va explicar que havia anat a visitar l'artista per regalar-li uns torrons de crema i de canyella. Es veu que en Sergi Mas li havia fet arribar una postal de Nadal retratant el furt de la h de Canòlic i desitjant-li unes «agredolces festes convergents». En Càndid havia anat a Aixovall a correspondre la gentilesa i a explicar que el català era jo, no ell, que ell és... Bé, el cas és que havien acabat parlant de política catalana.

«Quan dic que Catalunya hauria de ser més anglesa, no vull dir més pro britànica», s'explicava en Càndid, «vull dir que els catalans haurien d'aprendre dels anglesos a construir les coses de baix a dalt, de la realitat cap a l'ideal, de la matèria cap a l'esperit. De res no serveixen els grans plantejaments polítics, jurídics o patriòtics si no hi ha una realitat que els sustenta. I Catalunya últimament ha fet masses proclames i massa poca feina. És allò que deia l'Eugeni Xammar a les seves memòries...». I en escoltar el nom del periodista i diplomàtic català, en Mas va canviar radicalment d'expressió, va apartar la vista del gran mural de fusta que li havia encarregat en Marquet i em va mirar: «Aquest amic teu sap moltes coses. Avui dia ja gairebé ningú no recorda qui era en Xammar», va dir. Estava clar que en Càndid m'acabava de robar un amic; no era la primera vegada.

En Càndid seguia: «Doncs en Xammar, del qual ningú podrà dubtar que era catalanista, liberal i d'esquerres, va escriure que l'error de la Generalitat republicana havia estat bastir grans façanes que no es corresponien amb l'interior; mentre que la Mancomunitat, especialment amb Prat de la Riba, havia sabut construir grans interiors darrere façanes molt discretes. S'havia ocupat d'allò real, empíric, sabent que les idees germinarien totes soles si el camp estava ben adobat». En Mas i jo escoltàvem atentament. «Crec que des de 1980, el catalanisme s'ha assemblat més al de 1931 que no pas al de 1914. Durant 30 anys els catalans us heu ocupat més de la façana que de l'interior. Caldria invertir la tendència i assegurar, cadascú des del lloc que li pertoca, públic o privat, que l'interior sigui fort, ric i profund. I quan això sigui una realitat, la façana, la que sigui, es bastirà tota sola i ni els espanyols ni cap altre poble serà prou poderós per abatre-la».

La conversa va durar una bona estona més, centrant-se en xafarderies tan interessants que no poden publicar-se. «No sé si no es podria dir quelcom de similar dels andorrans de 1993 ençà. No sé si no han caigut massa en la grandiloqüència de l'Estat i s'han oblidat que l'Estat i la sobirania s'han de construir cada dia», va afegir en Càndid en creuar la llinda de la porta. De la carretera general arribava un altre cotxe: era l'Andrés Luengo, amb el seu habitual posat capficat i aparentment orc. «Ja ho veus», va dir-me en Càndid, «fins i tot aquells homes tan seriosos que no llegeixen novel·les han de tractar de tant en tant amb el menairons».

dimarts, 30 de novembre del 2010

La desafecció es cura amb impostos

En Càndid és algú poc avesat a adherir-se a allò considerat com a políticament correcte. En algun moment de la seva vida devia llegir aquella màxima d'Oscar Wilde, «quan tothom em dóna la raó començo a pensar que estic equivocat», i va decidir portar-la fins a les darreres conseqüències. Per això em va estranyar que aplaudís la campanya per la regulació del consum de tabac als espais públics promoguda des de les ones de Ràdio Valira. Que l'aplaudís i que fos conseqüent: Fa un parell de dies em va citar per sopar i va escollir el Menairó, un dels pocs restaurants lliures de fum d'aquestes Valls.

«Les amanides són esplèndides, la pasta i la pizza boníssimes, les postres estan prou bé...», em va dir mentre esperàvem el primer plat, «però el millor és que no surts d'aquí amb aquella olor repugnant impregnada a la roba, a la pell, als cabells...». «Home, Càndid, no sé si no exageres una mica...», vaig dir-li. «¿Que exagero? ¡Pregunta-li al meu abric! ¡Que es passa més hores penjat al balcó que no pas a l'armari! No, mira, això de poder fumar a tot arreu, de deixar que els locals públics es converteixin en càmeres de gas, no és propi d'un país civilitzat. !I després diuen que volen un turisme de qualitat! ¿Tu saps la cara que se'ls queda als europeus, als europeus civilitzats no als turistes de borratxera, quan entren en un bar o un restaurant d'aquest país?». Sí que ho sabia: recordava perfectament la cara de menyspreu contingut que va fer en Càndid el primer cop que va entrar a un bar de copes andorrà.

«És clar que, la veritat, no crec que la proposició de llei prosperi al Consell General», va seguir en Càndid, tot atacant una amanida amb foie, «sobre tot tenint en compte la peculiar capacitat de la classe política andorrana d'ocupar-se absolutament de tot excepte d'allò que interessa a la gent. Suposo que en el procés d'homologació amb Europa s'han adonat que Andorra encara té uns índex d'abstenció massa baixos i que, per poder ser més europeus, cal incrementar-los».

«Càndid, no pots dir que la classe política andorrana no estigui conscienciada per la desafecció. Recorda que van muntar aquella jornada amb representants dels mitjans de comunicació a la Casa de la Vall aquest setembre per debatre sobre les causes del distanciament de la ciutadania i els polítics...», vaig argumentar jo, no tant pel plaer de discutir com per una qüestió de cortesia: havia de deixar que en Càndid pogués menjar tranquil·lament ni que només fos durant els segons en què jo parlava.

«Oh, si! És clar, una taula més; paraules, paraules, paraules», va respondre ell, «¿i els periodistes que hi van anar a fer? A exposar el reguitzell més gran de tòpics i de llocs comuns que s'han escoltat mai en aquestes Valls: que si extensió de la nacionalitat, que si transparència comunicativa, que si el paper de la premsa... ¡Bah! Nonsense, tot plegat. ¿Vols saber què cal per a què els ciutadans s'impliquin més en la política?», va preguntar en Càndid... retòricament, perquè amb independència del que jo volgués, estava fermament decidit a contestar-me, «fer-los pagar impostos».

«¡Apa! Sí i què més...», vaig dir jo, «si a sobre d'estar distanciats els fas pagar encara més, al final no s'interessaran per la política ni les mares dels que la fan». «No, no, el que dic és seriós», va dir seguir en Càndid, «això de la comunitat té alguna cosa a veure amb la co múnera, amb els diners comuns, i res no enforteix tant el sentiment de pertinença a una comunitat i de participació en els afers públics com pagar impostos. El dia que a Andorra es paguin impostos ja veuràs com tothom s'interessa molt més per la política».

«Càndid, a Andorra ja se'n paguen d'impostos, des de sempre», vaig recordar-li. «Sí, ja ho sé, però no es paguen impostos directes. Això dels impostos indirectes, ja ho saps, té un punt de distorsionador: el que paga no s'adona que els paga, o li costa molt més adonar-se'n. És per això que la majoria d'estats occidentals han tendit a apujar els impostos indirectes i a abaixar els directes, perquè així poden seguir munyint la vaca sense que es noti...» El vaig interrompre: «i perquè així afavoreixen més les rendes altes...». «Oh, si, potser també», va dir ell, «però el que jo vull dir és que quan un paga impostos directes, és a dir, veu com li retiren una part del seu sou o dels beneficis del seu negoci, un s'interessa més per saber què es fa amb aquells diners i no fa la vista grossa davant les petites corrupteles. ¿No t'has adonat que la desafecció política a Europa ha anat del bracet de la reducció de la imposició directa i l'augment de la indirecta?». No, no me n'havia adonat, però és evident que en Càndid sí.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Il faut cultiver tout le jardin

En Càndid em va demanar l'altre dia que l'acompanyés a provar els pneumàtics de contacte que tot just havia acabat de col·locar al seu cotxe. Tot i ser conscient del risc no m'imaginava que la seva noció de provar els pneumàtics fos la d'anar a tota velocitat per la carretera d'Incles just després d'una generosa enfarinada. Com no podia ser d'una altra manera, la combinació de la neu amb la seva temerària manera de conduir va acabar amb el cotxe embarrancat a pocs metres del pont de la Baladosa.

«M'ho imaginava, aquests pneumàtics no serveixen per a res», va dir en un to fingidament indignat. «Home, Càndid, és que una cosa és dur rodes de contacte i l'altra és conduir com si la carretera estigués eixuta», vaig replicar. «No, mira, això que ens acaba de passar amb aquests pneumàtics que se suposen especials exemplifica a la perfecció que tot allò que és especial per a... no serveix absolutament per a res», va dir tot sortint del cotxe i començant a caminar pel prat nevat. «Però jo et dic que aquests pneumàtics...», vaig continuar. «¡Deixa estar els pneumàtics!», em va interrompre en Càndid, «són els millors pneumàtics del món, si és això el que vols escoltar... ¿que no t'has adonat encara que això només és una excusa, que del que vull parlar és d'una altra cosa?». «Bé, entesos, i ¿de què vols parlar?», vaig claudicar finalment.

En Càndid es preparava per al monòleg del dia: «D'aquest mal modern que és l'especialització. Ara tothom ha de ser especialista en alguna cosa: En la medecina és molt evident, però passa en tots els àmbits: en el dret, en l'economia, en el periodisme... tothom s'especialitza en alguna cosa...», va dir. No vaig poder evitar interrompre'l: «És la manera d'aconseguir certs resultats. No es pot ser bo en tot i si es vol ser bo en algun àmbit cal especialitzar-se i aprofundir, cal concentrar-se en un sector concret i no perdre el temps fent el tastaolletes», vaig dir-li. «¿Ah si?», va preguntar retòricament en Càndid, “si a Newton només l'hagués amoïnat saber per què les pomes cauen dels arbres segurament no hauria formulat la teoria de la gravitació universal. ¿Leonardo da Vinci es va especialitzar en alguna cosa? I ara assistim impertèrrits a l'aberració que hi hagi universitats que ofereixin una formació especialitzada ¿és concebible un oxímoron més gran que el d'una universitat especialitzada?».

«Però Càndid no pots mesurar el comú dels mortals tenint en compte Newton o Leonardo, quan parlem de formació i de carreres professionals s'ha de pensar en la gent normal...», vaig objectar. «Jo no menysprearia el que pot fer la gent normal si algú és capaç d'estimular el seu potencial», va dir ell, «però és igual, oblida't dels grans noms que he citat, pensa en els advocats i els juristes, que tu coneixes prou bé. Abans tenien una formació clàssica, sòlidament fonamentada en el dret romà i en l'estudi del tipus penal i avui, en el millor dels casos, només dominen la darrera actualització de les lleis tributàries. Per això legislen com legislen. Obligant-los a especialitzar-se se'ls condemna a quedar-se obsolets molt aviat i a haver de reciclar-se –¿pot haver-hi una paraula més inhumana aplicada als humans?– permanentment. I així més d'un fa el seu agost particular amb cursos, màsters i postgraus». «Però això és inevitable, el món canvia molt ràpid», vaig dir-li. En Càndid va fer una ganyota de desaprovació: «El món sempre ha canviat, i els canvis sempre són massa ràpids per a aquells que no estan preparats per afrontar-los. Hi ha dues maneres d'encarar els canvis: la primera és la d'estar sòlidament preparats per dominar-los i per revertir-los en benefici propi; la segona és córrer darrere els canvis tot intentant adaptar-s'hi... tard, sempre massa tard».

«Mira, tot això de l'especialització no respon a altra cosa que a la industrialització i la proletarització de l'intel·lecte. Les persones especialitzades són més vulnerables, més manipulables i més dòcils. I el més curiós del cas és que la majoria de persones corren alegrement cap a aquest corral de l'especialització, perquè els dóna seguretat, perquè ho volen tenir tot apamat, tot calculat, tot previst. I jo puc entendre que hi hagi esperits per naturalesa inclinats a l'especialització i fins i tot concedeixo que de la seva laboriosa tasca de formiguetes se'n deriva algun benefici social, però que ens facin passar a tots pel mateix camí, que als nens de 12 anys se'ls demani que triïn entre lletres i ciències... ¡això ja no! Això és tolerar que aquells que amb prou feines són capaços de cultivar una torreta impedeixin que la resta cultivem tot el jardí.»

Va ser aleshores que em vaig adonar que en el posat d'en Càndid hi ha, a voltes, alguna cosa molt antiga. Allà dret, contemplant el prat nevat, amb el llarg abric negre, les botes també negres, la neu emblanquinant-li els cabells i donant-los un aspecte de perruca setcentista... em va fer pensar en alguna cosa de fa molt i molt temps. «¿Què has dit, Càndid?». «Res», va dir ell, «que cal cultivar tot el jardí».

dimarts, 16 de novembre del 2010

Un país a imatge i semblança de la banca

Dissabte a la nit, a la Fada Ignorant, vaig tornar a veure en Càndid. Estava assegut en una de les taules a tocar de l'escenari i era dels pocs que semblava atendre a l'actuació que, per cert, no era gens dolenta. En veure'm, em va indicar que m'assegués a la seva taula sense fer soroll. No vam parlar fins que el cantant en qüestió va fer una pausa. «Mira, la presidenta dels Verds, l'Antònia Escoda, diu que no pot concebre el vermell sense el verd i viceversa», va dir en Càndid fullejant EL PERIÒDIC del dia anterior, «¿i d'això en diu ecosocialisme? Jo més aviat diria que és daltonisme». És una broma estúpida, però he d'admetre que em va fer gràcia.

En Càndid continuava: «La senyora Escoda sap perfectament –i, si no, que li ho pregunti al mirall cada matí quan s'alci– que en ella el roig és essencial i el verd és només accidental. És una comunista autèntica i no li escauen segons quins experiments postmoderns. ¡Però si fins i tot té per cognom una marca de cotxes de l'antic bloc socialista!». Aquí vaig advertir en Càndid que el nivell de les seves bromes estava decaient d'una manera alarmant. Suposo que per això va canviar una mica el to de la conversa: «No, no... si a mi l'Antònia em cau molt bé; tot això que diu de posar l'economia financera al servei de l'economia real i l'economia al servei de les persones està molt ben dit, però em temo que ha escollit el lloc més complicat per dur-ho a terme».

«¿Et refereixes a Andorra? ¿Què vols dir?», vaig preguntar-li. «Home, és prou evident: si ja és difícil posar el sector financer al servei de l'economia en segons quins llocs, imagina't aquí, on tot el país està al servei de la banca», va respondre. Vaig observar que tenia el dia revolucionari i no vaig poder evitar recordar-li les vegades que l'he escoltat defensar les virtuts del secret bancari i l'opacitat fiscal. «Tot és una qüestió de perspectiva», va dir, «fins fa poc, quan encara no vivia a aquí, això del secret bancari andorrà ja m'estava bé. De fet, he de reconèixer que amb el seu secret els bancs andorrans fan una gran tasca social, però sempre més enllà de les fronteres d'aquest país, especialment a Catalunya. Però ara que visc en aquestes Valls, comprendràs que la meva òptica ha canviat substancialment».

«Càndid, crec que això no va així: si no, ¿com expliques que el secret bancari l'ataquin des de fora i el defensin des d'aquí? ¿No veus que el que dius és paradoxal?», vaig dir-li. «¡Exacte! I com totes les paradoxes amaga una profunda veritat», va dir tot satisfet de portar la conversa per allà on ell volia, «el que passa és que la pel·lícula us l'han explicada a l'inrevés. Us han fet creure que sense la banca el país s'enfonsa, i no dic que no sigui veritat, senzillament constato que és així perquè la banca ha fet Andorra a imatge i semblança seva. Les condicions particulars que han permès als bancs guanyar-se molt bé la vida durant molts anys són les mateixes que han impedit que aquí es desenvolupessin altres sectors econòmics. I ara ells són els primers a clamar per les reformes. ¡Correm-hi tots! A diversificar, a obrir-se... Però aquest canvi d'estratègia no deixa de ser la confessió d'un error monumental».

Vist així vaig haver d'admetre que en Càndid tenia certa raó, però també li vaig recordar que és la banca qui fins ara ha finançat el dèficit públic i qui ha patrocinat moltes activitats socials i culturals al Principat. «Els romans intel·ligents no maltractaven mai els seus esclaus», va ser la resposta d'en Càndid, «però tot l'entramat ja ha anat bé tots aquests anys, així es reforçava la idea que sense bancs Andorra no existiria; i si això ho acompanyes d'una síndrome d'Estocolm curosament inoculada a la majoria de la població, el resultat no pot ser més òptim. Quan Jefferson va dir tot allò sobre la banca no coneixia Andorra, si no, no hagués complicat tant l'explicació amb allò de la inflació i la deflació... ¡Si la vida és molt més simple!».

Com sempre, va arribar un punt en què no tenia clar si en Càndid estava a favor o en contra de tot plegat. «No, si jo no ho jutjo. Al cap i a la fi, sóc liberal demòcrata, ja ho saps», va dir. «¿Què vols dir amb això? ¿Què és un liberal demòcrata?», vaig preguntar-li; però tot just en aquell moment l'actuació tornava a començar i Càndid em va indicar que callés, que no és de rebut anar parlant com si res mentre algú s'està esgargamellant a l'escenari.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Llibertat i talent: igualar per baix

Fa un parell de dies vaig tornar a trobar-me amb en Càndid, aquest cop quasi de casualitat. El vaig veure a través dels vidres d’una botiga d’instruments musicals i aleshores vaig recordar que m’havia dit que volia comprar-se un piano per al seu nou apartament ordinenc. Vaig entrar i el vaig saludar estirant el coll i arquejant les celles: no el volia destorbar mentre provava els teclats. «Puc fer dues coses a la vegada», va dir, «acosta’t». Estava visiblement enfadat i li vaig preguntar què li passava. «¿Que no has llegit el que diuen avui de mi a EL PERIÒDIC?», va preguntar fent un brusc acord final. Aleshores vaig lligar caps: «Ah, és per aquest escrit d’en Pere Blanch que estàs enfadat. Sempre dius que t’agrada que et discuteixin els arguments, però a l’hora de la veritat ets com tothom: et molesta que et portin la contrària».

«No, això seria un elogi comparat amb el que m’ha fet. El que em molesta no és la seva crítica, és que m’hagi titllat de personatge, com si jo no existís. ¡I tu has deixat que ho digués! Doncs tant a tu com a ell com a tothom en aquestes Valls us faig saber que existeixo. ¡Si fins i tot tinc un compte a facebook! Habeo facebook, ergo sum, que diria el vell Descartes si encara fos entre nosaltres. ¿Té compte a facebook en Pere Blanch?», va preguntar. «Crec que no», li vaig respondre. «Doncs aleshores és ell qui no existeix per a la vida moderna i, com comprendràs, no perdré el temps discutint amb algú que no existeix; això només ho fan els bojos». Després de donar-li les gràcies per la part que em tocava li vaig recordar que alguna cosa hauria de respondre: «Ja ho saps, Càndid, qui tacet consentire videtur...»

Va fer una ganyota d’acceptació a contracor, es va treure l’article que duia retallat i plegat a la butxaca i el va rellegir. Al cap d’una estona va respondre: «No estic segur que al segle XVIII la gent actués de forma més racional o més raonable que ara, però bé... És cert que els principis de l’economia liberal parteixen del principi que l’actuació de les persones serà racional i que gairebé mai no ho és. Per això existeix l’Estat i existeixen les lleis: per marcar els límits de la racionalitat en els quals ha d’operar la llibertat humana. I ¿què fem amb les indemnitzacions per acomiadament? Anul·lar la irracionalitat humana amb una altra irracionalitat: En Blanch diu que a la crisi de 1993 a Andorra es va castigar el talent perquè no hi havia indemnitzacions per acomiadament i només va primar el benefici immediat de reduir plantilles. I ara no passa. No: ara hem passat d’un sistema que desprotegia per igual els que tenien talent i els que no en tenien, els que feien bé la seva feina i els que no, a un altre que els protegeix a tots per igual».

«Posats a igualar per baix, més val la protecció que la desprotecció», vaig observar. En Càndid ja estava més animat amb la conversa i menys contrariat perquè haguessin dubtat de la seva existència: «Però és que quan jo parlo d’abolir les indemnitzacions per acomiadament no parlo de reduir la protecció: aposto per una cobertura àmplia de les situacions de desocupació i per una formació dels aturats que realment funcioni», va dir. «D’acord, però això no evita que en determinats moments els empresaris puguin optar per acomiadar personal per després contractar a sous més baixos», vaig replicar. «Si és aquest el problema, els salaris per a determinades categories es poden fixar en convenis col·lectius, però fixa’t que el mateix Blanch en la seva carta oberta diu que molts empresaris se’n van penedir; és a dir que potser comencen a ser conscients que el talent es paga». «Potser sí que ets de debò un ingenu», vaig dir-li amb ganes de fer-lo saltar. «No, l’Ingenu és el meu cosí del Canadà que ara viu a Saint-Malo. La qüestió és que hi ha d’altres maneres de protegir el talent i de fomentar un elevat valor afegit que no passin per blindar els contractes de treball; altres maneres més òptimes. Si, malgrat tot, els empresaris europeus s’entesten a competir en quantitat en lloc de fer-ho en qualitat, de rebaixar preus en lloc d’augmentar el valor afegit, serà la seva ruïna i la de tots, però per moltes lleis que fem no podrem evitar-ho».

«Però convindràs amb mi i amb en Pere Blanch que tenir en compte el talent no és una actitud que sovintegi entre els empresaris», vaig dir-li. «Tampoc no sovinteja entre els treballadors; els defectes no fan diferències de classe», va ser la seva ràpida resposta mentre ja tornava a tocar les tecles més agudes del piano que havia estat provant. «Parlant d’altres coses. ¿Tu i jo no havíem d’anar un dia d’aquests a Itàlia a conèixer italianes?», va preguntar-me. Li vaig dir que sí, que ho recordava, però que ara per ara no anava gaire bé de diners. «Doncs procura que et facin fora de la feina i ens gastem la teva indemnització llogant un Maserati i cremant benzina de Màntua a Verona i d’allà a Vicenza... Vine a berenar a casa aquesta tarda i ho planifiquem. Vull que escoltis l’última versió de Le Nozze di Figaro que m’he comprat: està gravada al Metropolitan el 1952 i el paper de la comtessa el canta –¡com no!– Victòria dels Àngels», va proposar-me. Vaig acceptar i no vaig poder evitar observar: «estic segur que a en Pere Blanch li agradaria, és molt aficionat a l’òpera». «Ah si?», va dir en Càndid agradablement sorprès, «costa trobar socialistes aficionats a l’òpera, ho han considerat sempre un art burgès... Aquest Blanch comença a caure’m bé; és una llàstima que no existeixi»

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sobre la lliberat i el talent

A vegades tinc por que en Càndid sigui de dretes. No és que en les discussions sobre política adopti posicions conservadores, més aviat tot el contrari. Tampoc no es pot dir que prediqui una moral victoriana, i encara menys que la practiqui. No sé a qui vota; al facebook s’ha definit com a liberal demòcrata, partidari dels Lib Dems britànics, però la definició liberal demòcrata és un oxímoron, perquè és la ideologia més indefinida que hi ha. Les seves idees són progressistes, d’això no hi ha dubte, però sempre van tenyides d’un vernís aristocràtic. Ras i curt: si fos andorrà hauria militat a IDN, al sector pijo, s’entén.

No és que en Càndid, des del punt de vista ideològic, sigui indefinit, més aviat és que sembla contradictori i, en el fons, és inclassificable. Té un punt tradicionalista i ritual, però sempre està obert i animat a dur a terme els canvis més radicals. La seva concepció del món és d’un idealisme optimista i lluminós, però l’aplica amb un pragmatisme que fa glaçar la sang. L’he vist fer grans proclames esquerranoses, quasi revolucionàries, però també recordo aquell dia a les Tuileries en què, com de passada, va dir-me: «Què vols que et digui... a mi ja m’estava bé l’Ancien Régime». Era una boutade i a la vegada tenia alguna cosa de veritat.

El mateix vaig pensar el passat cap de setmana quan, caminant sobre les pedres i les fulles mortes del camí de Ràmio i Entremesaigües em va dir que era partidari d’eliminar, a Andorra i a qualsevol altre país, les indemnitzacions per acomiadament. «I això no ho dic per provocar, ho dic perquè ho penso», va puntualitzar. «Ets de dretes, Càndid, decididament, ets de dretes. I no una mica, no... ¡molt!», vaig exclamar. «¿Per què ho dius això?», va respondre ell fingint sorpresa i sense deixar de caminar. Li vaig dir que una mesura com aquesta deixaria els treballadors totalment desprotegits.

«No, jo no estic parlant de reduir el nivell del que tu anomenes protecció i que jo prefereixo anomenar drets; fins i tot estaria disposat a augmentar aquest nivell, però crec que l’essencial és reorientar-lo», va precisar. Un cop hom passa les bordes de Ràmio i s’encamina cap a Fontverd el camí es torna més pla i permet mantenir una conversa civilitzada sense haver d’anar esbufegant. En Càndid continuava: «l’actual sistema de protecció, basat en les indemnitzacions, produeix una situació que és qualsevol cosa menys òptima: sovint no s’acomiada perquè resulta massa car. ¿Quantes vegades has sentit parlar de persones a les que no acomiaden de la feina no perquè siguin bones, sinó perquè sortira massa car fer-les fora? I la situació que es genera és terrible des de tots els punts de vista: un treballador que no fa bé la seva feina i al qual no s’acomiada perquè no surt a compte, un empresari que el vol fer fora i no pot i un empleat que sap que no el volen, però que és intocable gràcies a l’article d’una llei. És un cercle viciós impressionant, perquè dubto molt que aquest treballador hipotètic millori en el seu rendiment i encara més que l’empresari de torn li dispensi un bon tracte».

«I a tu, per solucionar-ho, no se t’acut res més que reduir les indemnitzacions», vaig replicar. «Reduir-les no, eliminar-les», va precisar, «la gent que fa pocs anys que s’ha incorporat al mercat de treball pretén que la facin fixa, com a les persones més grans, i això és impossible. El que s’hauria de fer és no fer fix absolutament a ningú». «Això ho dius tu, Càndid, perquè ets jove, però d’aquí uns anys quan tinguis un bon lloc fix cobert amb una bona indemnització ja canviaràs d’opinió», vaig argumentar. «Ja canviaràs d’opinió... això és precisament el que diuen sempre els que són de dretes», va observar en Càndid divertit. «No, mira, jo si d’aquí uns anys tinc un bon lloc de treball espero poder-lo conservar pel meu talent, no pas perquè sigui massa car fer-me fora».

I jo, que encara estava dolgut perquè ell havia insinuat que jo era de dretes, seguia a la càrrega: «El talent, el mèrit, la lliberat... són les paraules que la dreta té a la boca tot el dia per justificar les desigualtats i deixar a la gent sense protecció». En Càndid, òbviament, estava preparat per a la resposta: «Ja t’he dit que sóc partidari d’augmentar la protecció, és a dir, els drets. Que vulgui eliminar les indemnitzacions per acomiadament no vol dir que estigui en contra de l’assegurança o del subsidi d’atur. És més, tot i que aquest extrem no el tinc clar, potser seria més partidari d’un subsidi d’atur en què l’Estat garantís que l’aturat pot mantenir la vida més o menys tal i com la tenia i en què se’l formi per reciclar-lo si fos necessari. És cert que el que els empresaris s’estalviarien en indemnitzacions ho pagarien en impostos i potser més i tot, però la potenciació de la llibertat i el talent ho compensarien amb escreix. Ja t’he dit que no era qüestió de reduir la protecció social, sinó de reorientar-la».

No em donava per vençut: «Tot això que dius sona a flexiseguretat nòrdica, que a Andorra és la típica excusa de mal pagador que donen aquells que no volen abordar el problema de l’atur». «Jo parlava en abstracte», va dir en Càndid, «tot i que en un país petit un sistema de flexiseguretat pot funcionar molt bé. És cert que aquí, massa sovint, s’han copiat estructures de països més grans, com Espanya o França. Seria un error fer-ho també en el mercat laboral, però poc avançarem si aquells que parlen de copiar el model danès en el fons tenen en ment el model de Burkina Faso».

dimarts, 26 d’octubre del 2010

De la necessitat dels mites

“La Bartoli tampoc no ho fa tot bé”, va dir en Càndid l’altre dia a la cafeteria del Plaza estant, “a vegades té un punt manierista i més d’un cop ho supedita tot al lluïment més que no pas a la fidelitat a la partitura”. Feia estona que l’intentava convèncer que no, que en el cant de la Cecilia no hi ha defectes, però vaig haver d’admetre que sí, que una mica manierista sí que n’és. “Bé, a la Bartoli se li perdona tot”, vaig concloure. “Exacte! Aquí és on volia arribar”, va dir en Càndid abans d’aturar-se un moment per demanar al cambrer un altre muffin de xocolata, “se li perdona tot perquè pensar que hi ha algú que tot ho canta bé ens ajuda a tenir esperança. Hi ha mites que no és convenient analitzar amb una lupa massa precisa. És el que passa, sense anar més enllà d’aquestes Valls, amb Òscar Ribas, ¿no has observat que tots passeu de puntetes per sobre dels seus errors?”

“No ho deus dir pas per mi, que sempre que puc recordo que la seva insistència en el consens polític ha desembocat en la legislatura més turbulenta dels últims 15 anys; que, talment com el doctor Frankenstein, va col·laborar a unir trossos de cadàvers per engendrar aquesta criatura, ApC, convertida en l’ariet de la discòrdia”, vaig protestar mentre en Càndid apartava amb menyspreu gens dissimulat els sobres de sucre que el cambrer havia col·locat curosament al costat de la seva tassa de Darjeeling. “Tens una habilitat innata per disfressar els elogis de crítiques: Fins i tot quan recordes els errors de Ribas ho fas per a major glòria del seu nom, ets el més servil de tots els que cada dia es guanyen el pa davant d’un teclat”, i es va aturar un moment per fruir de l’efecte de les seves paraules, “no posis aquesta cara, els dos sabem que no et sorprèn. En els teus articles has comparat obertament Jaume Bartumeu amb Lluís XIV i fins i tot amb Macbeth, ho has fet de forma més directa que aquells l’imaginari dels quals és tan limitat que només arriben a fer un tímid paral·lelisme amb alguna dictadura del segle XX, però saps fer-ho sense caure de la gràcia. És com quan recrimines a aquests filòsofs de llotja de prosceni del Partit Reformista que no hagin definit cap proposta programàtica: en el fons els encoratges a perseverar. Hauries estat un magnífic poeta rus del segle XVIII, d’aquells que dedicaven odes a les tsarines amb crítiques que no feien altra cosa que ressaltar les seves virtuts”.

“¿I què vols que diguem d’Òscar Ribas? ¿En què vols que el critiquem?”, vaig preguntar amb cert enuig. I en Càndid, que s’esperava la pregunta, no va hesitar ni un segon a respondre: “Al senyor Ribas tothom el considera el pare d’un model d’Estat en el qual tots els que fan política han acabat confluint: Ell va parlar abans que ningú de reforma fiscal i d’estrènyer les relacions amb Europa, però ¿com és que en els set anys que va ser cap de Govern no es va fer gran cosa al respecte?”. “No el van deixar”, vaig respondre, “en el moment de fer les reformes clau se li esberlava la majoria d’una punta a l’altra”.

“O bé no era capaç de forjar una majoria sòlida, de tenir els suports per tirar endavant el seu programa”, va dir en Càndid, “i això mateix que avui se li recrimina a Bartumeu com un dels seus grans defectes, en el cas de Ribas és vist quasi com una virtut: un estadista com ell no s’ha d’embrutar les mans amb la lampisteria política. No és que l’excap de Govern tingués poca traça amb l’estratègia, és que l’estratègia no estava a l’altura del seu esperit”. “Però no pots negar que va ser un visionari: Llegeix els seus discursos dels anys 80 i veuràs que ell ja deia allò que tots diuen ara”, vaig replicar. “Sí, és clar, ha estat un visionari, però a l’hora de la veritat ¿tenia la voluntat de ferro necessària per aplicar les seves visions o preferia el paper d’oracle? Potser de tan visionari va acabar pensant massa en la posteritat.

Encara tenia ganes de rebatre els arguments d’en Càndid: “En qualsevol cas, va ser durant el seu mandat que es aprovar la Constitució”. “Sí, i tots parleu de Ribas com d’el cap de Govern de la Constitució, però quan el procés constituent va estar en perill ¿no va trontollar ell també, etern paladí del dubte? ¿No van ser els seus fills, la Maria, el Ladis, el Jaume... els que van treure les castanyes del foc malgrat haver quedat després com els voltors que es repartien un llegat que també era el seu?”

“¡Prou, esperit iconoclasta, prou!”, el vaig interrompre, “¡no tens cap dret a deixar-nos sense mites!” I en Càndid va fer aquella cara, barreja de satisfacció i comprensió sincera, que deuen fer els psicoanalistes quan fan expressar als seus pacients algun trauma llargament enquistat a l’ànima: “Tens tota la raó, ningú no té dret a robar-vos els mites. Ningú no pot viure sense mites, ni a recer d’aquestes muntanyes ni a les planes més inabastables. Necessiteu creure que si Òscar Ribas hagués tingut un fat menys advers hauria pogut anar més enllà en les seves reformes. Per creure en el futur us heu de convèncer que el present seria millor si el passat hagués estat diferent. Per això passeu de puntetes pels seus errors i obvieu tot allò que no encaixa en el relat mític que entre tots heu forjat. Perquè, en el fons, els seus errors no el desmereixerien a ell, sinó a tots vosaltres. Necessiteu mirar-lo i poder dir: heus ací un ideal. I en aquest país, en què tot és tan proper, poder trobar-se un ideal en carn i ossos de tant en tant pel carrer és un luxe a l’abast de tothom. Jo no us volia robar res, només volia que en fóssiu conscients; i desitjar que duri. Per molts anys”.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

The Principality of Andorra

Vaig tornar a veure en Càndid fa un parell de dies. Estava exultant amb l’acollida de la seva aparició a la contraportada d’EL PERIÒDIC, fins al punt que ha creat un bloc per recopilar totes les mirades càndides. Tot això m’ho anava explicant mentre conduïa pel coll d’Ordino, camí de Canillo. Anar de copilot amb en Càndid al volant és sempre un esport de risc: mai no passa res, però sempre sembla que estigui a punt de passar una desgràcia. «M’encanta conduir un dia fred, sec i assolellat, amb vent de nord: l’asfalt està compacte i sembla que els neumàtics s’arrapen millor», va dir-me un cop ja havíem passat el coll, en aquell tros en què la carretera comença a davallar suaument i en què es pot prémer més –¡encara més!– l’accelerador.

Vam parar al mirador del Roc del Quer, perquè en Càndid diu que no es fa una idea apropiada del lloc on està fins que no el veu des d’un punt elevat. Anar amb ell de viatge és un no parar d’escalar turons i campanars. «¿On es pot pujar?», diu tan bon punt arriba a un poble per primera vegada.
Del Roc del Quer estant em va agafar un rampell d’andorranitat sobrevinguda: «¡Quina sort la d’aquestes Valls d’haver quedat a cavall de dos grans estats i quina intel·ligència la d’haver sabut mantenir l’equilibri!». En Càndid em va mirar amb una expressió de desaprovació continguda. «No n’estic tan segur, ni de la sort, ni de la intel·ligència», va dir. «¿Saps què penso? Que Andorra es va equivocar de copríncep», va afegir. «¿Ho dius pel bisbe?», vaig dir, tot recordant que en Càndid és un volterià impenitent. «No, no, el bisbe ja m’està bé; el problema és França», va ser la resposta. «¿I què proposes, que els andorrans es quedin només amb el bisbe o abolir el coprincipat?», vaig preguntar-li. «Cap de les dues coses; això del coprincipat està molt bé, l’únic que cal és canviar els francesos pels anglesos», va sentenciar.

«¿No recordes com Sarkozy va posar Andorra a la picota per tot allò del secret bancari i l’evasió fiscal? ¿És això el que s’espera d’un príncep defensor? És clar que el Govern d’aleshores potser s’ho va buscar una mica, va fer massa l’andorrà, que dieu aquí; però que el cap d’Estat t’assenyali amb el dit... això no és de rebut. Els anglesos, en canvi, ho van fer molt millor: van deixar que els francesos i els alemanys carreguessin contra els paradisos fiscals continentals, però ells van protegir els seus». «Començant per Londres», vaig observar. «Sí, és clar, i seguint per les illes del Canal i per Gibraltar. ¡Pregunta als gibraltarenys si volen ser espanyols i ja veuràs què et diuen!», va exclamar i per un moment vaig témer que es posés a cantar rule Britannia, rule the waves...

«Ara per ara, el copríncep francès és un llast; per a Andorra seria molt més beneficiós ser un dominion de la Commonwealth of Nations: tenir a Elizabeth II als segells i al revers de les monedes és una garantia més gran que tot el poder i la influència de l’Elisi», va dir mirant el paisatge d’una manera que jo diria que en lloc de muntanyes estava veient els prats de Hertfordshire. «Però si Andorra fos un d’aquests dominis de la Corona, no estaria reconeguda com un Estat», vaig observar.

«¿I què? Tindria tots els beneficis de ser un estat i pràcticament cap dels inconvenients. Això de tenir un seient a Nacions Unides i d’hissar la bandera a Nova York és molt bonic, però comporta unes responsabilitats que no sé si els andorrans han estat mai del tot en disposició d’assumir», argumentava en Càndid.  «Però ¿i la Constitució?», el vaig interrompre. «Constitucionalisme i codificació són els exemples més grans de la pèssima influència que França ha tingut sobre l’Europa continental. Els països civilitzats no proclamen els principis i els drets: simplement els exerceixen i els respecten».

«No sé si els andorrans estarien molt conformes amb el canvi de copríncep...», va ser l’última objecció que em quedava. «Que els hi ho preguntin, a veure què diuen. Els liberals i la dreta en general van quedar tan escarmentats amb Sarkozy que hi estarien d’acord. I als socialdemòcrates estratègicament ja els va anar bé tot aquell sarau, però ells saben perfectament que l’actitud del president va ser més pròpia d’una república bananera que no pas de la mare de totes les repúbliques; són socialdemòcrates, no idiotes».

«¿I el bisbe?», vaig preguntar per a què s’hi acabés de lluir. «Estaria encantat, se sentiria molt més còmode tractant amb algú que té per lema Dieu et mon droit que no pas amb un càrrec electe. A més, tenint en compte que Elizabeth II és la cap de l’Església d’Anglaterra, l’arquebisbe Vives podria passar a la història com un campió de l’ecumenisme. En qualsevol cas, només per veure una trobada entre tots dos en peu d’igualtat ja pagaria la pena».

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Alexandria, Siena... i Andorra

La primavera passada, en una de les últimes contraportades sota l’epígraf de La mesura humana vaig presentar el meu amic Càndid als lectors andorrans. Ja en aquell moment vaig advertir que sempre m’havia resistit a què en Càndid interferís en els meus afers professionals al Principat, ja que les seves opinions escabellades m’han portat problemes massa sovint. Per tant, que consti que la seva presència en la contraportada dels dimarts és quasi contra la meva voluntat.

No se li pot dir sempre no a un vell amic com en Càndid. Ens vam retrobar fa unes setmanes, després de les vacances d’estiu, i va insistir fins que va aconseguir assegurar-se una presència setmanal a les pàgines de EL PERIÒDIC. «¿Li donaràs una contraportada a l’Alexandra Grebennikova, que fa quatre dies us coneixeu, i a mi no?» em va dir en un to més xantatgista del que en ell ja és habitual. I no va parar fins que li vaig prometre que traslladaria al paper les nostres converses. Això el va fer tan feliç que ha desmuntat el seu apartament de Londres i s’ha traslladat a viure a les Valls; una residència passiva, intueixo, perquè en Càndid és un amant a parts iguals de l’evasió d’impostos i el docle far niente. Va néixer a Westfàlia, però no conserva ni un gram de laboriositat luterana: la seva educació francesa va ser una espoliació moral. No sabria dir si és un revolucionari o un reaccionari, ja que fluctua entre l’esperit setcentista i el desengany postmodern. L’únic que sé del cert és que li agrada menjar molt i bé. Suposo que per això em va citar el passat cap de setmana a Ca la Lydia de Pal, amb l’únic objectiu de devorar un magret i amb l’excusa de parlar d’un «afer d’Estat».

«No sabia que t’interessés la reforma fiscal i el nou embrancament amb la Unió Europea», vaig dir-li creient saber de què volia parlar-me. «No, home, no, això són coses menors; jo del que et vull parlar és del cas Metayer, l’afer polític de més volada de la legislatura; sense tenir en compte l’interessantíssim assumpte del retrat del cap de Govern aparegut entre els dos retrats dels coprínceps», em va contestar mentre tastava un plat de cigrons amb morro i orella. «Ironitzes», vaig mig preguntar-li. «La ironia és un recurs comunicatiu que pressuposa la intel·ligència del receptor, o sigui que tu mateix», va ser la seva resposta.

Aleshores vaig saber que s’acostava aquell moment en què se’m fa inevitable escoltar en Càndid i en què em sento com un nen embadalit davant un prestidigitador: «De debò, amb l’afer Metayer s’ha creat un clima molt especial, d’un fanatisme incontestable. Jo no qüestiono que algú que ha estat gairebé 20 anys al capdavant d’un cor els seus mèrits deu tenir, però és que ha arribat un punt en què qualsevol dubte sobre les virtuts de la Metayer és tractat com un acte de dissentiment intolerable». El vaig interrompre: «¿què n’has de dir, tu, de la tasca de la Metayer al capdavant dels Petits Cantors?». En Càndid va deixar per uns instants la cullera: «home, feien una octava baixa a l’Hallelujah de Handel que em posava els pèls de punta, i no de l’emoció». «Sí, segur que tu ens saps més que la Metayer...», vaig increpar-lo. «No, és clar que no, però ella tampoc no en sap més que Handel; i fixa’t que tots plegats l’anomenem la Metayer, com si fos la Callas  o la Tebaldi. ¡L’estem elevant a la categoria del mite! Només cal llegir els comentaris que corren per la xarxa: els Nens Cantors de Viena, uns aprenents; i l’Escolania de Montserrat, una tropa d’ignorants. I perquè no han sentit mai a parlar del pare Ireneu Segarra, que, si no, també li haurien tret la pell».

Jo li vaig dir que, com a mínim, l’afer havia servit per a què Josep Dallerès provoqués un daltabaix dins el PS i que això sempre anima la tragèdia shakespereana d’aquestes Valls. «¡¿Shakespeare?! Com goses... Vaig escoltar-lo a Ràdio Valira i allò era, en el millor dels casos, Calderón mal declamat. ¡Quina impostació, quina vacuïtat, quin manierisme! Espero que aquells que l’elogien ho facin des d’un punt de vista ètic, perquè des d’un punt de vista estètic és del tot insalvable». Vaig dir-li que no hi estava d’acord i crec que se’n va alegrar i tot: «No, no, si ja sé que discrepar en l’afer Metayer és inconcebible. ¿Per què no aneu a Roma a demanar la seva canonització? Així tindríem tres santes Caterines famoses: la d’Alexandria, la de Siena i la d’Andorra».

«Tot això no ho deus pas dir per justificar l’actitud del Govern», vaig dir-li, per saber de quin peu calçava. «El que ha fet el Govern amb aquest afer passarà als manuals de comunicació política com exemple d’allò que no s’ha de fer mai. A Catherine Metayer uns l’han fet santa i el Govern del PS l’ha fet màrtir. Seria patètic que un afer així enfonsés un govern, però Maquiavel ho aprovaria;  a veure si  un altre dia porten apresa la lliçó de casa. Tantes hores llegint El Príncep per acabar fent les coses d’aquesta manera. ¡Quina decepció!».