dimarts, 16 de novembre del 2010

Un país a imatge i semblança de la banca

Dissabte a la nit, a la Fada Ignorant, vaig tornar a veure en Càndid. Estava assegut en una de les taules a tocar de l'escenari i era dels pocs que semblava atendre a l'actuació que, per cert, no era gens dolenta. En veure'm, em va indicar que m'assegués a la seva taula sense fer soroll. No vam parlar fins que el cantant en qüestió va fer una pausa. «Mira, la presidenta dels Verds, l'Antònia Escoda, diu que no pot concebre el vermell sense el verd i viceversa», va dir en Càndid fullejant EL PERIÒDIC del dia anterior, «¿i d'això en diu ecosocialisme? Jo més aviat diria que és daltonisme». És una broma estúpida, però he d'admetre que em va fer gràcia.

En Càndid continuava: «La senyora Escoda sap perfectament –i, si no, que li ho pregunti al mirall cada matí quan s'alci– que en ella el roig és essencial i el verd és només accidental. És una comunista autèntica i no li escauen segons quins experiments postmoderns. ¡Però si fins i tot té per cognom una marca de cotxes de l'antic bloc socialista!». Aquí vaig advertir en Càndid que el nivell de les seves bromes estava decaient d'una manera alarmant. Suposo que per això va canviar una mica el to de la conversa: «No, no... si a mi l'Antònia em cau molt bé; tot això que diu de posar l'economia financera al servei de l'economia real i l'economia al servei de les persones està molt ben dit, però em temo que ha escollit el lloc més complicat per dur-ho a terme».

«¿Et refereixes a Andorra? ¿Què vols dir?», vaig preguntar-li. «Home, és prou evident: si ja és difícil posar el sector financer al servei de l'economia en segons quins llocs, imagina't aquí, on tot el país està al servei de la banca», va respondre. Vaig observar que tenia el dia revolucionari i no vaig poder evitar recordar-li les vegades que l'he escoltat defensar les virtuts del secret bancari i l'opacitat fiscal. «Tot és una qüestió de perspectiva», va dir, «fins fa poc, quan encara no vivia a aquí, això del secret bancari andorrà ja m'estava bé. De fet, he de reconèixer que amb el seu secret els bancs andorrans fan una gran tasca social, però sempre més enllà de les fronteres d'aquest país, especialment a Catalunya. Però ara que visc en aquestes Valls, comprendràs que la meva òptica ha canviat substancialment».

«Càndid, crec que això no va així: si no, ¿com expliques que el secret bancari l'ataquin des de fora i el defensin des d'aquí? ¿No veus que el que dius és paradoxal?», vaig dir-li. «¡Exacte! I com totes les paradoxes amaga una profunda veritat», va dir tot satisfet de portar la conversa per allà on ell volia, «el que passa és que la pel·lícula us l'han explicada a l'inrevés. Us han fet creure que sense la banca el país s'enfonsa, i no dic que no sigui veritat, senzillament constato que és així perquè la banca ha fet Andorra a imatge i semblança seva. Les condicions particulars que han permès als bancs guanyar-se molt bé la vida durant molts anys són les mateixes que han impedit que aquí es desenvolupessin altres sectors econòmics. I ara ells són els primers a clamar per les reformes. ¡Correm-hi tots! A diversificar, a obrir-se... Però aquest canvi d'estratègia no deixa de ser la confessió d'un error monumental».

Vist així vaig haver d'admetre que en Càndid tenia certa raó, però també li vaig recordar que és la banca qui fins ara ha finançat el dèficit públic i qui ha patrocinat moltes activitats socials i culturals al Principat. «Els romans intel·ligents no maltractaven mai els seus esclaus», va ser la resposta d'en Càndid, «però tot l'entramat ja ha anat bé tots aquests anys, així es reforçava la idea que sense bancs Andorra no existiria; i si això ho acompanyes d'una síndrome d'Estocolm curosament inoculada a la majoria de la població, el resultat no pot ser més òptim. Quan Jefferson va dir tot allò sobre la banca no coneixia Andorra, si no, no hagués complicat tant l'explicació amb allò de la inflació i la deflació... ¡Si la vida és molt més simple!».

Com sempre, va arribar un punt en què no tenia clar si en Càndid estava a favor o en contra de tot plegat. «No, si jo no ho jutjo. Al cap i a la fi, sóc liberal demòcrata, ja ho saps», va dir. «¿Què vols dir amb això? ¿Què és un liberal demòcrata?», vaig preguntar-li; però tot just en aquell moment l'actuació tornava a començar i Càndid em va indicar que callés, que no és de rebut anar parlant com si res mentre algú s'està esgargamellant a l'escenari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada