dimarts, 23 de novembre de 2010

Il faut cultiver tout le jardin

En Càndid em va demanar l'altre dia que l'acompanyés a provar els pneumàtics de contacte que tot just havia acabat de col·locar al seu cotxe. Tot i ser conscient del risc no m'imaginava que la seva noció de provar els pneumàtics fos la d'anar a tota velocitat per la carretera d'Incles just després d'una generosa enfarinada. Com no podia ser d'una altra manera, la combinació de la neu amb la seva temerària manera de conduir va acabar amb el cotxe embarrancat a pocs metres del pont de la Baladosa.

«M'ho imaginava, aquests pneumàtics no serveixen per a res», va dir en un to fingidament indignat. «Home, Càndid, és que una cosa és dur rodes de contacte i l'altra és conduir com si la carretera estigués eixuta», vaig replicar. «No, mira, això que ens acaba de passar amb aquests pneumàtics que se suposen especials exemplifica a la perfecció que tot allò que és especial per a... no serveix absolutament per a res», va dir tot sortint del cotxe i començant a caminar pel prat nevat. «Però jo et dic que aquests pneumàtics...», vaig continuar. «¡Deixa estar els pneumàtics!», em va interrompre en Càndid, «són els millors pneumàtics del món, si és això el que vols escoltar... ¿que no t'has adonat encara que això només és una excusa, que del que vull parlar és d'una altra cosa?». «Bé, entesos, i ¿de què vols parlar?», vaig claudicar finalment.

En Càndid es preparava per al monòleg del dia: «D'aquest mal modern que és l'especialització. Ara tothom ha de ser especialista en alguna cosa: En la medecina és molt evident, però passa en tots els àmbits: en el dret, en l'economia, en el periodisme... tothom s'especialitza en alguna cosa...», va dir. No vaig poder evitar interrompre'l: «És la manera d'aconseguir certs resultats. No es pot ser bo en tot i si es vol ser bo en algun àmbit cal especialitzar-se i aprofundir, cal concentrar-se en un sector concret i no perdre el temps fent el tastaolletes», vaig dir-li. «¿Ah si?», va preguntar retòricament en Càndid, “si a Newton només l'hagués amoïnat saber per què les pomes cauen dels arbres segurament no hauria formulat la teoria de la gravitació universal. ¿Leonardo da Vinci es va especialitzar en alguna cosa? I ara assistim impertèrrits a l'aberració que hi hagi universitats que ofereixin una formació especialitzada ¿és concebible un oxímoron més gran que el d'una universitat especialitzada?».

«Però Càndid no pots mesurar el comú dels mortals tenint en compte Newton o Leonardo, quan parlem de formació i de carreres professionals s'ha de pensar en la gent normal...», vaig objectar. «Jo no menysprearia el que pot fer la gent normal si algú és capaç d'estimular el seu potencial», va dir ell, «però és igual, oblida't dels grans noms que he citat, pensa en els advocats i els juristes, que tu coneixes prou bé. Abans tenien una formació clàssica, sòlidament fonamentada en el dret romà i en l'estudi del tipus penal i avui, en el millor dels casos, només dominen la darrera actualització de les lleis tributàries. Per això legislen com legislen. Obligant-los a especialitzar-se se'ls condemna a quedar-se obsolets molt aviat i a haver de reciclar-se –¿pot haver-hi una paraula més inhumana aplicada als humans?– permanentment. I així més d'un fa el seu agost particular amb cursos, màsters i postgraus». «Però això és inevitable, el món canvia molt ràpid», vaig dir-li. En Càndid va fer una ganyota de desaprovació: «El món sempre ha canviat, i els canvis sempre són massa ràpids per a aquells que no estan preparats per afrontar-los. Hi ha dues maneres d'encarar els canvis: la primera és la d'estar sòlidament preparats per dominar-los i per revertir-los en benefici propi; la segona és córrer darrere els canvis tot intentant adaptar-s'hi... tard, sempre massa tard».

«Mira, tot això de l'especialització no respon a altra cosa que a la industrialització i la proletarització de l'intel·lecte. Les persones especialitzades són més vulnerables, més manipulables i més dòcils. I el més curiós del cas és que la majoria de persones corren alegrement cap a aquest corral de l'especialització, perquè els dóna seguretat, perquè ho volen tenir tot apamat, tot calculat, tot previst. I jo puc entendre que hi hagi esperits per naturalesa inclinats a l'especialització i fins i tot concedeixo que de la seva laboriosa tasca de formiguetes se'n deriva algun benefici social, però que ens facin passar a tots pel mateix camí, que als nens de 12 anys se'ls demani que triïn entre lletres i ciències... ¡això ja no! Això és tolerar que aquells que amb prou feines són capaços de cultivar una torreta impedeixin que la resta cultivem tot el jardí.»

Va ser aleshores que em vaig adonar que en el posat d'en Càndid hi ha, a voltes, alguna cosa molt antiga. Allà dret, contemplant el prat nevat, amb el llarg abric negre, les botes també negres, la neu emblanquinant-li els cabells i donant-los un aspecte de perruca setcentista... em va fer pensar en alguna cosa de fa molt i molt temps. «¿Què has dit, Càndid?». «Res», va dir ell, «que cal cultivar tot el jardí».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada