dimarts, 2 de novembre de 2010

Sobre la lliberat i el talent

A vegades tinc por que en Càndid sigui de dretes. No és que en les discussions sobre política adopti posicions conservadores, més aviat tot el contrari. Tampoc no es pot dir que prediqui una moral victoriana, i encara menys que la practiqui. No sé a qui vota; al facebook s’ha definit com a liberal demòcrata, partidari dels Lib Dems britànics, però la definició liberal demòcrata és un oxímoron, perquè és la ideologia més indefinida que hi ha. Les seves idees són progressistes, d’això no hi ha dubte, però sempre van tenyides d’un vernís aristocràtic. Ras i curt: si fos andorrà hauria militat a IDN, al sector pijo, s’entén.

No és que en Càndid, des del punt de vista ideològic, sigui indefinit, més aviat és que sembla contradictori i, en el fons, és inclassificable. Té un punt tradicionalista i ritual, però sempre està obert i animat a dur a terme els canvis més radicals. La seva concepció del món és d’un idealisme optimista i lluminós, però l’aplica amb un pragmatisme que fa glaçar la sang. L’he vist fer grans proclames esquerranoses, quasi revolucionàries, però també recordo aquell dia a les Tuileries en què, com de passada, va dir-me: «Què vols que et digui... a mi ja m’estava bé l’Ancien Régime». Era una boutade i a la vegada tenia alguna cosa de veritat.

El mateix vaig pensar el passat cap de setmana quan, caminant sobre les pedres i les fulles mortes del camí de Ràmio i Entremesaigües em va dir que era partidari d’eliminar, a Andorra i a qualsevol altre país, les indemnitzacions per acomiadament. «I això no ho dic per provocar, ho dic perquè ho penso», va puntualitzar. «Ets de dretes, Càndid, decididament, ets de dretes. I no una mica, no... ¡molt!», vaig exclamar. «¿Per què ho dius això?», va respondre ell fingint sorpresa i sense deixar de caminar. Li vaig dir que una mesura com aquesta deixaria els treballadors totalment desprotegits.

«No, jo no estic parlant de reduir el nivell del que tu anomenes protecció i que jo prefereixo anomenar drets; fins i tot estaria disposat a augmentar aquest nivell, però crec que l’essencial és reorientar-lo», va precisar. Un cop hom passa les bordes de Ràmio i s’encamina cap a Fontverd el camí es torna més pla i permet mantenir una conversa civilitzada sense haver d’anar esbufegant. En Càndid continuava: «l’actual sistema de protecció, basat en les indemnitzacions, produeix una situació que és qualsevol cosa menys òptima: sovint no s’acomiada perquè resulta massa car. ¿Quantes vegades has sentit parlar de persones a les que no acomiaden de la feina no perquè siguin bones, sinó perquè sortira massa car fer-les fora? I la situació que es genera és terrible des de tots els punts de vista: un treballador que no fa bé la seva feina i al qual no s’acomiada perquè no surt a compte, un empresari que el vol fer fora i no pot i un empleat que sap que no el volen, però que és intocable gràcies a l’article d’una llei. És un cercle viciós impressionant, perquè dubto molt que aquest treballador hipotètic millori en el seu rendiment i encara més que l’empresari de torn li dispensi un bon tracte».

«I a tu, per solucionar-ho, no se t’acut res més que reduir les indemnitzacions», vaig replicar. «Reduir-les no, eliminar-les», va precisar, «la gent que fa pocs anys que s’ha incorporat al mercat de treball pretén que la facin fixa, com a les persones més grans, i això és impossible. El que s’hauria de fer és no fer fix absolutament a ningú». «Això ho dius tu, Càndid, perquè ets jove, però d’aquí uns anys quan tinguis un bon lloc fix cobert amb una bona indemnització ja canviaràs d’opinió», vaig argumentar. «Ja canviaràs d’opinió... això és precisament el que diuen sempre els que són de dretes», va observar en Càndid divertit. «No, mira, jo si d’aquí uns anys tinc un bon lloc de treball espero poder-lo conservar pel meu talent, no pas perquè sigui massa car fer-me fora».

I jo, que encara estava dolgut perquè ell havia insinuat que jo era de dretes, seguia a la càrrega: «El talent, el mèrit, la lliberat... són les paraules que la dreta té a la boca tot el dia per justificar les desigualtats i deixar a la gent sense protecció». En Càndid, òbviament, estava preparat per a la resposta: «Ja t’he dit que sóc partidari d’augmentar la protecció, és a dir, els drets. Que vulgui eliminar les indemnitzacions per acomiadament no vol dir que estigui en contra de l’assegurança o del subsidi d’atur. És més, tot i que aquest extrem no el tinc clar, potser seria més partidari d’un subsidi d’atur en què l’Estat garantís que l’aturat pot mantenir la vida més o menys tal i com la tenia i en què se’l formi per reciclar-lo si fos necessari. És cert que el que els empresaris s’estalviarien en indemnitzacions ho pagarien en impostos i potser més i tot, però la potenciació de la llibertat i el talent ho compensarien amb escreix. Ja t’he dit que no era qüestió de reduir la protecció social, sinó de reorientar-la».

No em donava per vençut: «Tot això que dius sona a flexiseguretat nòrdica, que a Andorra és la típica excusa de mal pagador que donen aquells que no volen abordar el problema de l’atur». «Jo parlava en abstracte», va dir en Càndid, «tot i que en un país petit un sistema de flexiseguretat pot funcionar molt bé. És cert que aquí, massa sovint, s’han copiat estructures de països més grans, com Espanya o França. Seria un error fer-ho també en el mercat laboral, però poc avançarem si aquells que parlen de copiar el model danès en el fons tenen en ment el model de Burkina Faso».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada