dimarts, 9 de novembre de 2010

Llibertat i talent: igualar per baix

Fa un parell de dies vaig tornar a trobar-me amb en Càndid, aquest cop quasi de casualitat. El vaig veure a través dels vidres d’una botiga d’instruments musicals i aleshores vaig recordar que m’havia dit que volia comprar-se un piano per al seu nou apartament ordinenc. Vaig entrar i el vaig saludar estirant el coll i arquejant les celles: no el volia destorbar mentre provava els teclats. «Puc fer dues coses a la vegada», va dir, «acosta’t». Estava visiblement enfadat i li vaig preguntar què li passava. «¿Que no has llegit el que diuen avui de mi a EL PERIÒDIC?», va preguntar fent un brusc acord final. Aleshores vaig lligar caps: «Ah, és per aquest escrit d’en Pere Blanch que estàs enfadat. Sempre dius que t’agrada que et discuteixin els arguments, però a l’hora de la veritat ets com tothom: et molesta que et portin la contrària».

«No, això seria un elogi comparat amb el que m’ha fet. El que em molesta no és la seva crítica, és que m’hagi titllat de personatge, com si jo no existís. ¡I tu has deixat que ho digués! Doncs tant a tu com a ell com a tothom en aquestes Valls us faig saber que existeixo. ¡Si fins i tot tinc un compte a facebook! Habeo facebook, ergo sum, que diria el vell Descartes si encara fos entre nosaltres. ¿Té compte a facebook en Pere Blanch?», va preguntar. «Crec que no», li vaig respondre. «Doncs aleshores és ell qui no existeix per a la vida moderna i, com comprendràs, no perdré el temps discutint amb algú que no existeix; això només ho fan els bojos». Després de donar-li les gràcies per la part que em tocava li vaig recordar que alguna cosa hauria de respondre: «Ja ho saps, Càndid, qui tacet consentire videtur...»

Va fer una ganyota d’acceptació a contracor, es va treure l’article que duia retallat i plegat a la butxaca i el va rellegir. Al cap d’una estona va respondre: «No estic segur que al segle XVIII la gent actués de forma més racional o més raonable que ara, però bé... És cert que els principis de l’economia liberal parteixen del principi que l’actuació de les persones serà racional i que gairebé mai no ho és. Per això existeix l’Estat i existeixen les lleis: per marcar els límits de la racionalitat en els quals ha d’operar la llibertat humana. I ¿què fem amb les indemnitzacions per acomiadament? Anul·lar la irracionalitat humana amb una altra irracionalitat: En Blanch diu que a la crisi de 1993 a Andorra es va castigar el talent perquè no hi havia indemnitzacions per acomiadament i només va primar el benefici immediat de reduir plantilles. I ara no passa. No: ara hem passat d’un sistema que desprotegia per igual els que tenien talent i els que no en tenien, els que feien bé la seva feina i els que no, a un altre que els protegeix a tots per igual».

«Posats a igualar per baix, més val la protecció que la desprotecció», vaig observar. En Càndid ja estava més animat amb la conversa i menys contrariat perquè haguessin dubtat de la seva existència: «Però és que quan jo parlo d’abolir les indemnitzacions per acomiadament no parlo de reduir la protecció: aposto per una cobertura àmplia de les situacions de desocupació i per una formació dels aturats que realment funcioni», va dir. «D’acord, però això no evita que en determinats moments els empresaris puguin optar per acomiadar personal per després contractar a sous més baixos», vaig replicar. «Si és aquest el problema, els salaris per a determinades categories es poden fixar en convenis col·lectius, però fixa’t que el mateix Blanch en la seva carta oberta diu que molts empresaris se’n van penedir; és a dir que potser comencen a ser conscients que el talent es paga». «Potser sí que ets de debò un ingenu», vaig dir-li amb ganes de fer-lo saltar. «No, l’Ingenu és el meu cosí del Canadà que ara viu a Saint-Malo. La qüestió és que hi ha d’altres maneres de protegir el talent i de fomentar un elevat valor afegit que no passin per blindar els contractes de treball; altres maneres més òptimes. Si, malgrat tot, els empresaris europeus s’entesten a competir en quantitat en lloc de fer-ho en qualitat, de rebaixar preus en lloc d’augmentar el valor afegit, serà la seva ruïna i la de tots, però per moltes lleis que fem no podrem evitar-ho».

«Però convindràs amb mi i amb en Pere Blanch que tenir en compte el talent no és una actitud que sovintegi entre els empresaris», vaig dir-li. «Tampoc no sovinteja entre els treballadors; els defectes no fan diferències de classe», va ser la seva ràpida resposta mentre ja tornava a tocar les tecles més agudes del piano que havia estat provant. «Parlant d’altres coses. ¿Tu i jo no havíem d’anar un dia d’aquests a Itàlia a conèixer italianes?», va preguntar-me. Li vaig dir que sí, que ho recordava, però que ara per ara no anava gaire bé de diners. «Doncs procura que et facin fora de la feina i ens gastem la teva indemnització llogant un Maserati i cremant benzina de Màntua a Verona i d’allà a Vicenza... Vine a berenar a casa aquesta tarda i ho planifiquem. Vull que escoltis l’última versió de Le Nozze di Figaro que m’he comprat: està gravada al Metropolitan el 1952 i el paper de la comtessa el canta –¡com no!– Victòria dels Àngels», va proposar-me. Vaig acceptar i no vaig poder evitar observar: «estic segur que a en Pere Blanch li agradaria, és molt aficionat a l’òpera». «Ah si?», va dir en Càndid agradablement sorprès, «costa trobar socialistes aficionats a l’òpera, ho han considerat sempre un art burgès... Aquest Blanch comença a caure’m bé; és una llàstima que no existeixi»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada