En Càndid és algú poc avesat a adherir-se a allò considerat com a políticament correcte. En algun moment de la seva vida devia llegir aquella màxima d'Oscar Wilde, «quan tothom em dóna la raó començo a pensar que estic equivocat», i va decidir portar-la fins a les darreres conseqüències. Per això em va estranyar que aplaudís la campanya per la regulació del consum de tabac als espais públics promoguda des de les ones de Ràdio Valira. Que l'aplaudís i que fos conseqüent: Fa un parell de dies em va citar per sopar i va escollir el Menairó, un dels pocs restaurants lliures de fum d'aquestes Valls.
«Les amanides són esplèndides, la pasta i la pizza boníssimes, les postres estan prou bé...», em va dir mentre esperàvem el primer plat, «però el millor és que no surts d'aquí amb aquella olor repugnant impregnada a la roba, a la pell, als cabells...». «Home, Càndid, no sé si no exageres una mica...», vaig dir-li. «¿Que exagero? ¡Pregunta-li al meu abric! ¡Que es passa més hores penjat al balcó que no pas a l'armari! No, mira, això de poder fumar a tot arreu, de deixar que els locals públics es converteixin en càmeres de gas, no és propi d'un país civilitzat. !I després diuen que volen un turisme de qualitat! ¿Tu saps la cara que se'ls queda als europeus, als europeus civilitzats no als turistes de borratxera, quan entren en un bar o un restaurant d'aquest país?». Sí que ho sabia: recordava perfectament la cara de menyspreu contingut que va fer en Càndid el primer cop que va entrar a un bar de copes andorrà.
«És clar que, la veritat, no crec que la proposició de llei prosperi al Consell General», va seguir en Càndid, tot atacant una amanida amb foie, «sobre tot tenint en compte la peculiar capacitat de la classe política andorrana d'ocupar-se absolutament de tot excepte d'allò que interessa a la gent. Suposo que en el procés d'homologació amb Europa s'han adonat que Andorra encara té uns índex d'abstenció massa baixos i que, per poder ser més europeus, cal incrementar-los».
«Càndid, no pots dir que la classe política andorrana no estigui conscienciada per la desafecció. Recorda que van muntar aquella jornada amb representants dels mitjans de comunicació a la Casa de la Vall aquest setembre per debatre sobre les causes del distanciament de la ciutadania i els polítics...», vaig argumentar jo, no tant pel plaer de discutir com per una qüestió de cortesia: havia de deixar que en Càndid pogués menjar tranquil·lament ni que només fos durant els segons en què jo parlava.
«Oh, si! És clar, una taula més; paraules, paraules, paraules», va respondre ell, «¿i els periodistes que hi van anar a fer? A exposar el reguitzell més gran de tòpics i de llocs comuns que s'han escoltat mai en aquestes Valls: que si extensió de la nacionalitat, que si transparència comunicativa, que si el paper de la premsa... ¡Bah! Nonsense, tot plegat. ¿Vols saber què cal per a què els ciutadans s'impliquin més en la política?», va preguntar en Càndid... retòricament, perquè amb independència del que jo volgués, estava fermament decidit a contestar-me, «fer-los pagar impostos».
«¡Apa! Sí i què més...», vaig dir jo, «si a sobre d'estar distanciats els fas pagar encara més, al final no s'interessaran per la política ni les mares dels que la fan». «No, no, el que dic és seriós», va dir seguir en Càndid, «això de la comunitat té alguna cosa a veure amb la co múnera, amb els diners comuns, i res no enforteix tant el sentiment de pertinença a una comunitat i de participació en els afers públics com pagar impostos. El dia que a Andorra es paguin impostos ja veuràs com tothom s'interessa molt més per la política».
«Càndid, a Andorra ja se'n paguen d'impostos, des de sempre», vaig recordar-li. «Sí, ja ho sé, però no es paguen impostos directes. Això dels impostos indirectes, ja ho saps, té un punt de distorsionador: el que paga no s'adona que els paga, o li costa molt més adonar-se'n. És per això que la majoria d'estats occidentals han tendit a apujar els impostos indirectes i a abaixar els directes, perquè així poden seguir munyint la vaca sense que es noti...» El vaig interrompre: «i perquè així afavoreixen més les rendes altes...». «Oh, si, potser també», va dir ell, «però el que jo vull dir és que quan un paga impostos directes, és a dir, veu com li retiren una part del seu sou o dels beneficis del seu negoci, un s'interessa més per saber què es fa amb aquells diners i no fa la vista grossa davant les petites corrupteles. ¿No t'has adonat que la desafecció política a Europa ha anat del bracet de la reducció de la imposició directa i l'augment de la indirecta?». No, no me n'havia adonat, però és evident que en Càndid sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada