dimarts, 11 de gener del 2011

Allò que els soviètics no van aconseguir

En Càndid té estil. Segurament li manca profunditat, però sap dir les coses amb un toc d'incontestable i en això consisteix l'estil. Aquells que tenen per costum dedicar anys i panys a aprofundir en algun àmbit sovint se senten incòmodes amb ell, perquè arriba i deixa anar un parell de frases brillants que enfosqueixen tota la feina i tot l'esforç. No li ho he preguntat mai, però estic segur que en el conte de La formiga i la cigala en Càndid se sent identificat amb la cigala. Puc imaginar fins i tot la justificació que donaria: «Aquell conte només es va escriure per mantenir a les formigues –que són la gran majoria de la població– meselles i submises amb la creença cruel que les cigales s'estan morint de gana mentre elles devoren les molles miserables que han recollit durant l'any. Però el cert és que no hi ha cap cigala que quan arribi l'hivern vagi a demanar menjar a una formiga. Les cigales a l'hivern hivernen i canten a l'estiu; i les formigues són unes pringades. Això és tot».

En això anava pensant jo l'altre dia quan feia un volt per Ikea. I somreia pensant que en Càndid s'enfadaria si jo posés a la seva boca un adjectiu com «pringades» que ell no diria mai. Em passa tot sovint que quan penso en algú en un lloc públic és perquè estic a punt de trobar-me'l; «quan somiem que somiem estem a punt de despertar-nos» que deia Novalis. I allà estava en Càndid, a la secció de taules de menjador, conversant amb un amic seu que es veu que és enginyer. Vaig dir-li que no esperava trobar-me'l a Ikea. «És que aquest és el lloc idoni per mantenir la conversa que estem tenint», em va informar en Càndid mentre jo observava incrèdul el xivarri circumdant que feia impossible pensar en una conversa civilitzada.

«Mira al teu voltant», deia en Càndid al seu amic, «¿tu creus de debò que calia fer caure el mur de Berlin per acabar d'aquesta manera?». L'altre feia cara de pòquer, cosa poc definitòria tenint en compte que és enginyer. En Càndid seguia: «Se suposa que en un sistema liberal capitalista hauria d'imperar la diversitat: la lliberat d'empresa, l'economia de mercat, la competència... tot plegat pot portar a molts llocs, però no a la uniformització. I, en canvi, mireu: gairebé tothom compra els mobles al mateix lloc i després sortiran d'aquí i es vestiran a Zara i llegiran els llibres i escoltaran la música que decideixi l'Fnac».
«Sí, tens raó, és curiós que com més s'accentua l'individualisme més uniforme és la societat», vaig observar. En Càndid ho acceptava a mitges: «Tot depèn del que entenguis com a individualisme, si es fomentés l'individualisme veritable les coses serien diferents». Vaig preguntar-li quin era aquest individualisme veritable, però no m'ho va voler dir: «Un altre dia. No pretendràs que parli d'això en un lloc com aquest», va respondre.

«Jo deia això del mur de Berlin», prosseguia en Càndid, «perquè cada vegada que poso els peus a l'Ikea tinc la sensació de viure en un estat soviètic; en un estat soviètic ideal, és clar. Els comunistes pretenien arribar a una societat on tothom tingués accés a mobles de disseny i pogués vestir robar elegant; i que fossin mobles i robes que no fessin diferències de classe: que estiguessin a l'abast de tothom i que donessin una imatge d'uniformitat. Però no se'n van sortir, perquè sota el seu sistema de ferro, l'individualisme sempre va trobar escletxes per preservar la diversitat, per aconseguir que, malgrat tot, les persones es diferenciessin les unes de les altres i es resistissin a ser simples números a la gran computadora de l'estat. I allò que els soviètics no van aconseguir ho han aconseguit els capitalistes –aparentment sense buscar-ho– amb una desregulació cega que ha dinamitat la competència i amb ella la diversitat i la llibertat».

I en aquell precís instant es va produir un silenci eixordador: Tothom a Ikea callava i feia la impressió que escoltaven en Càndid, talment com si els acabés d'arengar per a una revolució. Però només era això: una impressió. En realitat estaven pendents d'un empleat d'aquells que van vestits de groc. El noi els acabava de dir que no quedava no sé quin model de taula molt sol·licitat i aleshores sí que es respirava a l'aire la tensió prèvia a un aldarull revolucionari. «Demà en tornarem a tenir», va afegir ràpidament. I les formigues van seguir desfilant mansament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada