The Principality of Andorra

Vaig tornar a veure en Càndid fa un parell de dies. Estava exultant amb l’acollida de la seva aparició a la contraportada d’EL PERIÒDIC, fins al punt que ha creat un bloc per recopilar totes les mirades càndides. Tot això m’ho anava explicant mentre conduïa pel coll d’Ordino, camí de Canillo. Anar de copilot amb en Càndid al volant és sempre un esport de risc: mai no passa res, però sempre sembla que estigui a punt de passar una desgràcia. «M’encanta conduir un dia fred, sec i assolellat, amb vent de nord: l’asfalt està compacte i sembla que els neumàtics s’arrapen millor», va dir-me un cop ja havíem passat el coll, en aquell tros en què la carretera comença a davallar suaument i en què es pot prémer més –¡encara més!– l’accelerador.

Vam parar al mirador del Roc del Quer, perquè en Càndid diu que no es fa una idea apropiada del lloc on està fins que no el veu des d’un punt elevat. Anar amb ell de viatge és un no parar d’escalar turons i campanars. «¿On es pot pujar?», diu tan bon punt arriba a un poble per primera vegada.
Del Roc del Quer estant em va agafar un rampell d’andorranitat sobrevinguda: «¡Quina sort la d’aquestes Valls d’haver quedat a cavall de dos grans estats i quina intel·ligència la d’haver sabut mantenir l’equilibri!». En Càndid em va mirar amb una expressió de desaprovació continguda. «No n’estic tan segur, ni de la sort, ni de la intel·ligència», va dir. «¿Saps què penso? Que Andorra es va equivocar de copríncep», va afegir. «¿Ho dius pel bisbe?», vaig dir, tot recordant que en Càndid és un volterià impenitent. «No, no, el bisbe ja m’està bé; el problema és França», va ser la resposta. «¿I què proposes, que els andorrans es quedin només amb el bisbe o abolir el coprincipat?», vaig preguntar-li. «Cap de les dues coses; això del coprincipat està molt bé, l’únic que cal és canviar els francesos pels anglesos», va sentenciar.

«¿No recordes com Sarkozy va posar Andorra a la picota per tot allò del secret bancari i l’evasió fiscal? ¿És això el que s’espera d’un príncep defensor? És clar que el Govern d’aleshores potser s’ho va buscar una mica, va fer massa l’andorrà, que dieu aquí; però que el cap d’Estat t’assenyali amb el dit... això no és de rebut. Els anglesos, en canvi, ho van fer molt millor: van deixar que els francesos i els alemanys carreguessin contra els paradisos fiscals continentals, però ells van protegir els seus». «Començant per Londres», vaig observar. «Sí, és clar, i seguint per les illes del Canal i per Gibraltar. ¡Pregunta als gibraltarenys si volen ser espanyols i ja veuràs què et diuen!», va exclamar i per un moment vaig témer que es posés a cantar rule Britannia, rule the waves...

«Ara per ara, el copríncep francès és un llast; per a Andorra seria molt més beneficiós ser un dominion de la Commonwealth of Nations: tenir a Elizabeth II als segells i al revers de les monedes és una garantia més gran que tot el poder i la influència de l’Elisi», va dir mirant el paisatge d’una manera que jo diria que en lloc de muntanyes estava veient els prats de Hertfordshire. «Però si Andorra fos un d’aquests dominis de la Corona, no estaria reconeguda com un Estat», vaig observar.

«¿I què? Tindria tots els beneficis de ser un estat i pràcticament cap dels inconvenients. Això de tenir un seient a Nacions Unides i d’hissar la bandera a Nova York és molt bonic, però comporta unes responsabilitats que no sé si els andorrans han estat mai del tot en disposició d’assumir», argumentava en Càndid.  «Però ¿i la Constitució?», el vaig interrompre. «Constitucionalisme i codificació són els exemples més grans de la pèssima influència que França ha tingut sobre l’Europa continental. Els països civilitzats no proclamen els principis i els drets: simplement els exerceixen i els respecten».

«No sé si els andorrans estarien molt conformes amb el canvi de copríncep...», va ser l’última objecció que em quedava. «Que els hi ho preguntin, a veure què diuen. Els liberals i la dreta en general van quedar tan escarmentats amb Sarkozy que hi estarien d’acord. I als socialdemòcrates estratègicament ja els va anar bé tot aquell sarau, però ells saben perfectament que l’actitud del president va ser més pròpia d’una república bananera que no pas de la mare de totes les repúbliques; són socialdemòcrates, no idiotes».

«¿I el bisbe?», vaig preguntar per a què s’hi acabés de lluir. «Estaria encantat, se sentiria molt més còmode tractant amb algú que té per lema Dieu et mon droit que no pas amb un càrrec electe. A més, tenint en compte que Elizabeth II és la cap de l’Església d’Anglaterra, l’arquebisbe Vives podria passar a la història com un campió de l’ecumenisme. En qualsevol cas, només per veure una trobada entre tots dos en peu d’igualtat ja pagaria la pena».